Fa 55 anys, el Consell de Seguretat de l'ONU, pressionat pel Regne Unit de la Gran Bretanya, va dictar a través de la resolució 277 la retirada immediata de totes les missions diplomàtiques que els diferents països mantenien a Salisbury —actual Harare—, llavors capital de la República de Rhodèsia. S’intensificava així el setge que la metròpoli de Londres havia imposat contra la seva antiga colònia amb l’ajuda de la comunitat internacional; un setge que havia començat amb les resolucions 216 (1965), 217 (1965), 221 (1966), 232 (1966) i 253 (1968).

Qui conegui mínimament la història africana sabrà que l’any 1965, després de diverses desavinences amb el govern laborista de Harold Wilson, els rhodesians van exercir el seu dret a l’autodeterminació. Capitanejats pel primer ministre Ian Smith, i amb el suport del Front Rhodesià i dels 622 principals líders tribals locals, tots ells reunits en una indaba, van realitzar una Declaració Unilateral d’Independència per erigir-se en un estat independent. 

Ningú té una bola de vidre i no sabem què passarà d’aquí 4, 8 o 12 anys. Ara bé, és una feina essencial de tot nacionalista preparar-se per encarar els perills que puguin amenaçar la pau, la prosperitat o la mateixa supervivència de la seva nació. És per això que comparar la DUI de Rhodèsia del Sud i la restauració de les llibertats constitucionals de l’Estat català (988-1714) pot ser enormement útil per avançar-nos a les dificultats que experimentarà la nostra administració si decideix trencar els lligams que actualment la uneixen al Regne d’Espanya. Els problemes que va trobar-se Salisbury seran  —hi podem posar la mà al foc— els problemes que viurà Barcelona quan hagi de recuperar allò que les armes li van prendre a principis del segle XVIII.

De quines dificultats parlem, però? Hem de saber que quan Ian Smith va declarar la secessió, el govern britànic va maldar perquè la comunitat internacional aïllés el govern rhodesià. I ho va aconseguir, almenys cal dir que de iure. Sabem que contra aquella república africana es van aplicar els tipus més durs de sancions. En primer lloc, es va vetar el reconeixement internacional del país, tot ordenant la retirada dels cossos diplomàtics. En segon lloc, es va dificultar la seva capacitat de comerciar, tot entorpint-ne les exportacions i les importacions. En tercer lloc, es va dificultar l’accés als mecanismes de crèdit internacional per evitar que l’administració d’Smith trobés finançament per mantenir les estructures indispensables per fer funcionar seu país.

L’any 1970, per tal de justificar les seves sancions, l'ONU i la Gran Bretanya van argumentar que el govern sorgit de la secessió que va realitzar el Front Rhodesià d’Smith no era legítim en tant que no era democràtic i que, a més a més, tenia instaurat un sistema d’apartheid similar al sud-africà. Ens equivocaríem enormement si creguéssim que les sancions es van fer per aquests suposats motius. És més, si mirem la comunitat internacional de l’any 1970, la trobarem ben farcida de dictadures perfectament reconegudes a nivell internacional. O és que algú pot creure que als anys setanta la Unió Soviètica, Romania, Albània, Espanya, Portugal, Xina, Corea del Nord, Uganda o Argentina eren democràcies? 

A més a més, cal matisar que el règim rhodesià no era idèntic al sistema d’apartheid sud-africà. Mentre que Pretòria establia una segregació racial absoluta i legalment definida, Rhodèsia va impulsar una constitució que, si bé mantenia una clara discriminació estructural, s’articulava sobre un sufragi censatari multiracial. La nova República introduïa, per exemple, un senat amb representació per a blancs i negres que tenia 23 senadors (10 pels blancs, 10 pels negres i 3 designats pel president indiferentment de la raça). Es va articular un sistema electoral separat però amb participació pels dos grups, i un mecanisme que vinculava el nombre de diputats negres al percentatge d’impostos sobre la renda que pagaven aquests ciutadans. 

L’objectiu no era instaurar la supremacia blanca, sinó —segons Smith i el seu govern— avançar cap a una «paritat de races» progressiva, en què el pes polític dels negres creixeria amb la seva aportació fiscal. Equiparar-ho mecànicament amb l’apartheid sud-africà era una justificació interessada. Altres països amb sistemes de discriminació racial, com les aleshores recentment independitzades Illes Fidji, van ser reconegudes internacionalment.

