Una de les preguntes més recurrents que em fan quan discuteixo sobre temes de demografia és més o menys la següent: «En què consisteix el col·lapse demogràfic?». En realitat, el que volen saber és en què es tradueix, a la pràctica, el fenomen que estem vivint a Occident i, de forma especialment greu, a Catalunya. Per respondre aquestes i altres preguntes cal, en primer lloc, definir i entendre correctament què vol dir aquest terme. La definició que personalment trobo més encertada és la següent: «El col·lapse demogràfic és aquell fenomen pel qual un població humana decreix de forma accelerada per raons essencialment endògenes».

Aquí hi ha dos conceptes claus. El primer és «de forma accelerada». En el col·lapse demogràfic, la caiguda de població, si bé és a mitjà i llarg termini, es produeix de forma exponencial, no pas lineal. Per tant, el que inicialment pot semblar un procés gradual i lent es transforma ràpidament en un descens incontrolat difícil d’anticipar per la ment humana. El segon és «raons endògenes». Això vol dir que el descens no és motivat per factors externs fàcilment identificables com serien guerres, fam o epidèmies, sinó per factors interns de caire antropològic i social. Es tracta de canvis profunds en el funcionament i sistema de valors de les societats que generen dinàmiques noves a causa de les quals la reproducció esdevé més i més complicada i, potser, fins i tot, poc necessària. A més a més, l'opció de la reproducció —i l’energia i el temps que s’hi dedica— sovint competeix amb alternatives o tries que apareixen, pel cap baix, com a igualment preferibles. Tot plegat provoca que la fecunditat del col·lectiu esdevingui tan dèbil que no n’asseguri el relleu. El traspàs sostingut en el temps del llindar de la fecunditat de reemplaçament —de 2,1 fills/dona en països desenvolupats— marca l’inici del procés.

El col·lapse demogràfic, com explicarem en propers articles, ens duu a una primera etapa silenciosa i poc traumàtica d’envelliment i assoliment del pic de població (etapa 1). Seguidament, passem a una caiguda accelerada de població (etapa 2). Finalment, el procés clou (etapa 3) amb dos escenaris possibles: substitució demogràfica i/o despoblament. Sovint una barreja asimètrica d’ambdós i de forma inexacta en el temps. En qualsevol cas, el resultat és la liquidació de la civilització precedent. Com veurem en futurs articles, a Catalunya som a l’inici de l’etapa 2.

La gran dificultat que tenim per lluitar contra el col·lapse demogràfic és justament la manca d’una causa evident identificable. Si es tractés d’un exèrcit enemic, intentaríem armar-ne nosaltres un de més fort. Si fos una pandèmia, investigaríem per trobar-ne la vacuna. Però no és res d’això... som nosaltres, és la nostra ment, la nostra cultura. I aquí entrem en el perquè. I per explicar-ho hem de parar i desenvolupar uns quants conceptes bàsics: simplificant podríem dir que els humans estan dotats d’un hardware i d’un software. El hardware són els nostres gens i l’evolució de milers d’anys que porten a l'esquena. El software és el nostre marc cultural, religió i, en definitiva, la nostra manera d’entendre i viure el món.

Les modificacions del nostre hardware són lentes i costoses, basades en processos darwinians de selecció natural. Els gens que aporten adaptació es reprodueixen i els que no desapareixen del pool genètic. Per altra banda, el nostre software (marc cultural) és molt més versàtil i ens permet una adaptabilitat ràpida a l’entorn sense requerir una dificultosa evolució genètica. Promociona certs valors i comportaments i n’estigmatitza d’altres amb un mateix objectiu: millorar l’adaptabilitat dels individus i societats i assegurar-ne la pervivència. Permet que un mateix individu amb idèntics gens es mostri agressiu i desconfiat en entorns salvatges i hostils, o dòcil i confiat en d’altres on la pau i harmonia social siguin la norma.

Les religions són bons exemples de marcs culturals que aporten adaptabilitat, tot i que no són els únics. A tall d’exemple, l’Islam ja requeria als fidels la neteja de mans abans i després de menjar segles abans que es descobrís l’existència de microorganismes patògens. Està demostrat científicament que els rituals de dejuni com la Quaresma o el Ramadà tenen beneficis per la ment, l’autocontrol i el benestar emocional dels individus. D’altra banda, l’abstinència islàmica elimina tota la problemàtica social derivada de l’alcoholisme. En definitiva, una sèrie de manaments, en principi divins, que contenen una saviesa tàcita que millora l’adaptabilitat de l’individu i del col·lectiu. 

En termes demogràfics la influència del marc cultural és molt clara en les grans religions. Vincular sexualitat i reproducció, potenciar els matrimonis en edats joves, estigmatitzar la promiscuïtat i reprovar els mètodes anticonceptius i avortaments són mecanismes orientats claríssimament a augmentar la descendència del col·lectiu i crear societats expansives i fortes. Fins i tot quan aquests preceptes són contraris als instints humans bàsics, el reforç cultural permet imposar-los igualment. Al final, una cultura no té per què acomodar-se als instints humans primitius, sinó que pot modificar-los, suprimir-los o afegir-ne de nous si satisfà el seu objectiu últim, assegurar-ne la continuïtat en el temps.

