El sistema econòmic mundial presenta una clara tendència a la proletarització de les poblacions que li’n són subjectes. Per a tal propòsit, capitalisme i modernitat han aplicat receptes similars als estats on han aconseguit penetrar durant els darrers tres o quatre segles. Ja es tracti d’una monarquia, d’una teocràcia o d’un estat socialista, els moments de debilitat interna–canvi generacional, problemes de successió, crisi econòmica, males collites—fan que l’estat en qüestió sigui especialment susceptible al canvi de règim polític. Un cop posat en marxa el procés de descomposició, l’obertura al comerç internacional d’un estat—fins aquell moment aliè al sistema-món—acostuma a presentar uns trets comuns amb la resta, sigui quina sigui la idiosincràsia del país en qüestió.

Els apparàtxiks més destacats del govern anterior aprofiten els seus coneixements i contactes per fer-se amb el control d'infraestructures i actius d’interès. Els terrenys al voltant de la capital esdevenen especialment cobejats. A mesura que el procés avança, apareix el que en el marxisme s’anomena la «burgesia compradora»: una classe autòctona la riquesa de la qual sorgeix del tracte amb els estrangers. Aquesta s’oposa a la «burgesia nacional», que té els seus interessos econòmics al país, i que en línies generals representa els romanents del sistema endèmic anterior. La pugna entre aquests dos estaments decideix el grau d’obertura al lliure mercat–o el ritme–que l’estat prendrà en els següents anys.

Aquest procés és seguit amb especial interès pels inversors internacionals, que observen amb ulls de voltor els canvis en les dades i xifres macroeconòmiques del país. Les seves demandes poden ser múltiples–eleccions, partits polítics, respecte per les “minories” (segons el patró americà)—, però en realitat les més rellevant són dues: garantir la seguretat jurídica de les seves inversions i reduir impostos i burocràcia. L’estratègia per consumar el canvi de règim és senzilla: vara i pastanaga. La primera consisteix en sancions econòmiques, amenaces d’intervenció militar i promoció de la dissidència interna. La segona implica l’enriquiment de la burgesia compradora, accés al crèdit internacional, donatius en forma de subvencions i programes de desenvolupament. Generalment, la burgesia nacional decideix passar-se al carro de la burgesia compradora, tot perdent la seva dimensió nacional i estatal en pro de la dimensió cosmopolita, global i internacional. En un sistema planetari, localitzar els actius en un sol indret–geogràfic i tributari—és fiscalment arriscat.

Les tradicions, els tabús i les costums segmenten els mercats de forma excessiva, i els mercats petits redueixen els beneficis en potència

Un cop engegada la transició cap al lliure mercat, aquesta no té aturador. Les terres es privatitzen, les mesures s’uniformitzen i les restriccions al comerç desapareixen. S’erigeixen preses, s’estenen les autopistes, apareixen els resorts turístics com bolets. El capital estranger es materialitza amb inversions de tota mena, però el pagès sense terres no pot treballar: un tractor fa la mateixa feina que centenars dels seus congèneres. El pescador observa com les seves captures minven: les grans flotes pesqueres domèstiques i internacionals exhaureixen o allunyen els bancs de peix. El petit camperol de províncies no pot competir amb la macro-explotació finançada pels fons internacionals. L’artesà ha de tancar el taller: una màquina a l’altre punta del món és capaç de produir en un dia el que a ell li costa un any de feina. La vida rural, tradicional i arrelada esdevé impossible: l’únic destí viable és la ciutat.

La ciutat és un indret perfecte per a qui es dedica al comerç, perquè no hi ha manera d’autoabastir-se de res. El proletari urbanita, desposseït de tota propietat i font d’ingressos, ha de vendre la seva força de treball. Des del punt de vista de l’inversor–del capitalista, del comerciant–tots els nínxols de mercat es troben a la seva disposició, en un context on la logística de la distribució és relativament senzilla: la població es troba concentrada. Tanmateix, les tradicions, els tabús i les costums segmenten els mercats de forma excessiva, i els mercats petits generen beneficis de mida similar–reduïts. La manera de contrarestar aquesta tendència és la de crear un perfil de consumidor generalitzat, que segueixi els mateixos patrons i hàbits en qualsevol indret del món. La proletarització del món es consolida en l’actualitat en la forma d’aquest «consumidor cosmopolita universal». Els trets culturals de cada indret esdevindran senzillament una pàtina de vernís superficial per destacar els tocs locals, sense cap rellevança ni autenticitat.

Els trets culturals de cada indret esdevindran senzillament una pàtina de vernís superficial per destacar els tocs locals, sense cap rellevança ni autenticitat

Quines són les preferències d’aquest consumidor cosmopolita universal? El menjar que consumeix de forma habitual prové d’una selecció gastronòmica molt particular: pasta i pizza “italianes”, sushi japonès, burritos mexicans, kebabs i falafels llevantins, fideus asiàtics, plats indis o hamburgueses, frankfurts i patates fregides. No mira la televisió—al cap i a la fi, no és un boomer!—però està subscrit als proveïdors audiovisuals on devora les sèries de moda, els clàssic ianquis, o senzillament allò que l’algoritme li recomani. Tancat a casa, dedica una part substancial del seus ingressos a la compra de videojocs diversos, cercant un succedani d’una aventura impossible en el món industrial. Molt actiu a les xarxes socials, penja vídeos i fotografies de les seves activitats quotidianes, així com de les seves escapades més enllà del limes de la ciutat de residència. Implicat superficialment en la causa política del moment, tendeix a compartir en general el zeitgeist ideològic present en els continguts audiovisuals que consumeix. Els fills no són pas una prioritat, sinó més aviat una càrrega que li impossibilita activitats tals com viatjar o sortir de festa.

Les tendències actuals semblen mostrar la ciutat cosmopolita i multicultural com a únic destí imaginable. Però: què passarà quan tots els estats s’incorporin al sistema-món? I quan s’industrialitzin? Esdevindrà el proletari internacional, desposseït de tota identitat, l’únic model possible de persona? Existeix algun horitzó alternatiu? Aquestes són preguntes fonamentals per l’actualitat i l’avenir. De moment, sembla que no existeixen teories polítiques amb la força del socialisme o del feixisme en el passat. La mera negació de les característiques del «capitalisme real»—del seu caràcter urbà, uniformitzador, proletaritzador, multicultural—no constitueix en si una proposta o un model de societat. Així doncs, la pregunta roman: quina alternativa oposem a les ciutats globals cosmopolites? En el procés de cercar aquesta resposta hem d’intentar no sucumbir nosaltres mateixos a la proletarització cosmopolita universal.