Aquest estiu, uns amics han tingut l’amabilitat de convidar-me passar uns dies a casa seva a la localitat de Vossevangen, a l’oest de Noruega. Es tracta d’una parella, al voltant dels trenta anys, tots dos infermers. Després dels tràmits oportuns s’han establert en aquest país escandinau de forma indefinida. Treballen en un centre mèdic amb un salari que duplica —o una mica més, fins i tot— el dels infermers catalans. El preu del lloguer de casa seva és d’uns 950 euros en una ciutat equivalent a una capital comarcal catalana— per tant, podeu intuir que la seva qualitat de vida s’ha elevat ostensiblement. El cas d’aquesta parella, com tots sabem, no és precisament únic i són molts els catalans que han marxat a la recerca d’una vida millor, lluny del nostre país. 

Noruega és un país que —com tothom sap— excel·leix en tots els àmbits, tant públics com privats. Evidentment, ens faríem un mal innecessari si ens posen a comparar-la amb Catalunya: sabem que es tracta d’una comparació injusta i poc rigorosa, perquè no disposem de les mateixes eines, els mateixos recursos, la mateixa trajectòria ni les mateixes necessitats. Som dos universos diferents. Ara bé, encara no fa tants anys moltes veus de l’independentisme català afirmaven que aquest país podia esdevenir un estat, també, similar als escandinaus: eren els temps de la «Dinamarca del Sud». Recordo que també es va parlar de Massachussetts (EUA), de l'«Holanda del Mediterrani» i d’altres analogies que buscaven emmirallar el nostre país amb els estats més pròspers del món. Deu anys després, constatem que Catalunya no només no s’ha apropat a cap d’aquests països, cosa que podria ser fins a cert punt disculpable, sinó que estem sent atrapats per molts altres que, a principis dels 2000, es trobaven lluny dels més desenvolupats. Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia o Txèquia, en són exemples. Resulta que no hem retallat cap distància amb l’Europa Occidental o els Estats Units, mentre els estats centre-orientals, i també d’altres continents, ens han anat encalçant. Només Portugal, Grècia i l’àrea dels Balcans s’han mantingut a distància. 

Així, si haguéssim de fer una primera radiografia de la Catalunya real d’avui, es tracta d’un país que presenta diverses tendències, que podem resumir en un mercat laboral de salaris baixos i precarietat, poca qualificació professional, escassa qualitat de l’empresariat —se’n parla poc, d’això—, abundant economia de serveis low cost, mala qualitat democràtica i de l’administració, i manca de cohesió social (parlo de tendències, no d’elements absoluts: és clar que hi ha coses que funcionen, i hi ha potencialitats que es podrien explotar; en parlarem al final). Aquesta decadència del país, aquest abaratiment i vulgarització de la qualitat de vida a Catalunya, es reflecteix també en la imatge interior i exterior del país. No tingueu cap dubte que, quan senten a parlar de nosaltres o ens visiten d’altres contrades més pròsperes d’Europa i d’altres continents, la percepció que tenen no és precisament la d’haver arribat a Copenhaguen. Aquella imatge d’una Catalunya que, encara que dins l’estat espanyol, era un país avançat i de nivell europeu occidental, ha deixat definitivament de ser real.

I tot això per què ha passat?, ens preguntem. Com és que ens hem quedat tan enrere? Les causes no són senzilles i cal trobar el seu origen, com a mínim, a la dècada dels anys 1980 —sinó abans i tot—, i les podríem subsumir en una mala adaptació al nou context de la globalització i una maldestra transformació de la nostra economia industrial cap a una economia de serveis. Per tant, el procés independentista, malgrat el que algunes veus indocumentades o interessades insisteixen a apuntar, no ha estat el desencadenant de la decadència socioeconòmica de Catalunya, sinó un esdeveniment que s’hi ha produït en paral·lel. Tampoc la pertinença a l’estat espanyol, argument que altres fan servir com a comodí per justificar tots els mals del país, és l’única explicació de tot plegat.