Ja som prou madurs per saber que les lleis internacionals —o les sancions— són únicament mecanismes ideats per forçar o justificar un fet prèviament decidit per alguna entitat amb prou poder per imposar la seva voluntat. Tal com diria Carl Schmitt: tot ordre jurídic sorgeix, en última instància, d’una decisió sobirana que sovint implica l’ús de la força. I de força, els enemics de Rhodèsia en tenien molta. 

La minoria blanca de Rhodèsia sabia perfectament que, tard o d’hora, s’instauraria un sistema igualitari entre blancs i negres. Al cap i a la fi, la demografia era aclaparadora. Els temors dels blancs, però, consistien en preveure un enfonsament total de l’economia i de la seguretat jurídica si els comunistes del ZAPU o el ZANU, amb el suport de la Unió Soviètica i la Xina Comunista, prenien el poder i gestionaven el país amb les seves idees i maneres de fer. Un enfonsament que, precisament, va produir-se quan —vençuda Rhodèsia— Robert Mugabe va instaurar un règim autoritari basat en el culte a la personalitat, el clientelisme ètnic i la substitució de la igualtat jurídica per una política d’afavoriment de les tribus shona contra les ndebele.

El país va deixar de ser el graner d’Àfrica per passar a tenir una productivitat agrícola ridícula amb una de les pitjors gestions econòmiques del món. Tot acompanyat per una hiperinflació galopant. El dòlar rhodesià, que en temps d’Smith era una moneda amb paritat amb la lliura esterlina, va ser substituït pel dòlar zimbabuès, que arribaria a tenir bitllets de 100 bilions de dòlars amb els quals a Europa no podies pagar ni el tiquet de l’aparcament. 

I si Catalunya trenca com Rhodèsia? 

Així doncs, igual que va succeir amb les tres categories de sancions que van imposar-se contra Rhodèsia, Catalunya ha de saber que en cas de restituir el seu estat té moltes opcions d’experimentar una situació idèntica a la del país africà. Aquesta afirmació la podem fer per diversos motius. En primer lloc, perquè dins del Vell Continent, tot moviment unilateral d’independència amenaça l’status quo de la UE. De fet, ja fa temps que s’associa qualsevol moviment sobiranista amb l’extrema dreta internacional, bèstia negra dels defensors de l’ordre establert per Brussel·les. 

En segon lloc, cal tenir present que d’ençà del 2024, amb l’entrada d’Aliança Catalana al Parlament, tota majoria parlamentària per restaurar l’Estat català ha de comptar amb els diputats de Sílvia Orriols. En aquest escenari, és molt probable que el govern espanyol activés una estratègia de denúncia internacional, presentant l’administració catalana com una entitat dominada per una força infestada de racisme i amb intencions de promoure una política de discriminació ètnica. També s’argumentaria que els ciutadans espanyols residents a Catalunya veuen vulnerats els drets que l’Estat espanyol els garantia fins abans de la ruptura. Aquest relat, per molt esbiaixat que fos, seria una poderosa eina diplomàtica contra el reconeixement del nou estat.

Arribats a aquest punt, i fins i tot si s’intenta desacreditar Catalunya amb l’acusació d’estar governada per un règim racista, no hauríem de recular ni un sol pas en la nostra determinació. La restitució de l’Estat català representaria una ocasió única per revisar amb criteris propis —i sense ingerències externes— les polítiques migratòries imposades durant les darreres dècades. En concret, serà l’escenari idoni per replantejar, amb una mirada restrictiva i rigorosa, els mecanismes d’adquisició de la nacionalitat catalana, especialment en el cas dels ciutadans d’origen espanyol que hagin obtingut el veïnatge civil català després de deu anys de residència continuada, tal com preveu l’article 14 del Codi Civil espanyol. 

Aquesta revisió no és cap extravagància: és exactament el que van fer altres estats recentment independitzats, com Estònia, Letònia, Croàcia o Eslovènia que, un cop lliures, van establir criteris estrictes per definir qui formava part del nou subjecte sobirà. Ara bé, tampoc no ens hauria de sorprendre que, a diferència d’aquests països, que es van independitzar de l'URSS o de Sèrbia, en el nostre cas s’activés una ofensiva diplomàtica molt més intensa per evitar qualsevol legitimitat o reconeixement internacional. Perquè el problema, com sempre, no serà què fem, sinó qui ho fa.

