L’Economia de la Llengua és un camp de la ciència econòmica bastant heterodox i interdisciplinari que tracta la relació entre l’economia i la llengua, valgui la redundància, tant des d’un punt de vista teòric com empíric, utilitzant tècniques economètriques. Els economistes definim la llengua com un bé públic amb externalitats de xarxa... i què vol dir això? Anem a pams. Un bé públic (no confondre amb un bé privat proveït públicament) és un tipus de bé que compleix dues característiques: és no-excloïble i no-rival. La no rivalitat consisteix en la propietat de poder ser consumit sense que això en privi a un altre consumidor. Per exemple, si menjo una poma aquesta no podrà ser consumida per algú altre (és un bé rival), però si veig una pel·lícula a Netflix això no impossibilita que un altre usuari la vegi també. Però la pel·lícula en qüestió no satisfà la no-exclusió, ja que la plataforma pot decidir qui en té accés i qui no. En canvi, si pensem en l’enllumenat públic, veiem que aquest sí que satisfà les dues condicions, en tant que el seu gaudi no va en detriment dels altres «consumidors» i, a més a més, no hi ha manera d’excloure’n a ningú. Així doncs, els béns de naturalesa pública hauran de ser proveïts de manera anàloga, perquè altrament ningú se’n farà càrrec: el mercat és incapaç de satisfer els consumidors.

La llengua, en tant que no-rival i no-excloïble, és un bé públic, però a més està subjecta a externalitats de xarxa. Aquest tipus d’externalitat és la que afecta els productes (béns o serveis) el valor del qual depèn del nombre de consumidors. Un bon exemple el tenim en la missatgeria instantània (WhatsApp o Telegram), en què el valor del servei depèn del nombre d’usuaris que hi hagi. De la mateixa manera, una llengua tindrà un valor econòmic major com més «usuaris» tingui, és a dir, parlants (nadius o no). Una de les característiques dels béns amb externalitat de xarxa és que tendeixen al monopoli, perquè els que tenen més consumidors són els de més valor, i com menys en tenen menys atractius són. Per tant, segons aquesta definició econòmica de la llengua, el món hauria de tendir a la reducció de la diversitat lingüística fins a l’extrem, el monolingüisme mundial. Per què, en canvi, no observem això en la realitat? 

El primer motiu és que la humanitat ha estat fragmentada fins fa pocs anys: un sabater de Barcelona el s. XVIII només es plantejava vendre sabates a Barcelona, o com a molt al Principat. El món consistia en múltiples societats molt poc connectades entre si (excepte les elits) i, per tant, la diversitat lingüística es bastia a partir dels monolingüismes locals. Excepte en comptades excepcions, les llengües tenien el monopoli de la seva zona d’influència. La globalització i l’era digital han trencat aquestes barreres i per això la diversitat lingüística s’està reduint de manera accelerada, ja que aquesta només és sostenible a partir de monolingüismes locals, sense que això pugui anar en detriment d’una lingua franca regional, com ho fou el sabir als ports del Mediterrani des del segle XI fins al XIX. De fet, de les més de 6.000 llengües que s’estima que hi ha al món, les Nacions Unides preveuen que vora el 90% desapareixeran a finals de segle.

No obstant això, una llengua disposa també d’un valor no-monetari (o no econòmic) que val la pena no menysprear. El valor social o identitari d’una llengua pot servir per fer-la prevaldre malgrat la seva minorització. Així doncs, que l’hebreu pogués recuperar-se després de milers d’anys reclòs a la litúrgia no s’explica per l’externalitat en xarxa (el valor econòmic era nul). Tot i que amb menor èxit, l’intent de revifar llengües mortes com el còrnic o la recuperació per part de parlants no nadius com passa amb el català a la Catalunya Nord o l’euskera al País Basc, no s’explica tampoc pel seu valor econòmic, sinó identitari. Insisteixo que menysprear el valor identitari i social d’una llengua ens pot dur a estratègies errònies com la que hem viscut a casa nostra, que intentant deslligar la catalanitat (la condició de ser català) de la llengua catalana, hem rebaixat aquest valor no econòmic de la llengua. Si el català no serveix per fer negocis i tampoc serveix per ser català, per a què serveix? Com ja vaig comentar en un article, és vital fer augmentar el valor econòmic de la llengua catalana lligant-la a l’ascensor social, però cal esmenar alhora l’error comès en la part del valor social o identitari.

