Ja fa temps que en alguns cercles sobiranistes circula un mite: el mite de l’abstencionista indepe. Segons aquesta llegenda, en aquest país hi hauria centenars de milers de persones desitjant votar per la independència, però, mentre no arriba el partit independentista definitiu, decideixen abstenir-se com a mostra de protesta. Aquests no-votants, doncs, estarien aplicant un correctiu —conscient i deliberat— als partits del procés —i, estranyament, també als partits sobiranistes apareguts posteriorment— per com es va gestionar el resultat del Primer d’Octubre.

El raonament per la quantificació d’aquests suposats abstencionistes indepes sempre sol ser el mateix: del número de votants de l’1 d’Octubre —o alternativament, de les eleccions del 21 de desembre de 2017— se’n resten els votants que hagi obtingut el bloc sobiranista en una elecció o altra, i el resultat restant el formaria el col·lectiu dels abstencionistes indepes. Per exemple, en el cas de les passades eleccions catalanes del 12 de maig, s’haurien perdut 949.469 d’independentistes respecte al 21D de 2017.

La meva tesi és que aquesta conclusió és, a grans trets, errònia, il·lusòria i no fonamentada. Anem a pams. El primer que hem d’entendre és que la immensa majoria de les persones que s’han abstingut a les eleccions del 12 de maig de 2024 —com també en altres conteses anteriors— ho han fet per una gran varietat de motius, on el fracàs del procés juga un paper més, entre molts altres factors. L’abstencionista d’aquestes eleccions pot presentar diversos perfils, però, per norma general, es tracta de persones que no tenen la política com a prioritat. És, sobretot, gent que ara mateix està preocupada per la seva feina, per les seves relacions personals o sentimentals i per les seves aficions o oci. No tenen cap percepció que en aquestes passades eleccions estigués en joc res important per a ells, ni en un sentit ni en l’altre. La majoria d’abstencionistes són exactament això: persones que s’han abstingut de votar, a les quals no hem de pressuposar-los cap mena d’etiqueta ni, encara menys, una condició d’independentista emprenyat. 

Cal tenir molt present que, durant aquests darrers anys, el debat públic ha anat evolucionant i han sorgit molts altres temes d’actualitat política que interessen la ciutadania. Aquests temes són molt diversos i van des de qüestions de política espanyola, fins a temes com ara el feminisme, el canvi climàtic, la immigració, les condicions de treball, la qüestió woke contra el conservadorisme, l’ordre, la seguretat, les polítiques econòmiques i els impostos, etc. La incorporació de nous votants —tant autòctons com d’origen estranger— que en molts casos es nodreixen dels continguts de Youtube o TikTok, accentua el distanciament dels més joves cap a l’independentisme, tal com també han corroborat els estudis demoscòpics. En definitiva, qualsevol lector que consulti els debats que circulen avui en dia a les xarxes socials podrà comprovar que, efectivament, el presumpte abstencionista indepe té temes de sobra per triar i remenar, a part del procés.

En particular i en relació amb el procés independentista, la majoria de vots perduts són de persones que senzillament se n’han cansat. El procés els ha avorrit i els ha deixat d’interessar. Al cap dels abstencionistes, dins el poc espai que ocupa actualment la destronada qüestió independentista, hi trobem una barreja de percepcions al voltant del tema: predomina la idea que la independència és impossible o que, en tot cas, és molt lluny i que, a més a més, no saben ben bé per què els pot servir. A part d’en Puigdemont i Junqueras, no coneixen la majoria de polítics independentistes, ni quines són les seves propostes, ni estan assabentats dels aferrissats debats de la bombolla indepe tuitaire. Molts d’ells, però, sí que tenen la sensació o la convicció que els polítics independentistes no van ser valents, que van mentir o van ser massa naïfs amb la idea d’obtenir la independència. Un pensament que, contra el criteri dels creients del mite de l’abstencionista indepe, ara mateix no estimula aquesta gent a demanar més independentisme de combat, sinó precisament el contrari: els ha portat a passar pàgina. 