En tercer lloc, cal assumir que Espanya, com a estat plenament integrat en les estructures polítiques, diplomàtiques i econòmiques d’Occident i del món, sabrà activar tots els seus mecanismes d’influència per presentar la independència de Catalunya com una amenaça directa a l’ordre internacional. I ho farà amb eficàcia. Mentre que altres processos de secessió han tingut lloc en països situats fora del nucli dur europeu o en contextos geopolítics perifèrics, el cas català tindria lloc en ple cor de la Unió Europea. Per això mateix, les pressions per a una resposta contundent serien immediates. 

No es tractaria només de defensar la integritat territorial d’un estat membre, sinó d’evitar que el precedent català encoratgés altres nacions sense estat —com els flamencs, els corsos o els bascs— a seguir el mateix camí. Madrid, si bé pugui no tenir una relació excel·lent a Washington o Tel-Aviv, sabrà moure’s en les esferes llatinoamericanes, àrabs o europees per estructurar una resposta contra Catalunya. L’objectiu de fons no seria només el cas català, sinó la contenció de tot un possible efecte dòmino dins i fora del Vell Continent.

Així doncs, ja sigui perquè fa anys que l’independentisme és associat, en determinats cercles europeus, a l’extrema dreta, al Kremlin o a figures antisistema com Nigel Farage; ja sigui perquè es voldria presentar l’administració catalana com un estat xenòfob enmig de l’Europa occidental; o bé perquè es voldria utilitzar el cas català com a exemple dissuasiu per advertir altres nacions del món del cost real de trencar unilateralment amb un estat, el resultat seria el mateix: Catalunya tindrà molts números de ser víctima d’un paquet de sancions tan dur com el que va patir l’administració de Rhodèsia. La severitat no vindrà determinada pel que fem, sinó pel que simbolitzem.

Qui sap exercir el poder, guanya

D’aquesta manera, i en cas que s’aconseguís resistir les primeres setmanes de xoc directe amb les forces policials i armades espanyoles, s’entraria, inevitablement, en una nova etapa: la disputa efectiva pel control del territori. És precisament en aquest moment —quan l’Estat espanyol constatés que ja no pot exercir per la força l’autoritat sobre una nació de la mida de Catalunya— que es desplegaria l’autèntica ofensiva diplomàtica i econòmica. Totes les sancions analitzades anteriorment es posarien en marxa, no només per castigar la restauració, sinó per intentar desactivar un procés que ha trencat amb els fets consumats l’status quo europeu.

En aquest escenari, el missatge que s’hauria de transmetre amb claredat als governs i institucions internacionals seria doble: primer, que el poble català està disposat a defensar la restitució del seu Estat fins a les darreres conseqüències, assumint tots els costos que comporta l’exercici ple i real de la seva sobirania; i segon, que negar el reconeixement de Catalunya no només suposaria un conflicte sostingut i imprevisible dins del cor d’Europa, sinó que, econòmicament i geopolítica, acabaria sent molt més costós que una acceptació ordenada de la nova realitat. 

Només a partir d’aquesta posició de força, assumint que les sancions arribaran igualment, es podrà començar a estudiar amb fredor els mecanismes per esquivar-les o neutralitzar-ne els efectes. Abans, però, caldria fer una observació fonamental: per dura que sigui l’ofensiva diplomàtica o l’aïllament internacional, el factor decisiu continuarà sent qui exerceix, de manera efectiva, el control sobre el territori. Guanya qui manté la posició. Aquesta és la veritable clau de la sobirania. Per entendre-ho amb claredat, podem fixar-nos en tres exemples històrics.

Taiwan, Espanya i Somalilàndia

Segons el professor Franklin J. Avilés, i tal com estableix la mateixa Convenció de Montevideo de 1933, des d’una perspectiva de dret internacional un estat independent ha de reunir quatre elements fonamentals: una població permanent, un territori delimitat, un govern efectiu i la capacitat de relacionar-se amb altres estats. Ara bé, cal entendre que aquest darrer requisit —la capacitat de relacionar-se— no implica necessàriament el reconeixement diplomàtic formal ni l’accés immediat a organismes multilaterals. Significa, simplement, disposar de la força per actuar amb autonomia i establir vincles efectius amb actors internacionals. Per això, quan Catalunya proclami la restitució del seu Estat, no haurà d’esperar reconeixements immediats: les cancelleries del món actuaran amb prudència i només el reconeixeran quan constatin que el nou govern és capaç de sostenir, amb fets, la sobirania que reclama i de controlar efectivament el territori.