Un cop deixats enrere els paradigmes dels anys 1990, quan l’economia industrial es creia superada, actualment són molt majoritàries les veus que situen una correlació clara entre la desindustrialització i l’empobriment d’una societat, sobretot quan hom substitueix la manufactura per una mala terciarització. La paulatina desindustrialització —parcial, no total— de Catalunya es va produir en quatre grans actes principals: la Crisi del Petroli de 1973, l’entrada de l’estat espanyol al Mercat Comú Europeu, l’entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç, i la gran crisi de 2008-2013. La combinació d’aquests quatre processos va fer aflorar la manca de competitivitat d’una part de la indústria catalana que, acostumada al mercat captiu espanyol, primer va quedar tocada per la crisi energètica, després es va quedar sense lloc a l’espai econòmic europeu, al tombant de segle va sucumbir als baixos costos del gegant xinès i, en acabat, va rebre l’estocada final amb la profundíssima crisi que vam viure fa poc més de deu anys. Tot plegat, acompanyat d’un dèficit fiscal crònic provocat per l’estat espanyol, i d’una absoluta manca de sentit d’estat i econòmic dels diversos governs catalans. 

El fet és que una vegada les aigües del tsunami de la globalització han baixat, estem en condicions de veure el paisatge que ha deixat al nostre país i la principal conclusió és que, en aquests darrers vint anys, una gran part de la població catalana no ha prosperat. Si ens fixem en la població autòctona, la contenció salarial ha estat la norma i en  combinació amb la inflació i els preus de l’habitatge, han situat el poder adquisitiu —i la qualitat de vida— en un nivell de subsistència, no competitiu amb els països avançats. En aquestes condicions, no és estrany que tinguem uns 386.000 catalans vivint a l’estranger, la majoria treballadors qualificats, a la recerca d’una qualitat de vida superior i que no pot ser compensada amb l’excusa del bon temps, el menjar i la festa, uns tristos reclams reservats per als països que no poden oferir res més: que els ho preguntin als meus amics de Noruega. Paral·lelament, el model socioeconòmic postindustrial s’ha basat en la importació massiva de mà d’obra estrangera, amb l’objectiu de compensar la manca de productivitat amb l’abundància de personal cobrant salaris baixos. Quantitat en lloc de qualitat. El resultat ha estat la generació d’una immensa capa de població d’origen nouvingut en una situació de precarietat estructural, i tota mena de necessitats socials. La Catalunya postindustrial i de la globalització no genera prou riquesa i, a més a més, la reparteix malament tant des del sector públic com des del sector del privat. 

Durant aquestes dues dècades d’estancament, els catalans hem comptat amb la inestimable col·laboració d’una política de baixíssima qualitat. Per una banda, les formacions que flirtejaven amb conceptes com el liberalisme o les polítiques business friendly, han renunciat a qualsevol política activa en matèria econòmica, empresarial o formativa, tot agafant-se a qualsevol clau roent i limitant-se a posar catifes vermelles a tota mena de serveis low cost sense valor afegit: agricultura i ramaderia intensives, turisme de masses i esdeveniments. Per l’altra banda, les forces autodenominades d’esquerres han renunciat a la millora de les condicions materials de la població, tot criminalitzant la creació de riquesa, maldant per repartir la misèria des de l’administració, i creant una cultura de l’apologia de la pobresa i la mediocritat. En aquestes condicions no és estrany que, mentre parlàvem de la Dinamarca del sud, ens hem anat assemblant cada cop més a l’Argentina del nord. 

Nombrosos economistes i analistes seriosos apunten que, si bé una Catalunya sense estat propi no disposa de totes les eines que ens caldrien, sí que tenim marge per millorar la qualitat de vida i el poder adquisitiu dels catalans. Fent un bon ús dels actius econòmics ja presents podem millorar la situació sense la necessitat de jugades mestres o de reinventar la roda. Per una banda, es tracta de reforçar els sectors productius i de qualitat, per l’altra de redimensionar i compensar externalitats dels que no ho són i, per últim, fer neteja de l’economia deixalla que només genera costos econòmics i socials. Posem-nos-hi. Reforcem la formació professional i productiva, ampliem l’abundant xarxa d’indústria lleugera i de components, la indústria biomèdica o la recerca. Posem-nos rectes i gravem el turisme, els esdeveniments, els serveis i la ramaderia, per apujar-ne la qualificació i els salaris. I acabem amb els sectors que viuen exclusivament d’importar mà d’obra per a explotar-la, mentre la societat els paga els plats trencats.

Potser ja no serem a temps d’esdevenir la Dinamarca del sud. Però, almenys, evitarem convertir-nos en l’Argentina del nord, que és cap a on anem, tot i que alguns encara no se n’han adonat.