Aquesta errònia creença beu també d’una altra llegenda anterior: que l’independentisme del votant és una condició eterna i inalterable. Us en recordeu d’aquella famosa frase: «Qui s’ha fet independentista, ja no deixa de ser-ho»? Doncs bé, tampoc és ben bé així. És certa per la meitat dels qui vam votar l’1O, però no tant per l’altra meitat, que presenta una gamma de grisos bastant àmplia. La percepció binària de les coses, de blancs i negres, és pròpia de mals sociòlegs i pitjors analistes polítics: el que ha passat amb aquest milió d’abstencionistes que tenim ara, és que en aquell moment (1O, 21D, etc.) van exercir d’independentistes. Moguts pel hype del moment, i per una estima al país —que hi continua essent— van apostar per una papereta a favor de la independència que podia ser factible o, si més no, els va semblar un acte de protesta important. I ara, passats aquests anys, ja es troben en una altra etapa de les seves vides personals i polítiques. Res que no passés abans del procés quan les participacions també eren similars a l’actual.

Desenganyem-nos: la immensa majoria d’independentistes convençuts —els que ho som, no els que alguna vegada ho han estat o exercit— sí que hem votat en aquestes eleccions, a qualsevol de les cinc candidatures disponibles, tret d’excepcions extremadament minoritàries. De fet, una anàlisi demoscòpica i sociològica aboca ràpidament a aquesta conclusió. Les dades dels estudis sobre si hom es considera només català o més català que espanyol així ho corroboren, com també les dades d’usos lingüístics al país, la situació del moviment associatiu independentista, etc. Cap d’aquests indicadors no ens porten a concloure l’existència d’un milió d’independentistes emprenyats i motivats esperant, a l’ombra, la seva oportunitat per despertar.

Cal constatar que a la xifra de 2,1 milions d’independentistes, s’hi arriba l’any 2017 després d’un procés d’acumulació de força de més de deu anys. Un periple que comença l’any 2006 amb l’Estatut, i que va elevant la temperatura de l’olla fins al punt d’ebullició de l’1O i les eleccions del 21D de 2017. Es tracta d’una situació quasi revolucionària, que requereix de molts ingredients i circumstàncies per produir-se. Tots podem estar d’acord que el nostre procés no va acabar bé, però el que alguns no acaben d’entendre és que un procés d’alliberament nacional és com el joc de l’Oca: si caus a la casella de la mort, tornes a la casella inicial. No es pot fer com el que va provant sort a la ruleta i, al cap d’uns quants anys, tornar-hi com si res no hagués passat tot esperant que la gent et faci l’onada.

És per això que, quan ara es presenten candidatures com Alhora de Ponsatí-Graupera, fracassen estrepitosament. Senzillament, parteixen d’un diagnòstic erroni de la realitat: parteixen del mite de l’abstencionista indepe. Creuen que trobaran un votant emprenyat i amb ganes de trobar el partit independentista definitiu, i això no va així. Com en el sexe, aquest abstencionista ja no està calent, s’ha refredat, no està motivat, li preocupen altres coses i, senzillament, no el pots fer passar de zero a cent una altra vegada. O això o, seguint al peu de la lletra el mite de l’abstencionista indepe, hem de concloure que la candidatura Ponsatí-Graupera també ha estat castigada per quasi un milió d’independentistes emprenyats, que tampoc haurien vist en Alhora una força prou de fiar per culminar el procés.

Permeteu-me anar una mica més enllà, en la deconstrucció d’aquest mite contraproduent. I és que qualsevol partit que es presentés amb un discurs independentista com a punt central, tindria els mateixos resultats que Alhora. I això passaria perquè, ras i curt, és impossible que aital discurs sigui creïble i interessant pels electors, perquè la independència es troba molt lluny i això ho sap tothom. El camí que té l’independentisme a partir d’ara és presentar-se com una força que entoma els debats de la Catalunya d’avui dia, s’hi posiciona amb claredat, formula les seves propostes amb bona comunicació política, exerceix un nacionalisme pràctic i construeix amb la vista posada a una nova oportunitat. Només així es podran recuperar abstencionistes, i deixar de generar-ne.

La resta és mitologia.