La dopamina és una molècula neuromodulatòria. El propòsit d’aquest article no és, però, descriure aquest neurotransmissor que ha fet entrada en el llenguatge quotidià els últims llustres, sinó parlar d’un llibre en concret. A Dopamine Nation: Finding Balance in the Age of Indulgence, la metgessa experta en adiccions Anna Lembke presenta la dopamina com el fonament químic ocult de tot un món basat en els sobreestímuls, les addiccions i el consum compulsiu. Hi critica tota una mentalitat, present en la medicina i la psicologia —però que és gairebé l’esperit d’una època—, que fa orbitar l’existència humana entorn del plaer i un concepte erroni de «benestar». A través de nombrosos exemples, des de pacients estàndard amb algun problema d’angoixa o de dèficit d’atenció (TDA) a autèntics i rocambolescos casos d'addiccions i comportaments compulsius, Lembke ens presenta els estralls de tota una cultura basada a evitar el dolor.

«Més enllà d’exemples extrems d’escapar del dolor, hem perdut l’habilitat de tolerar fins i tot formes menors de molèstia. Estem cercant constantment distreure’ns a nosaltres mateixos del moment present, ser entretinguts». Fugir de l’avorriment, del dolor, i de l’absència d’estímuls ens situa en una incomoditat respecte de nosaltres mateixos i del moment present —ens fa perdre literalment el control de les nostres vides. Cercar sempre la laxitud, el camí més fàcil, l’estímul més potent i la distracció més entretinguda no només és espiritualment contrari al coneixement i la forja d’un mateix; és químicament un suïcidi pels nostres organismes. I, de fet, com explica Lembke, això ha portat paradoxalment a més patiment i dolor. Quantes de les actuals malalties o dolences físiques i mentals, resoltes amb una fulla de prescripció de píndoles, amaguen el seu origen en un complet abandonament d’un mateix, en un desconeixement del Jo, en les assignatures pendents que ens han anat deixant el pas dels anys? El plaer ens distreu d’una veritat a la qual apuntaven els metges clàssics, que no separaven els seus remeis i concepcions de la malaltia de cosmovisions més àmplies, que abastaven els astres i els animals, i el paper dels homes al bell mig de l’univers. El dolor i el patiment de vegades són símptomes d’un desequilibri, plantegen una incògnita que ha de ser resolta, esbossen un camí que és alhora endins, cap a un mateix, i amunt, cap a superar-se.

«A més de la descoberta de la dopamina, els neurocientífics han determinat que el plaer i el dolor es processen en regions solapades del cervell i treballen a través d’un mecanisme de processament per oposició. Una altra manera de dir-ho seria que el plaer i el dolor funcionen com una balança». Aquesta balança química cerca sempre l’equilibri, i no reposa gaire estona vinclada cap a una banda o l’altra: les ressaques després de nits d’excessos, però també la sensació d’esgotament agradós que se sent després d’una sessió exigent de gimnàs, formen part, exactament, d’aquest mateix mecanisme que descriu Lembke. «Així, cada vegada que la balança es decanta cap al plaer, importants mecanismes d’autoregulació entren en joc per anivellar-la de nou. Aquests mecanismes d’autoregulació no requereixen pensaments conscients o un acte de la voluntat. Passen simplement, com un reflex». És el que els grecs anomenaven homeostasi, «la tendència de qualsevol sistema vivent a mantenir un equilibri fisiològic».

A diferència d’èpoques anteriors, en què pràcticament tots els béns materials escassejaven pel comú dels mortals, i la comoditat i el confort com els entenem avui eren tan sols patrimoni d’alguns grups, podem convenir que la nostra època n’és una de sobreabundància. A l’Occident, hom té moltíssimes més possibilitats de morir per malalties derivades de pèssimes tries alimentàries i vitals que no pas de desnutrició o de fam. De fet, l’urbanita mitjà té a l’abast de la seva mà —al telèfon mòbil que tots els moderns portem a la butxaca— la porta per accedir a hores i hores d’entreteniment pràcticament fet a mida, demanar tot tipus de menges i begudes o visualitzar contingut pornogràfic al gust. El nostre accés a dopamina de baixa qualitat és més fàcil que mai en la història. I, és clar, la major part de la població viu, en major o menor mesura, enfangada en alguna d’aquestes malalties modernes: obesitat, addicció a la pornografia o als fàrmacs, a l’alcohol, el tabac o les drogues recreatives, sedentarisme, etc. Contràriament al que alguns pensen i afirmen, l'excés d’estímuls, de comoditats materials i la cerca del plaer pel plaer no ens ha dut als moderns la felicitat, sinó un patiment existencial i a dolences físiques i mentals d’un tipus inèdit —a vides més insípides i apàtiques, més intranscendents, en les quals el nostre cervell funciona a contrapeu. «Ara necessitem més recompensa per sentir plaer, i menys lesió per sentir dolor», explica Lembke. «Ens estem ofegant en dopamina». 