El reconeixement és, doncs, una conseqüència del poder efectiu, no una condició prèvia. Ho demostren diversos casos històrics. El primer, Taiwan, que malgrat no formar part de l'ONU ni tenir relacions diplomàtiques formals amb la majoria de països del món, manté una àmplia xarxa de relacions comercials i una economia puntera plenament integrada en el mercat global. El segon, Espanya després de la Segona Guerra Mundial, que tot i ser exclosa dels organismes internacionals el 1946, va sobreviure durant anys gràcies a l’estricte control intern del territori i el suport financer de governs i bancs estrangers, fins a ser finalment readmesa a les Nacions Unides el 1955. El règim franquista va respondre a l’aïllament amb vehemència, ja fos en els discursos d’Esteban Bilbao a les Corts espanyoles o en les paraules del mateix dictador que, davant una gentada que cridava «Si ells tenen l'ONU, nosaltres en tenim dos», a la plaça d’Orient l’any 1946, va dir: «Quan una onada de terror comunista devasta Europa (...) no ens ha d’estranyar que els fills de Giral i de la Pasionaria trobin tolerància en l’ambient i suport en els representants oficials d’aquells desgraciats pobles». Així doncs, davant les adversitats, lluny de rebaixar el to del discurs o negociar, el règim franquista va endurir la posició convençut de recuperar la situació si resistia. Tal com va passar finalment. 

El tercer cas a analitzar és Somalilàndia que, tot i no ser reconeguda oficialment per cap estat, gestiona amb una certa eficàcia el seu territori, celebra eleccions, manté l’estabilitat i teixeix acords comercials amb potències globals, mentre que el govern reconegut internacionalment de Somàlia malviu enmig del caos, l’anarquia i no exerceix el control efectiu de bona part del seu territori, el qual està en mans de l’organització Al-Xabab —la branca d’Al-Qaida a la banya d’Àfrica. 

Aquests tres exemples ens ofereixen una lliçó rellevant: el reconeixement internacional pot trigar —o no arribar mai—, però el que veritablement consolida un estat és la seva capacitat d’imposar l’ordre als carrers, recaptar impostos, governar i relacionar-se útilment amb el món de manera sostinguda en el temps. Catalunya, per tant, no haurà de demanar permís a ningú. Haurà de demostrar que és capaç de mantenir-se per si mateixa.

L’estratègia rhodesiana per esquivar les sancions

Una de les estratègies més efectives del govern d’Ian Smith per mantenir el funcionament de l’estat a despit de la ferotge pressió internacional va ser la utilització d’infraestructures d’altres estats per esquivar les sancions. Mitjançant l’aeroport de Jan Smuts, a Sud-àfrica, els productes rhodesians eren reetiquetats com a exportacions sud-africanes, cosa que els permetia circular legalment pels mercats internacionals. Una operació similar es va dur a terme al port de Beira, a Moçambic —encara sota administració portuguesa—, on les mercaderies eren documentades com a exportacions de Portugal. Aquesta ruta comercial va continuar operativa fins a la descolonització de l’imperi lusità amb la caiguda de l’Estado Novo el 1974.

En l’àmbit econòmic, Rhodèsia va servir-se del suport tècnic i financer de Sud-àfrica. A tall d’exemple, la Casa de la Moneda de Pretòria va encunyar diverses emissions de moneda per a l’Estat rhodèsià, i els principals bancs sud-africans van dissimular múltiples operacions financeres per canalitzar crèdit cap a Salisbury, tot evitant formalment les sancions internacionals. I és que, malgrat els embats diplomàtics, la creació i consolidació d’un nou estat genera una demanda immediata d’infraestructures, serveis i sistemes que resulta altament atractiva per a empreses i actors financers d’arreu del món —especialment per aquells que saben moure’s amb habilitat fora del sistema oficial. Per forts que siguin els enemics, si Catalunya restitueix el seu estat, hi haurà moltes empreses interessades a guanyar negocis milionaris. Per exemple, subministrant softwares o realitzant contractes armamentístics. Sense anar més lluny, el nostre estat necessitaria unes forces armades, uns softwares segurs o, tenint present que quedaríem fora de la zona euro, un sistema propi que substituís el TARGET2 per tal de poder fer transferències bancàries. 