Dit això, és fàcil d’entendre pel lector (tot i que segurament ja ho sabia) que el bilingüisme social no és una situació estable, sinó transitòria. És un estadi en la substitució lingüística d’una comunitat. La coexistència del català i el castellà a Catalunya no és fruit d’una grata convivència sinó d’un xoc. És un joc de suma zero. Actualment, al nostre país ens trobem, en termes generals, en una situació de bilingüisme asimètric, on els catalanoparlants saben (per imposició) el castellà, però no tots els castellanoparlants saben el català. És evident que una comunitat lingüística bilingüitzada en una llengua concreta perd tot el valor (econòmic) de la llengua pròpia. Els catalanoparlants sense coneixements de castellà són ben pocs: alguns compatriotes de la Catalunya Nord i fills d’emigrants catalans. Una estratègia per aconseguir un augment del valor del català, és a dir, que els al·lòctons tinguin més incentius a aprendre’l, és la de «mantenir la llengua». 

Aquesta consistiria a actuar com a bilingües passius (només entendre el castellà, però no parlar-lo) en converses amb no-catalanoparlants. El problema d’aquesta estratègia és que, tot i tenir una lògica correcta, no entén quin és el motiu de la manca de fidelitat lingüística dels catalanoparlants. Com ja vaig explicar fa més de tres anys en un article, que segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (2018) els catalans de les Terres de l’Ebre mostrin una fidelitat lingüística major (no canvien de llengua amb la mateixa facilitat) que els del Baix Llobregat Sud, no és perquè estiguin més conscienciats, sinó perquè estan més acostumats a parlar únicament en català, ja que és la vegueria amb major proporció de catalanoparlants. Els catalans que viuen en zones de majoria al·lòctona no canvien la llengua per gust, sinó perquè el cost de mantenir-s’hi és alt: en incomprensió, hostilitat i fins i tot violència (verbal o, en casos extrems, física). Per tant, «mantenir el català» és similar a fer una vaga general indefinida: exhorta a incórrer en un cost personal per obtenir un benefici social (l’augment del valor de la llengua pròpia). Apel·lar a la responsabilitat personal és estèril perquè aquest esforç, per tal de ser reeixit, requeriria d’una coordinació equivalent a la vaga esmentada. Fer la guerra pel teu compte no serveix per a res, només si ens poséssim d’acord serviria. No existeix cap organització capaç d’exercir de «sindicat de catalanoparlants» i coordinar una acció d’aquesta envergadura. Així doncs, l’única manera d’aconseguir la fidelitat lingüística és fent que aquesta no sigui fruit de la conscienciació, sinó de la impossibilitat (o dificultat) de parlar l’altra llengua. Cal, doncs, desaprendre el castellà. Però és possible desbilingüitzar-nos?

El coneixement d’una llengua no és dicotòmic: o la saps o no la saps. Des de la incomprensió total fins a la capacitat d’elaborar textos complexos hi ha tota una gamma de matisos que van des del coneixement passiu (entendre i llegir) a l’actiu (parlar i escriure), amb més o menys fluïdesa. Fins i tot existeixen sistemes homogenis per categoritzar el coneixement d’una llengua com el Marc europeu comú de referència (MECR). El llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització de Galindo, Rosselló i Bernat, ens ofereix una bona radiografia de com el castellà va passar de tenir una presència gairebé inexistent en grans capes de la societat catalana a formar part d’una manera o altra de tots els catalans, és a dir, la desaparició del monolingüisme català. Una de les idees més rellevants que es desprenen del llibre és que precisament aquesta bilingüització no té lloc de la nit al dia, sinó que és progressiva. 