És per això que els últims anys s’han popularitzat els dopamine detox. Aquests consisteixen en la reducció deliberada dels estímuls plaents, immediats i barats —ja sigui la masturbació, amb pornografia o sense, els videojocs, els sucres, la sal, l’abús del cafè, la música permanent als auriculars o el dormir de més— per tornar a posar a zero o en estat d’equilibri el nostre organisme, començant pel sistema nerviós. Perquè efectivament, com assenyala Lembke, «la paradoxa és que l’hedonisme, la persecució del plaer per si mateix, porta a l’anhedonia, que és la incapacitat per gaudir de plaer de cap tipus». Tornem a veritats ancestrals explicades amb el llenguatge de la nostra època: evitant els estímuls o pics de dopamina d’aquesta mena es guanya motivació, força per cercar d’altres fonts de dopamina, més difícils d’aconseguir —en d’altres mots, posposar la gratificació instantània per obtenir-ne una de més pura, de més duradora, de més real. Les dietes, l’exercici físic moderat i regular, les dutxes d’aigua freda —faisó d’encetar la jornada cada vegada més de moda— però també els descansos de la rutina, les excursions a la natura —amb els peus descalços sobre la gespa, la sorra o l’aigua— o els viatges, contribueixen a restablir els equilibris dels receptors de dopamina del cervell.

Lembke dedica gran part del llibre a descriure maneres de dejunar dopamina, és a dir, d’abstenir-se de certes pràctiques per restablir l’equilibri en les facetes de la nostra vida que se’n veuen afectades. Com més ens hagin separat —de nosaltres mateixos i dels altres— el consum de substàncies, aliments ultraprocessats, edulcorants, píndoles o pantalles, més costerut es fa el camí. Ho demostren les diverses històries de pacients i els seus èxits i fracassos, dels que Lembke extreu explicacions i algunes interessants conclusions, com ara que la voluntat humana s’assembla a un múscul; l’atròfia produeix flaccidesa, mentre que un ús continuat la potencia. Amb un cos i ment veritablement equilibrats, fins i tot les tasques menys estimulants o desagradables poden aportar recompenses de dopamina; l’energia i una felicitat i satisfacció autèntiques inunden de nou cos i ment. Àdhuc el nostre propi sentit de transcendència se’n veu afectat de múltiples maneres: algú que pateix una addicció, posem per cas, als opiacis, té una capacitat de copsar el temps alterada respecte d’una persona sana. El cervell addicte concep el futur amb una duració de nou dies; pel cervell sa, de mitjana, aquest s’allarga 4,7 anys. Lembke assenyala també com ella mateixa, quan prenia Prozac de jove, va notar com deixava de fer-se les grans preguntes sobre l’existència humana: si hi ha un Déu, si tenim lliure albir… amb el xut químic, tot li estava bé —però a un cost: deixar de sentir una part del ventall d’emocions i pensaments humans.

El llibre conté, en definitiva, una poderosa lliçó, en termes científics, acadèmics i racionals, que recupera una vella evidència. La via del mig, la moderació, és la pedra angular del benestar i de la felicitat humanes; un benestar i una felicitat que venen, al contrari del que dicten els cànons de la nostra època, de perseguir el dolor i el patiment —sense tampoc excedir-se. Tot el que costa, el que és difícil, costerut i complicat, el que es planeja i s’executa en el mitjà i el llarg termini, ens estimula i ens empeny a ser millors i a superar-nos, a vèncer els obstacles i els alts i baixos quotidians. Sempre ha estat així. I avui, com diu Lembke, «perseguir el dolor en lloc del plaer és també contracultural, anant contra tots els missatges de sentir-se bé [feel-good] que impregnen tants aspectes de la vida moderna». Posar-nos límits a nosaltres mateixos comporta la dolça paradoxa d’ésser més lliures, més sans i més feliços. La transcendència, el benestar i la salut, trobar el sentit profund i l’equilibri en les nostres vides, té una petitona expressió en els nostres cervells que n’és la clau de volta química: la dopamina.