Per il·lustrar l’interès que pot generar un nou estat, podem veure que —tot i que inicialment no va ser així— Rhodèsia va rebre a partir dels anys setanta l’ajut d’Israel, que buscava aliats africans no alineats amb el bloc àrab ni amb la Unió Soviètica. L’Estat jueu va col·laborar amb Rhodèsia a través de la venda d’armament, la cessió de tecnologia i la concessió de llicències per a la fabricació local de determinats sistemes de defensa. És el cas del Rhuzi, la versió rhodesiana del famós subfusell israelià Uzi. Sovint, les operacions comercials es camuflaven amb documentació alterada o rutes indirectes a través de països com Sud-àfrica o Malawi.

Aquest entramat logístic i diplomàtic va generar un autèntic eix Lisboa-Pretòria-Salisbury-Tel-Aviv que va ser clau per esquivar les sancions. Tota una actuació que ens torna a recordar que en absència total de reconeixement formal —ni Portugal, ni Sud-àfrica ni Israel reconeixien Rhodèsia—, un estat pot sobreviure i operar internacionalment si disposa del control efectiu del seu territori i sap teixir aliances tàctiques. Ian Smith va saber fer-ho. 

I què hi podria fer Catalunya?

Ara que hem descrit, encara que breument, el context que va portar Rhodèsia a declarar unilateralment la seva independència, així com les sancions que li van ser imposades i les estratègies que va utilitzar per esquivar-les, podem traslladar aquesta experiència a Catalunya. 

Abans de res, cal dir que, tot i que Salisbury comptava amb països aliats amb els quals fer negocis i esquivar les sancions internacionals, la seva situació —com la nostra— no era gens fàcil. Als anys seixanta, en un món dividit en dos blocs, el capitalista i el comunista, Rhodèsia pertanyia nominalment al primer, però era rebutjada per la majoria dels països d’aquest. Nosaltres, els catalans, també trobarem dificultats —i oportunitats—, tal com les va trobar Smith. Més enllà de l’hostilitat previsible del Regne d’Espanya i de la República Francesa, podrem cercar aliats entre els enemics ocasionals de Madrid. A més a més, disposem d’una carta que ens pot obrir diverses portes en cas d’emergència. Un actor que ens acompanya des del naixement mateix de Catalunya: Andorra. Un estat pirinenc que esdevé un dels elements més interessants, i alhora menys explorats, quan es planteja la nostra secessió. Però quin paper podria jugar el Principat veí en els dies, mesos o anys posteriors a la restitució de les nostres llibertats?

Quan estudiem les accions a dur a terme a través d’Andorra, hem d’explicar també els temors que produirà en aquest país la tornada en escena de l’Estat català. Per al país dels Pirineus, la clau de la seva independència mil·lenària ha estat sempre passar desapercebut i situar-se entre dues sobiranies fortes. Fa anys que els andorrans viuen en aquesta situació intermèdia, i fins i tot la seva bandera és una barreja de la tricolor francesa i l’espanyola. És fonamental que Andorra no acabi en una confrontació amb Espanya, i per això és molt important que, tal com va passar amb Rhodèsia, s’entengui que tota ajuda anirà acompanyada d’un interès legítim clar per l’altra part i que, a més a més, no s’esperarà cap reconeixement oficial de l’Estat català. 

De fet, la política andorrana s’ha caracteritzat, seguint les recomanacions dels seus homes d’estat, per la discreció i per passar inadvertida davant la resta. La restitució de l’Estat català, per contra, obligarà els andorrans a prendre decisions difícils i, per aquest motiu, és indispensable que hi vegin una oportunitat única per enriquir-se econòmicament. Tal com hem dit abans, la comunitat internacional ha de veure que serà molt més costós combatre la política dels fets consumats que acceptar, de manera ordenada, la nova realitat. Així, la cooperació estratègica amb Andorra pot esdevenir un element clau per assegurar una transició estable i reconeguda.

Com ja afirmava el veguer episcopal Antoni Fiter i Rossell al seu Manual Digest (1748) —el vademecum dels homes d’estat andorrans—: «les Valls d’Andorra són pròpia i verdadera Catalunya, com a part d’aquest Principat». Una afirmació que reforça la idea que amb Andorra no només compartim llengua, tradicions i vincles històrics profunds, sinó també una germandat nacional que ha d’esdevenir vital en el moment de restaurar la sobirania catalana.