Abans que la pràctica totalitat dels catalans fossin plenament competents en castellà (fluïdesa oral i escrita) van transitar tots els estadis previs del coneixement lingüístic. Així doncs, no vam passar d’una generació monolingüe a una de plenament bilingüe, sinó que primer ha d'haver-hi bilingües passius, que entenien el castellà però no el parlaven, posteriorment bilingües actius però amb poca fluïdesa, amb fort accent i constants errors gramaticals i lèxics, i finalment, l’estadi actual, on fins i tot m’han imposat la fricativa dental sorda (zeta castellana), fonema inexistent en català i no pronunciat per la immensa majoria de castellanoparlants, que parlen variants dialectals hispanoamericanes (així com part dels andalusos i canaris). D’ençà que soc conscient de com ha estat la castellanització de la nostra nació, per fascicles, veig amb uns ulls diferents aquells catalans que no mostren fluïdesa en la llengua castellana, que cometen errors gramaticals o lèxics (les anomenades catalanades), o que tenen un fort accent. Constato que estan menys castellanitzats que jo i els veig més lliures. Per molt que ells es puguin sentir incòmodes, o amb un cert complex d’inferioritat, jo els admiro i m’agradaria ser com ells. Al capdavall, el castellà m’ha llevat més que no pas m’ha donat. El seu coneixement ha servit com a pretext per privar-me la possibilitat d’expressar-me, de ser atès, i en general de viure plenament en la meva llengua. Al contrari del que deia el diari ARA fa pocs mesos, que afirmava que el bilingüisme era bo pel català i que no era possible desbilingüitzar-se (del castellà), no només és possible sinó que és desitjable. Per a fer-ho, caldrà recórrer el camí invers, passant per tots els estadis però en direcció oposada. I com ho podem aconseguir?

Encara recordo la primera conversa que vaig tenir amb la meva àvia materna, aragonesa i monolingüe castellanoparlant, després del mig any d’Erasmus a Milà. Era incapaç de fer una frase sencera en castellà sense vacil·lar i sovint se m’escapava alguna «italianada». Havent estat tants  mesos parlant català, italià i anglès, però amb cap mena de contacte amb el castellà (ni parlat, ni llegit, ni escoltat, ni encara menys escrit), havia perdut fluïdesa en aquesta llengua. Aquesta anècdota, a la llarga, em va servir per entendre que la llengua, a més de ser un bé públic amb externalitat de xarxa, té una altra característica: es deprecia. D’això no ens n’adonem amb les llengües que parlem recurrentment, perquè utilitzar-les és la manera d’invertir-hi, és a dir, evitar aquesta depreciació. Però si estem una llarga temporada sense fer cap ús d’una llengua podrem constatar que li hem de treure les teranyines al nostre coneixement, fer la inversió necessària (en temps d’ús) per posar els engranatges en marxa. La mateixa lògica es pot aplicar al nostre coneixement de la llengua castellana. Si deixem que es depreciï, anirà perdent qualitat, serem menys bilingües. Per aconseguir-ho, és necessari evitar el màxim el contacte amb el castellà: audiovisual i entreteniment propi (o en altres llengües que no siguin el castellà), espais de socialització únicament en català, etc. En una situació de minorització demogràfica, això requerirà un cert grau d’autosegregació (o reagrupament, si ho preferiu), i polítiques com la doble xarxa educativa, generació d’espais lingüístics segurs, i tantes idees que sorgeixen fora de l’oficialisme, que són la línia a seguir. Cal no espantar-se, ja que en realitat això ha passat sempre, tot i que no s’ha explicitat. Els humans tendim a ajuntar-nos amb els nostres semblants.

Per molt que pugui semblar paradoxal, el que permetrà que els catalans «mantinguin la llengua» serà haver-ho de fer amb molt poca freqüència, perquè s’ho trobin en poques situacions. La bilingüització es pot revertir i és desitjable que sigui revertida si volem augmentar el valor de la nostra llengua. Al capdavall, el castellà ja no té cap valor com a lingua franca i els catalans ens podem comunicar amb qualsevol altre poble a través de l’anglès. L’alliberament nacional ha de passar inexorablement per l’eliminació de la principal eina de dominació de l’ocupant: la seva llengua.

Il·lustració obra de l'artista Albert Sala.