A banda de la derrota del 2017, Catalunya experimenta el decaïment social propi de l’Occident modern. La discriminació pel fet de ser catalans prossegueix, però la ideologia progressista i postmoderna no ens permet de presentar-nos com a minoria agreujada pel simple fet de ser europeus. Així doncs, a banda de l’habitual supèrbia assimilacionista espanyola hem de suportar la supèrbia dels defensors de tothom-menys-els-catalans—peons d’una propaganda que amaga greus projectes d’enginyeria demogràfica de motivació demoscòpica. Paral·lelament, ningú resta aliè als fenòmens econòmics internacionals, la crisi del coronavirus o els moviments dels preus del lloguer i els moviments de població que això genera al nostre país.
En aquest context, el català es troba àmpliament desemparat: no té pràcticament cap possibilitat d’exercir control sobre el seu entorn mitjançant els mecanismes democràtics segons els quals se li ha ensenyat que funciona la seva societat. Res tenen a veure les preocupacions d’aquest ciutadà amb els interessos dels polítics processistes catalans, de les elits espanyoles i europees o de la classe global cosmopolita, que diu Fusaro. Si vota quelcom a Catalunya que molesti a Madrid, els darrers ho tombaran amb promptitud, de la mateixa manera que si Madrid es desvia del camí de la Unió Europea se li acabaran ràpidament les subvencions i els deutes li seran reclamats.
Davant aquest context de desavantatges, què pot fer el nacionalista català? Les nostres nocions tàctiques i estratègiques s'han de cercar en l’Art de la Guerra: només entrarem en batalla amb l’enemic quan siguem en condicions de guanyar. Hi ha dos terrenys en el moment actual en els quals la derrota és un fet segur: el terreny militar i el terreny polític. El primer ni l’abordaré per la pròpia ridiculesa que em genera en un context en el qual ni tan sols la majoria de nacionalistes catalans han realitzat el servei militar. El segon—entrar en la política convencional—suposa trobar-se tard o d’hora amb la disjuntiva de la vara o la pastanaga. La vara a les societats capitalistes és la destrucció de la vida social de la persona, el descrèdit públic i l’ostracisme. La pastanaga a Catalunya és llaminera: entrevistes a TV3, columnes als principals diaris, participacions en revistes i articles, ressò mediàtic, feines de professor en alguna universitat o assessor en algun partit. Cal tenir en compte que tothom qui viu de l’administració colonial catalana tendeix a defensar, de la manera que més se li estili, la seva pròspera i còmoda posició: en el fons la mediocritat imperant inhabilita moltes persones de guanyar-se la vida en un context laboral normal, al marge de la política.
Hem de viure segons la màxima més important de l’estoïcisme: només ens preocuparem d’aquelles coses que ens sigui possible controlar.
Davant aquesta situació, hem de viure segons la màxima més important de l’estoïcisme: només ens hem de preocupar d’aquelles coses que ens sigui possible controlar. La primera línia de batalla contra el món modern són els cossos, ments i esperits dels propis nacionalistes. És absolutament impensable de plantejar-se d'entrar en conflicte amb la modernitat mentre siguem colonitzats per la metafísica modern—tal vegada anti-metafísica—i la seva propaganda constant. Cal traçar línies clares que delineïn, limitin i separin aquelles parcel·les de la nostra vida en les quals permetem l’accés—temporal—de la cosmovisió crematística del món modern, i en quines decidim de mantenir i preservar nocions alternatives.
En les creences de gran part dels pobles nadius europeus hi apareix la figura del bosc sagrat com a espai d’especial interès cerimonial i espiritual; es diu que el prestigi dels cabdills germànics depenia en part de l’extensió dels boscos sagrats que tenia al seu càrrec. Fos quina fos la seva funció en cada pràctica religiosa concreta, es tractava d’un indret sagrat, per definició diferenciada i separada dels espais quotidians, normals, profans. Tot i ser un bosc, no s’hi caçava, ni se n’extreia fusta o llenya. Es tractava d’una àrea exclusiva, on es realitzaven pràctiques sacrificials i s’entrava en contacte amb els déus. Des d’una perspectiva materialista, la sacralització d’un bosc en suposa la seva exclusió de la vida econòmica i la seva transformació en una àrea improductiva. En termes moderns, els boscos sagrats no tenen cap sentit, perquè possiblement seria més útil de dedicar aquell espai a la indústria de la fusta, o tal vegada fer-ne camps de cultiu o pastures.
Per tant, el fet d'aconseguir de protegir un espai declarant-lo parc natural o aturar unes obres que posen en perill la biosfera són dos objectius no necessàriament polítics o especialment sobredimensionats, però que sí que tenen un impacte directe: atempten contra el catecisme i l’essència del sistema. De la mateixa manera, aconseguir que un ajuntament instal·li parcs esportius, com les típiques barres per a fer exercicis de calistènia, és també una petita victòria: suposa un oasi de salut en un mar d’ofertes de degeneració, un espai on especialment el jovent pugui desenvolupar les seves capacitats atlètiques de forma gratuïta. També és un homenatge vivent a la cultura hel·lènica; el propi Sòcrates ens recorda que «cap home té el dret de ser un aficionat respecte l’entrenament físic».
Renunciar a l’ús indiscriminat dels telèfons intel·ligents o de l’Internet és una opció percebuda com a estranya per part de la societat; tanmateix, a banda d’alliberar l’individu del mar de propaganda teledirigida per algoritmes, estableix el tecnoasceta com un exemple virtuós per al seu entorn. El fet de negar-se a la instal·lació d’antenes de 5G, al marge de la controvèrsia, envia un missatge determinat: no volem més tecnologia innecessària i de control. Per què hem de formar part de les xarxes socials quan és més senzill de crear una pàgina web pròpia, tot controlant-ne al detall la informació que s'hi penja i—especialment—la que no s'hi vol penjar? Un petit hort, o senzillament uns quants testos en àmbit urbà poden proporcionar un complement a la dieta que no passa pel mercat, alhora que és una invitació constant per a la reflexió al voltant del model agroalimentari actual. Per a la modernitat no hi ha cap espai que no es trobi subjecte a la seva cosmovisió, a les lleis del mercat i de la crematística.
La nostra tasca és precisament la de generar espais alternatius, que no només siguin físics sinó també ideològics, culturals, organitzatius i fins i tot econòmics.
La nostra tasca és precisament la de generar espais alternatius, que no només siguin físics sinó també ideològics, culturals, organitzatius i fins i tot econòmics: ara més que mai necessitem una pràctica ascètica moderna. Ha de ser necessàriament a petita escala, de forma descentralitzada, tot aprofitant els punts dèbils i els angles morts del sistema. La metàfora del bosc no és fortuïta, perquè els boscs són potser l’indret més radicalment antagònic a la moderna societat industrial. Hem d’estendre el nostre bosc arreu i que sigui el nostre espai sagrat i intocable.