I, més enllà de les qüestions de caire identitari, la nostra relació amb el poder dels coprínceps s’estén a molts altres àmbits. Durants anys, moltes famílies catalanes han confiat en les entitats bancàries andorranes per protegir els seus estalvis davant d’un Estat espanyol hostil, inestable o niu de guerres civils i dictadures. I, ja més recentment, una part significativa del teixit empresarial català ha establert relacions econòmiques amb Andorra; unes relacions que podrien intensificar-se i institucionalitzar-se en un escenari de secessió unilateral. 

Com a estat reconegut per les Nacions Unides d’ençà de l’any 1993, Andorra disposa de sobirania plena per establir acords bilaterals, exercir influència diplomàtica i, a més a més, segons l’article 35 de la Carta de les Nacions Unides, portar qüestions a debat davant del Consell de Seguretat o de l’Assemblea General de l’ONU. En aquest sentit, els nostres veïns podrien esdevenir un aliat discret però estratègic en els primers dies de bloqueig internacional, especialment a l’hora de fer jugar a favor nostre allò que els intel·lectuals reaccionaris espanyols anomenaven “l’antiespanya”, una idea que, encara avui, continua latent en tot país que manté una disputa amb Madrid. 

Seguint amb les oportunitats que pot oferir Andorra, cal entendre que el Principat pirinenc podria arribar a exercir per a Catalunya un paper similar al que Sud-àfrica o Moçambic van jugar per a Rhodèsia. És a dir, esdevenir un territori neutral des del qual reetiquetar les nostres exportacions i fer-les arribar, per terra o per aire, als mercats internacionals, a canvi d’una comissió per als nostres aliats andorrans. Ara bé, per preparar correctament l’operativitat de l’eix Barcelona-Andorra La Vella, resulta imprescindible aprofitar qualsevol negociació durant l’etapa autonòmica per introduir a l’agenda política el debat sobre tres infraestructures estratègiques que haurien de passar a règims de cogestió o cosobirania entre Espanya i Andorra. Es tracta de tres eixos de col·laboració en què els pirinencs ja han expressat la voluntat d’implicar-s’hi més activament, tot i que encara som lluny d’aconseguir-ho.

El primer d’ells té a veure amb l'N-145. Encara en l’etapa autonòmica, caldria explorar la possibilitat d’un acord de cogestió —en el marc d’un tractat internacional entre Espanya i Andorra— o de cosobirania per al tram comprès entre la Farga de Moles (just abans que la via esdevingui la CG-1, de sobirania andorrana) i la Seu d’Urgell. Aquest accés hauria de quedar garantit de manera estable per assegurar la fluïdesa del trànsit de persones i mercaderies en escenaris de secessió o de tensió diplomàtica. En cas de ruptura amb Espanya, podria ser una de les poques vies terrestres obertes cap a l’exterior. Fins ara, el paper d’Andorra pel que fa a l'N-145 s’ha limitat a sol·licitar puntualment millores a la Direcció General de Trànsit o al Ministeri de Transports espanyol, com ara l’ampliació amb un carril reversible. Un acord de cogestió o de cosobirania podria ser ben rebut per part del govern andorrà i, alhora, suposaria un actiu de gran valor estratègic per a nosaltres en el futur.

El segon, fa referència a l'N-260. Cal, igualment, estudiar la viabilitat d’un model similar per al tram comprès entre la Seu d’Urgell i Montferrer i Castellbò, que actua com a eix d'accés directe a l’Aeroport d’Andorra-La Seu d’Urgell. Aquesta via pot esdevenir una infraestructura clau per garantir sortides aèries alternatives en contextos de bloqueig o aïllament, com veurem tot seguit. En tercer lloc, tenim l’Aeròdrom d’Andorra-La Seu que és, potser, el front més important. Si bé en els casos de l'N-145 i l'N-260 hem parlat d’acords de cogestió, en el cas de l’aeròdrom de la Seu d’Urgell, Catalunya hauria d’impulsar una negociació a tots els nivells per assolir la cosobirania hispanoandorrana d’aquesta infraestructura, amb l’objectiu de poder obtenir a mitjà termini un codi aeri andorrà. Una situació que, en cas de restitució de l’Estat català, permetria operar vols comercials o logístics sota bandera andorrana, igual que Air Rhodèsia feia amb l’aeroport de Jam Smuts quan reetiquetava els seus vols.  

