Charles Péguy va encunyar el concepte del «partit intel·lectual» en un article de 1906, un any després que Maurras hagués mostrat la seva preocupació per l’avenir de la intel·ligència a França. Aleshores, el terme «intel·lectual» ja era d’ús comú entre els francesos, havent aparegut a la dècada de 1880 i consolidat a la de 1890. Péguy clamava que els grans humanistes i pensadors de l’Antic Règim havien estat suplantats per un parti intellectuel, una camarilla que amb els seus tentacles controlava la universitat, però també la premsa—aleshores l’únic mitjà de comunicació de masses. Péguy va denunciar molt aviat l’existència d’una vasta multitud somnàmbula que sentia amb sentiments confeccionats i pensava amb idees prefabricades.

Avui, a cada país comandat per l’imperi del diner existeix una casta d'opinadors, arlequins, pensaires, graciosos, patums i figuretes que podrien omplir tot un pessebre.

Avui, a cada país comandat per l’imperi del diner existeix una casta d'opinadors, arlequins, pensaires, graciosos, patums i figuretes que podrien omplir tot un pessebre. Rere l’aparença d’una pluralitat i una diversitat d’idees i de punts de vista, s’amaga, com en el cas dels partits polítics o com el reguitzell de productes diversos als supermercats, l’unidimensionalitat del sistema liberal. Les diferències entre programes, cadenes de televisió o tertulians són en última instància inexistents o negligibles. La cultura hegemònica és en realitat única. L’escenari és un espectacle constant, amb actors intercanviables que fan diversos papers una i altra vegada, reinventant-se cada cop que calgui.

A Catalunya, els grans mitjans i opinadors depenen de la Generalitat o dels diners de la Caixa, malgrat els pagaments dels subscriptors puguin donar a alguns diaris certa pàtina d’independència. Es manté controlat, d’aquesta manera, un status quo liberal-postmodern i un autonomisme de discurs pirotècnic que permet als mateixos de continuar remenant les cireres.

Si a Espanya es parla de règim del 78, convindria començar a parlar d’un règim del 80 català, en què perviuen unes estructures i dinàmiques, inclós el campar d’una casta mediàtica i opinadora. Una banda de peons que pot barallar-se per les engrunes amb d’altres contendents, però que mai no gosarà mossegar la mà de l’amo, ni qüestionar el marc vigent. Vivim en un pessebre erigit el 1978 sobre els fonaments de la derrota de 1939. Un pessebre a punt d’ésser renovellat in toto, com cada quatre o cinc dècades. Estem presenciant una transformació del poder i de la distribució i forma d’aquest a Espanya i a Occident.

Els joves han de ser ràpidament assimilats, recollits després de caure de l’arbre amb el Procés.

Com vam comentar fa uns mesos en un article, el sistema realitza periòdicament batudes per renovar l’oferta d’opinadors, arrassant de passada els marges, tot impedint l’articulació de qualsevol alternativa. La diferència amb els anys anteriors és que després de 2017 la compra és a preu de saldo o de franc, que la nova onada obeeix a les lògiques d’un canvi de règim i que entren en joc les xarxes socials, Internet i la generació Z. L’esgotament del règim del 78 i el seu reemplaçament atrafegat se suma al canvi generacional dels nascuts al tombant de segle. Els joves han de ser ràpidament assimilats, recollits després de caure de l’arbre amb el Procés. Cal evitar contrarellotge que la propera Urquinaona pugui passar de ser un foc d’encenalls a un autèntic incendi.

És absurd de caure en el complotisme i de pensar que, rere el teló, és un sol individu o un grup el qui controla sense fissures el partit intel·lectual a Catalunya. En realitat, com assenyala Alain de Benoist, els mitjans són autònoms, la seva pròpia existència és fruit d’unes idees concretes i el seu centre és a la vegada arreu i enlloc. Pel sol fet d’existir i de funcionar, el parti intellectuel ja ho fa d’una determinada manera. Un editor, una formació política o un diari pot decidir-se a comprar algú a través d’un sou, una promesa o una cadira sense que necessàriament se li hagi ordenat de més amunt, sinó simplement en seguint la lògica del propi sistema. El propòsit és sempre el de firar-se més poder o més diners i un espai més ample al sol. La comoditat i el no t’hi fixis funcionen de meravella en una societat mediocre i estandarditzada, ja de bon començament incapaç de pensar o de dir res que no se surti del pensament dominant.

D’ençà el vuit-cents i d’aquesta manera, els mitjans de comunicació han anat prenent una dimensió desmesurada en el control de l’opinió pública i la societat de masses. L’anomenat «quart poder» és a Catalunya un dels pilars del fals consens que ho sosté tot. La seva autonomia i la seva preponderància gairebé absoluta—res que no surti als mitjans existeix en realitat—condicionen la política i l’encadenen a una posició en última instància sotmesa. Que els diaris ja no competeixin entre ells i que semblin òrgans dels partits, de l’Estat o del sistema, o que TV3 no fos tancada durant el 155, ajuden a entendre la importància d’aquest per l’apuntalament del sistema. La submissió de l’autoritat política al mandat del diner i de l’opinió, a l’economia i als mitjans, és el garant que tot continuï igual.