Fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar Roma per primera vegada. Com que som en Jubileu, ha estat un moment molt especial per fer pelegrinatge al cor del catolicisme. L’atzar ha volgut que el viatge coincidís amb el moment en què estic llegint La història dels papes de Diego Sola, publicat per Fragmenta. El llibre és molt pedagògic, de lectura amable, i l’autor té cura de fer notar els diversos punts de contacte que hi ha hagut entre l’Església i la nostra nació.

La història del papat té un cert aire paradoxal, atès que el màxim apogeu de l’Església s’esdevé en una època en què els bisbes de Roma no foren precisament un exemple dels valors predicats per Jesús. La simonia o la persecució de l’oposició eren dues actituds plenament naturalitzades als pontificats que anaren de la baixa edat mitjana fins al Renaixement.

No m’agradaria simplificar massa l’explicació de com pogueren conviure aquestes dues idees. De fet, a llarg termini la tensió esdevingué insostenible —la Reforma luterana no en fou sinó la denúncia amb més repercussió. Tanmateix, la convicció que l’Església era una institució que podia ajudar l’home a redimir-se d’ell mateix estava tan arrelada i era tan sincera, que podia suportar gairebé qualsevol forma de corrupció.

En altres paraules, la paradoxa de l’Església revela una idea fonda de la naturalesa humana: les institucions que perduren no són pas les més pures, sinó les que aconsegueixen conservar una idea de sentit a pesar de les circumstàncies que les envolten. El poder espiritual del catolicisme no residia en la virtut dels seus homes, sinó en l’esperança compartida que hi havia darrere seu. 

Penso en com aquesta actitud vital —la confiança en la virtut d’una institució que transcendeix la virtut de les parts que la constitueixen— s’ha esborrat de l’imaginari polític dels catalans. Les elits del procés mai no s’han imaginat Catalunya essent una llum irradiadora de significat i plenitud per a les nostres vides. L’excepcionalitat catalana és per al processista més aviat un accident fruit de la incapacitat del castellà d’assimilar-nos que no pas de la força del català de viure una vida autèntica.

Aliança Catalana és l’últim reducte del processisme. El projecte d’Orriols s’ha construït sobre la premissa que no som prou forts per catalanitzar la immigració. És exactament el mateix mecanisme psicològic que explica per què l’administració Puigdemont no va implementar el resultat del referèndum. Puigdemont i Junqueras creuen que som massa febles per construir un estat; Orriols creu que som massa febles per catalanitzar la immigració.

El menys important d’aquesta idea és si, efectivament, és veritat que no som prou forts per perseguir els nostres projectes polítics. La qüestió de fons és que ho assumim dogmàticament. He dit alguna vegada que certa variabilitat —en forma de tumults, de derrotes o de contratemps— és bona per a l’adaptació d’una comunitat humana al seu entorn. La condemna de la nostra nació, però, serà la por que ens causa la idea que hem de lluitar contra els nostres monstres.

L’explicació d’aquest fenomen psicològic rau en el fet que som una nació ocupada. La història d’Espanya és un projecte de construcció d’un estat nació que només pot reeixir fent esborrar de la memòria dels catalans la seva història. Això, però, no és una invitació a la inacció. Les nostres elits tenen el deure de ser el dic de contenció del projecte uniformitzador espanyol. Això no obstant, Aliança Catalana —sigui per ignorància, sigui perquè volen explotar aquesta ferida per arribar ràpidament al poder— contribuirà a fer més profunda l’esquerda que ja hi ha al dic.

Fer una esmena a les pulsions que motiven l’empresa d’Orriols no és fer una esmena a les preocupacions dels seus votants. Això és el que els defensors d’Aliança Catalana confonen deliberadament. Soc conscient de les internalitats negatives de la immigració. Els excessos de les onades d’immigrants espanyols del darrer segle han causat una erosió a la vida civil: hi ha barris i ciutats senceres que viuen d’esquena a les institucions catalanes. El risc de guetificació, que hauria de ser la nostra màxima preocupació, en una comunitat on gairebé 2 de cada 10 habitants són immigrants —una dada infravalorada pel fet que no tots els habitants nacionals són catalans— continua existint.

No hi ha cap excusa, però, per no patrocinar un discurs guanyador. La catalanitat és una identitat imbricada en la construcció d’occident de tal manera que ens permet accedir a la conversa de les coses que importen. No només tenim una cultura que ens permet desplegar la nostra ànima, sinó que a més tenim prou mecanismes legals per incentivar que la immigració hi participi i se la faci seva.

Joan Simó ja expressava aquesta intuïció al començament de 2023: «No cal dir que no són feixistes [Aliança Catalana] —és un debat que qualsevol amb dos dits de front no s’hauria ni de plantejar—, però estic convençut que s’equivoquen, que van pel mal camí. No és una qüestió d’idees, ni de programa, sinó de discurs, d’aparença. Per molt que s’hagi de parlar d'immigració, demografia i seguretat, convertir aquests temes en l’eix central de la teva proposta electoral és una forma de derrotisme, d’acceptació del marc autonòmic, “d'independentisme pragmàtic”, que diria Pere Aragonès».

No crec, però, que el fet que la immigració ocupi la centralitat del programa d’Aliança Catalana sigui una forma de derrotisme. La immigració, l’habitatge o l’estat del català és on haurien de pivotar els programes dels partits als propers anys, perquè són preocupacions genuïnes. El derrotisme d’Orriols prové del fet que no confia prou en Catalunya. No pensa que la catalanitat sigui una força prou poderosa per solucionar les conseqüències indesitjables de la immigració.

Talment com ho hem observat a la història de l’Església, un projecte polític que s’articuli a partir de l’afirmació de la pròpia identitat serà capaç de resistir qualsevol contratemps.