El punt dèbil dels marcs culturals és que poden ser alterats o substituïts completament si les pressions externes són prou fortes o l’entorn canvia ràpidament. Un cop anul·lat el «paquet de valors» els individus tornen als instints més primitius, que normalment no són civilitzadors sinó més aviat hedonistes. Lògicament, també poden adherir-se a altres cultures, moltes de les quals no tenen per què ser adaptatives.

El món i la història són una competició de marcs culturals en un procés de selecció natural. Aquelles cultures capaces de motivar una reproducció suficient i retenir els seus membres prosperaran. Aquelles que no, s’extingiran o desapareixeran. Un tipus especial de software o marcs culturals són els que podríem anomenar «cultures paràsites» o que alguns autors anomenen «virus». Són aquells que no motiven prou la reproducció dels seus membres, però tenen una alta capacitat d’atraure nous individus gràcies a oferir molts avantatges i pocs sacrificis. Prosperen, temporalment, gràcies a la incorporació constant de membres aliens, és a dir, parasitant individus d’altres grups. La cultura secular occidental n’és un exemple molt clar. Malgrat assolir les cotes més altes de la història de benestar i salut, no és capaç —paradoxalment— d’assegurar una reproducció suficient dels seus membres i tendeix a extingir-se. Això no obstant, de moment aconsegueix mantenir-se gràcies a la importació d’individus d’altres grups via immigració.

I ho fa perquè ofereix grans incentius: millor qualitat de vida, oportunitats laborals, bona educació, oci barat, llibertat sexual, política, etc. Per exemple, molts afganesos (TFR=4,5) intenten escapar-se del seu país i anar a viure a països occidentals (TFR <1,5). Al llarg de la història s’ha demostrat que els marcs culturals que han tingut més èxit a llarg termini són aquells que resulten altament invasius en relació a l’individu, anomenats en la literatura anglosaxona com a hard cultures. Exigeixen rituals individuals pràcticament diaris i rituals col·lectius regularment. Molts dels preceptes, com ja s’ha comentat, exigeixen sacrificis que sovint es tradueixen en beneficis «ocults» i, per tant, adaptabilitat. Per contra, les cultures menys exigents envers l’individu i aparentment més amables o soft cultures tenen poder d’atracció, però no motiven prou la reproducció i tendeixen a extingir-se. Les esmentades cultures parasítiques són un exemple de soft culture.

El món occidental tecnològicament avançat que coneixem va ser creat per una societat que operava sota un marc cultural concret, el Cristianisme, en un entorn comunitari i majoritàriament rural. Una hard culture que proporcionava gran adaptabilitat i era capaç de motivar una gran taxa de reproducció. Malgrat això, la urbanització massiva i la ràpida evolució tecnològica han generat noves dinàmiques internes i mitjans de comunicació de masses que han desactivat i anul·lat el marc cultural sobre la qual operava la societat que la va crear. Un cop modificat el software que ens havia dut a l’èxit, comencem a operar sota un nou marc cultural que ha substituït l’anterior. Aquesta nova soft culture que s’ha imposat està basada en l’humanisme i en l’eliminació de tot patiment i exigència física i/o psicològica. Tot allò que pugui generar malestar, discriminació, patiment, angoixa, etc. és criminalitzat i ha de ser eliminat. D’aquest marc cultural neixen la constel·lació de grups i subgrups de vulnerables amb les seves idiosincràsies pròpies.

Aquesta metamorfosi cultural és molt habitual després de períodes llargs de bonança econòmica i pau. És el que historiogràficament s’anomena «decadència de les civilitzacions». Per molt increïble que sembli, l’Imperi romà va trobar-se en una situació anàloga ja a principis del segle I dC. La davallada de natalitat entre els estrats socials més acomodats de Roma va impel·lir l’emperador August a promulgar lleis pronatalistes (Lex Papia Poppaea) en què, entre d’altres, es concedien incentius econòmics pels fills, s’impedia rebre herències als hereus sense fills o s’obligava els vidus a tornar-se a casar. Aquesta decadència del marc cultural romà històric va donar lloc a nous marcs culturals més adaptatius com el Cristianisme, que va passar de perseguit a tolerat (313 dC), i, de tolerat, a religió oficial de l’Imperi (380 dC).

Els temps bons duen les societats a qüestionar-se els preceptes de les hard cultures i a eliminar suposades barreres i exigències que són vistes com a molestes, arcaiques i innecessàries, sense entendre que aquestes «exigències» amaguen trets adaptatius fonamentals. I és justament aquest procés de reinterpretació cultural cap a una soft culture el que liquida el marc cultural primigeni i engendra la llavor de la decadència i sovint del col·lapse demogràfic. A Catalunya (i bona part d’Occident) som ja en ple procés de col·lapse demogràfic. Concretament, hem superat ja l’etapa 1 i som al principi de l’etapa 2, com explicarem en futurs articles. La clau de volta de tot plegat consisteix a ser capaços de tornar a erigir un marc cultural d’èxit abans que la piconadora de la història ho acabi fent igualment, però sense nosaltres.

Continuarà…