És important tenir en compte que ja existeixen precedents de gestió o sobirana compartida en cas d’hospitals, com el de Cerdanya, o d’aeroports, com és el cas de Ginebra-Cointrin o Basilea-Mulhouse —ambdós sota règims de cosobirania entre França i Suïssa. També podríem parlar de la carretera N-154, de sobirania espanyola dins el territori francès. La diplomàcia d’infraestructures pot esdevenir una eina de gran abast per garantir la connectivitat amb el món en cas de ruptura. A més, el govern andorrà ha expressat en diverses ocasions la voluntat d’ampliar la seva capacitat de gestió sobre l’aeròdrom de la Seu. Actualment, ja hi ha dependències andorranes a l’aeroport, i la gestió es realitza de manera conjunta entre la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Andorra. Cal avançar en aquesta línia, amb el pretext que calgui, ja durant l’etapa autonòmica.

Seguint amb el precedent que va mostrar Rhodèsia, una altra opció molt beneficiosa per a les empreses catalanes seria la creació d’una plataforma logística dins del territori andorrà, des d’on les mercaderies poguessin ser reetiquetades i distribuïdes per via terrestre al mercat global. Tot això amb l’avantatge afegit de trobar-se a només tres hores de trajecte de l’aeroport internacional de Tolosa-Blanhac. Però si haguéssim de buscar una alternativa a la via andorrana, caldria valorar un altre factor clau: els nostres ports. Perquè, si bé Rhodèsia tenia l’inconvenient de no disposar d’un accés directe al mar —motiu pel qual havia de recórrer al port de Beira, a Moçambic—, nosaltres comptaríem amb un avantatge important: l’accés al Mediterrani a través dels ports de Barcelona i Tarragona.

És cert que, probablement, no podríem reetiquetar els productes directament en els nostres ports. Segurament cap país voldria córrer el risc d’implicar-se en un frau d’aquestes característiques. El que sí que podríem fer és exportar les mercaderies per via marítima cap a ports afins del nord d’Àfrica, dels Balcans o d’Israel, on, amb més garanties i complicitats, les podríem reetiquetar abans d’enviar-les arreu del món. En qualsevol cas, per dura que sigui la ruptura, cal garantir al màxim la continuïtat de les nostres exportacions.

Tampoc hauríem d’oblidar que una de les dues màximes magistratures d’Andorra, el copríncep episcopal, manté un vincle institucional directe amb Catalunya, atès que ja fa més de mil anys que n’és titular l’arquebisbe de la Seu d’Urgell. Sense pretendre ara caure en cap forma de simonisme i sense voler iniciar conflictes innecessaris, Catalunya hauria d’exercir un cert soft power previ per tal que, en el moment de la successió de Monsenyor Joan-Enric Vives i Sicília, els candidats proposats siguin, com a mínim, sensibles a la causa catalana. Tant en la fase prèvia a la restitució com en la posterior, el copríncep episcopal hauria de ser una figura acuradament atesa i convidada a esdeveniments socials, polítics i esportius rellevants dins de la Catalunya autonòmica.

En altres paraules, i sense revelar més del compte, Andorra pot esdevenir per a Catalunya el que Moçambic i Sud-àfrica van ser per a Rhodèsia: un canal logístic, un suport discret però decisiu, i una via d’accés comercial i diplomàtic amb tots aquells actors que veiessin en la secessió catalana una oportunitat per enriquir-se o assolir objectius propis. La lliçó és clara: els Pirineus, com fa mil anys, no són una frontera, sinó un pont que ens connecta amb el món. Intensificar la relació estratègica amb Andorra pot marcar la diferència entre un aïllament asfixiant i una resistència viable. Catalunya no pot esperar l'endemà de la restitució del seu estat per començar a dissenyar com mantenir-lo: ha de començar ara. Rhodèsia ja ens ho va advertir: ignorar aquesta realitat seria un error que no ens podem permetre. El dia que travessem el Rubicó, caldrà comptar amb l’esforç de tots els catalans, del signe polític que sigui. I és que com escrivia Ian Douglas Smith a les seves memòries, «quan els forasters ataquen un país i el seu govern, hi ha una tendència natural que el poble s’uneixi».