L’ésser humà modern és un subjecte caigut doblement en desgràcia: ni tan sols és conscient de la tragèdia de la seva condició present. El materialisme i la crematística impregnen en les ments humanes una noció errònia: al món modern tothom viu en un confort material similar al dels nobles de l’edat feudal o dels patricis de l’antiguitat. No podia ser una cosa més allunyada de la realitat. Les evidències de la dita farsa són presents arreu, des de l’alimentació o la jornada laboral a la pròpia qualitat dels béns materials, uns elements que examinarem a continuació.

És ben conegut que, durant el feudalisme i per norma general, els nobles menjaven carn mentre que els serfs s’alimentaven de cereals i derivats. Aquest procés es manifesta de forma explícita en l’etimologia d’alguns mots de la llengua anglesa: les paraules actuals per fer referència a la carn dels animals—pork, beef, veal—provenen del francès que parlaven els conqueridors normands, que es van constituir en aristocràcia ocupant i que eren els qui els consumia. Per oposició, les paraules que fan referència als animals pròpiament—cow, ox, swine—són originàries de l’anglès antic, una llengua genuïnament germànica, que era la que parlaven els camperols anglosaxons. A grans trets, la dieta del camperolat europeu no diferia de la d'altres indrets del món: consistia en pa o farinetes d’algun tipus de cereal, vi o cervesa segons la latitud geogràfica, verdura de l’hort, i subproductes dels animals domèstics —ous de gallina, carn de conill, mantega de llet de vaca—i, quan era possible, peix comprat en salaó o pescat.

Els aliments d’antany no patien els excessius problemes bacteriològics, virològics i de paràsits dels aliments moderns.

Naturalment, cal tenir en compte que tots aquests aliments eren el que avui anomenaríem «ecològics», lliures de pesticides, insecticides industrials, hormones o antibiòtics. Els aliments d’antany no patien els excessius problemes bacteriològics, virològics i de paràsits, la proliferació dels quals és una conseqüència de la ramaderia industrial. El peix i el marisc eren, per suposat, molt més abundants que en l’actualitat. No presentaven problemes de contaminació, microplàstics o paràsits.

Per contra, podríem preguntar-nos què menja l’home modern? Per norma general, mengem el que genera un major benefici a les empreses. És pràcticament impossible per a qualsevol urbanita obtenir res que sigui resultat de pràctiques agràries ecològiques. Només en el procés d’envasament, transport i emmagatzematge, gran part dels productes són proclius a entrar en contacte amb plàstics de tipus divers, o sotmesos a tractaments i productes per prolongar-ne la seva vida útil. Els processos de fred i calor artificial redueixen la càrrega bacteriològica, però no sempre eliminen tots els microorganismes i toxines que aquests generen. Si es trenca la cadena de fred, el producte es fa malbé. Alguns dels conservants i colorants estan fabricats a base de closca d’insectes: aquella salsitxa que l’urbanita es menja en una barbacoa mentre fa broma dels vegans té cuques trinxades al seu interior. Tanmateix, els vegans tampoc són exemple de res: els asiàtics fa milers d’anys que, en descobrir la soja, l’empraren generalment per a fer olis industrials o farratge pels animals, essent el seu consum en forma de salsa o fermentats com el tofu o el miso l’excepció en el context d’unes societats amb relativa escassetat de proteïnes. Per tal de saber quins efectes té la soja en els humans només cal buscar què són els fitoestrògens i quins efectes provoquen en excés en el cos humà (especialment masculí). La qüestió de l’alimentació és essencial: hi retornarem en futurs articles.

Pel que fa al treball, els caçadors recol·lectors de les societats prehistòriques dedicaven, en alguns casos, menys de 3 o 4 hores al dia a tasques laborals, amb una intensitat del treball molt diferent a la nostra. S’aturaven per fer becaines o menjar, i descansaven un dia sencer després d’una jornada amb més feina de l’habitual. Per als agricultors tradicionals, el volum del treball té una altra variabilitat estacional: a l’època de sega la feina es multiplica, mentre que a l’hivern n’hi ha relativament poca, i se centren en feines de reparació i manteniment. En el cas europeu abunden també les festes religioses, dies en els quals es treballa poc o gens. D’altra banda, per norma general, el camperol es considera propietari de la terra que treballa, independentment dels tributs, prestacions de treball o impostos que hagi de pagar. En una dinàmica d’autosuficiència, és ell mateix qui regula la intensitat del treball de la seva unitat familiar en funció de la feina que considera que és necessària, en una lògica molt diferent de les dinàmiques capitalistes del treball assalariat. Quan els camperols i jornalers arriben a la ciutat en l’era de la indústria, se’ls ha de domesticar i disciplinar amb torns, sirenes i endeutament per tal que abandonin les seves lògiques camperoles de descansar ocasionalment o de no presentar-se a la feina quan havien fet prou hores per a la retribució desitjada; la cadena de muntatge és la consolidació d’aquest procés disciplinant.

Quan els camperols i jornalers arriben a la ciutat en l’era de la indústria, se’ls ha de domesticar i disciplinar.

Finalment, en relació als béns materials, al món premodern tot producte era laboriosament manufacturat per artesans en dedicació exclusiva, amb la destresa que això requeria i implicava. La qualitat del producte era la garantia de l’habilitat de l’artesà. Els materials que emprava eren generalment de producció local o del comerç a petita escala, i la traça de l’artesà permetia de confegir objectes únics i adaptats a les circumstàncies concretes del comprador. Per poder comparar, els texans actuals són fabricats en massa per màquines operades per obrers malnodrits a l’altra banda del món, amb extenses jornades laborals i els pulmons castigats per l’ús de la mànega de sorra que permet donar l’efecte de desgast als icònics jeans. Tot i que la ideologia industrial ho uniformitza tot i ho converteix en consum de massa, el gust pel que és únic va ressorgir, per exemple, amb els punks i rockers a l’Europa Occidental dels anys seixanta, que es guarnien les seves jaquetes amb pedaços, punxes i d’altres elements decoratius. El capitalisme, emperò, va acabar guanyant la partida: actualment, aquestes peces de roba poden adquirir-se amb els pedaços incorporats de fàbrica.

Cal recordar que la noció de progrés material continu i ininterromput és un dels pilars ideològics del sistema modern. És innegable que la present societat industrial és capaç d’alimentar i vestir més persones que les societats del passat. Tanmateix, cal tenir en compte que els éssers humans del present treballen més hores, més intensament i en pitjors condicions que els seus avantpassats; també s’alimenten pitjor i les seves possessions són de menor qualitat, alhora que es troben sotmesos a un major control en general. Davant els cants de sirena de les visions quantitativistes, cal erigir-se en defensors de la qualitat, especialment en el camp de la vida.