La derrota del 1939 va portar el pol de la política catalana cap a l’exili, a França. Fins a l’ocupació alemanya, París va ser un dels centres en què es conspirava i s’organitzava la resistència. Després d’un seguit de trobades i contactes, el 1940 es va formar el Front Nacional de Catalunya (FNC), per acord dels històrics del separatisme. Hi eren Daniel Cardona, Joan Cornudella, Antoni Andreu i Abelló, Manuel Cruells, Marcel·lí Perelló i Domingo, Jaume Martínez Vendrell, Joan Massot i Enric Pagès, entre d’altres. Tots havien format part de les organitzacions del separatisme dels anys deu, vint i trenta, i pensaven continuar lluitant, ara al costat dels aliats, per la llibertat de Catalunya.

A partir de 1942, el FNC va ser l’única organització catalana activa i preparada a l’interior. Mentre a l’exterior el majoritàriament separatista Consell Nacional Català (CNC) s’acostava a la Foreign Office de l’Imperi Britànic, els nacionalistes es movien al servei dels aliats i de Catalunya. Cercaven platges per un possible desembarcament aliat a la Costa Brava—que finalment va tenir lloc a Sicília—, passaven informació i fugitius a través dels Pirineus, i realitzaven accions per mantenir el caliu a l’espera del resultat de la guerra. Si els aliats haguessin volgut entrar a Barcelona i Madrid després de fer-ho a París i Berlín, els britànics haguessin reconegut el govern del CNC—i el seu braç armat a l’interior, el FNC—, com el govern legítim de Catalunya.

De totes maneres, l’acabament de la Guerra Civil Europea va confirmar la derrota de 1939. A finals dels quaranta l’aparell del FNC va ser desballestat per la policia i el separatisme va entrar en hibernació. Mentrestant, a l’exili, Josep Tarradellas va fer-se amb el control de la legitimitat de la Generalitat. La dècada dels cinquanta va ser un gran desert, d’il·lusions frustrades, en la qual es va sentir amb força l’abast de la derrota. El franquisme va estabilitzar-se, tot signant el concordat amb la Santa Seu i inserint-se al bàndol nord-americà de la Guerra Freda. Els separatistes de l’època noucentista es van fer grans i el FNC es va anar fossilitzant. Paral·lelament, als anys seixanta va començar a militar-hi una generació que no havia viscut la Guerra Civil i que no compartia els postulats generalment anti-comunistes i d’ordre de la generació anterior.

El FNC va anar prenent posicions cada vegada més socialitzants fins que, el simbòlic 1968, els joves universitaris se’n van escindir per formar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).

El FNC va anar prenent posicions cada vegada més socialitzants fins que, el simbòlic 1968, els joves universitaris se’n van escindir per formar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). El nom era un reflex del context: els models d’independència d’èxit provenien tots del Tercer Món, de les antigues colònies. La lluita armada dels algerians, els cubans de Castro, la Revolució Cultural de Mao, el Vietcong; tots eren exemples frescos, recents, internacionals, d’un imaginari potentíssim que captivava els joves occidentals. Com va explicar Tony Judt al seu colossal Postwar: «Tota generació veu el món com si fos nou. La generació dels Seixanta veia el món com nou i jove». El PSAN era un reflex de tot això. Per primera vegada, un grup gran de joves secessionistes catalans es proclamava, en bloc, nacionalista i marxista, d’esquerres. Havia nascut l’Esquerra Independentista (EI).

Si bé que el PSAN va voler servir de bloc aglutinador de tot jove independentista—fins aleshores, s’havien anomenat separatistes—la primera escissió al seu si va trigar només sis anys d'arribar. A partir de 1974 i fins l’actualitat, l’EI ha viscut en un constant fer i desfer d’organitzacions i escissions, una sopa de lletres inacabable. PSAN-provisional, Independentistes dels Països Catalans, Catalunya Lliure, Comunistes Catalans Independents, Organització Socialista d'Alliberament Nacional o Moviment de Defensa de la Terra són només alguns dels noms sota els quals s’ha provat d’organitzar l’EI. La tendència a les capelletes, a la dispersió i l’anarquia del caràcter català posterior al 1714 es mostren amb tota la força en les constants fusions, dissolucions i transformacions d’aquest espai ideològic. Encara avui costa de destriar quines són exactament les diferències entre les seves organitzacions juvenils—Arran i La Forja, per exemple.

L’EI no ha aconseguit, en cinquanta-dos anys, l’establiment d’un Estat independent, socialista—i feminista— als Països Catalans. Amb la possible excepció dels mesos al voltant de 2015, en cap moment ha aconseguit sortir de la marginalitat. Tampoc no ha aconseguit mai d’esdevenir l’avantguarda de l’alliberament nacional de Catalunya. El separatisme anterior, d’Estat Català, el FNC i les altres organitzacions era també minoritari, però es concebia a si mateix com a avantguarda militar i així ho va demostrar al Complot de Garraf, a Prats de Molló, durant la II República espanyola i la Guerra Civil o en els primers anys del franquisme. La història va passar per sobre de Catalunya, però els separatistes van posar la sang i els morts per provar d’evitar-ho.

El trencament ontològic amb la generació anterior, noucentista, va convertir l’EI en un producte del maig del 68, d’influències internacionals i materialistes, sembradores d’unes llavors al·lòctones que han anat germinant al seu si. La riquesa de la Renaixença i la Il·lusió Occitana—i de l’Alguer—s’han esvaït de l’imaginari de l’EI, com ho han fet molts d’altres records i referents que hem hagut de llegir o recuperar directament d’arxius i d'enregistraments. La ruptura amb el passat ha acabat per deixar-la en última instància sense brúixola ni mapes. Si el separatisme havia estat d’arrels i autors catalans, l’EI ha anat a redós de la transformació dels espais ex-comunistes, a través dels anys clau de 1968, 1989 i 2008, esdevenint un moviment completament desfigurat, inofensiu i postmodern.

Cinquanta anys d’involució han culminat en la transformació d’un espai nacionalista i revolucionari en un cementiri de talent, que és tan funcional a l’statu quo com ho ha estat la presidència de Torra, Convergència, ERC o TV3.

Amb el pas dels anys, l’EI ha anat seguint la lògica de les idees postmodernes, erosionant-se i esterilitzant-se—una decadència que en la Candidatura d’Unitat Popular es mostra en tota la seva magnitud. La CUP és ara poc més que una organització de joves acomodats que juguen a fer la revolució, a repartir lliçons de moral i a condemnar a l’ostracisme i purgar el dissident. Conformen un moviment de contingut gairebé desnacionalitzat en la seva essència—multiculturalista, xenòfil—, desorientat en la seva aparença—llenguatge inclusiu, estètica de narcopis—, perillós en la seva concepció de la vida—pràcticament nihilista, hedonista— i infantil en les seves accions—només cal pensar l’espectacle del vídeo al Congreso.

De ser l’avantguarda armada amb el FNC, l’independentisme de l’EI ha passat a ser un dels fonaments del règim del 78. Cinquanta anys d’involució han culminat en la transformació d’un espai nacionalista i revolucionari en un cementiri de talent, que és tan funcional a l’status quo com ho ha estat la presidència de Torra, Convergència, ERC o TV3. Amb el pas dels anys l’EI ha anat descomposant-se com el Procés, també internament—Poble Lliure es va presentar a les espanyoles sense consultar Endavant—i perdent la credibilitat i l’aura de guardiana de l’independentisme que va arribar a tenir entre 2012 i 2017. Aviat serà només una dissidència controlable—pensem en l’Institut Sobiranies—sota el Tercer Tripartit d'ERC-Comuns-PSC, el Govern de Pedro Sánchez i la monarquia de Felip VI.