El 3 de març de 1996 la dreta espanyola va revifar després de gairebé dues dècades sense tocar poder. Aznar pretenia representar una dreta renovada, europea i moderna. La història ja la sabem prou: el Pacte del Majèstic amb CiU que permetria el primer mandat del PP, atès que el segon fou ja amb majoria absoluta. De fet, si no hagués estat per l’atemptat d’Atocha del 2004, de ben segur n’hi hauria hagut, com a mínim, un de més. No obstant aquest gir sobtat de la història, el projecte de José Maria Aznar ja havia marcat profundament Espanya i, especialment, Catalunya.

La progressiva obertura d’Espanya al món va tenir efectes diversos en funció del sector econòmic. Mentre que en l’àmbit dels serveis i especialment el turisme va suposar descobrir la gallina dels ous d’or, en l’àmbit agrícola i industrial es va patir una transició dolorosa. La destrucció de bona part del tèxtil català els anys vuitanta i l’abandonament sense aturador del camp van ser conseqüència directa d’obrir-se a nous competidors. Fins a ben entrats els noranta, Espanya basava la seva competitivitat en els preus: que ens comprin perquè som els més barats, ja que no podem oferir la millor qualitat. D’aquesta manera, les devaluacions de la pesseta van ser una constant durant el segle XX, havent-hi l’última el 1992, just abans del Tractat de Maastricht (1993), on s’establia la creació de la Unió Europea (abans Comunitat Europea) i la futura unió monetària. Així doncs, sense el control directe del Banc Central, s’acabava aquest recurs d’abaratiment artificial. 

El flamant president, Aznar, va entendre que calia fer-hi alguna cosa. En aquell moment, la generació del baby boom entrava al mercat laboral: la mà d’obra abundava. Malgrat això, en perspectiva futura era qüestió de temps que hi hagués escassetat de treballadors, car la taxa de natalitat feia 15 anys que s’havia desplomat, per sota d’1,2 fills per dona. Veient el que ja feien els seus veïns amb força èxit, Aznar va obrir les portes a la immigració. Afegint més mà d’obra permetia mantenir salaris baixos en sectors que, per la seva baixa productivitat, haurien desaparegut o s’haurien redimensionat un cop entrats a la Zona Euro. A més a més, la immigració generava demanda d’habitatge, fet que va permetre engreixar el sector de la construcció, que a principis del 2000 era el motor de l’economia espanyola, malgrat destruir paisatges naturals, especialment costes, i paisatges humans, a base de metàstasis urbanístiques.

I quina era la postura del catalanisme davant d’aquests canvis? Ras i curt, de pur entusiasme. En part, no els faltava raó. Obrir-se al mercat europeu permetia reduir la dependència d’Espanya, i tenir el paraigües de les institucions europees creava la il·lusió que Castella no podria traspassar línies vermelles amb Catalunya. Dic il·lusió perquè l’octubre del 2017 ja vam veure què va passar. En el si de Convergència, les posicions neocon i business friendly guanyaven terreny, en detriment del nacionalisme. La caiguda del mur de Berlin i la fi de la història de Fukuyama feia trempar les noves fornades de la Joventut Nacionalista de Catalunya. A nivell municipal, on l’ala nacionalista no tenia el control directe, és on es van notar abans els estralls. La miopia davant de la globalització va ser absoluta. Mentre els convergents feien negocis, l’esquerra guanyava la batalla cultural. L’esquerra catalana, de fet, va ser crucial per legitimar l’aznarisme, amb la seva benedicció moral.

Aznar, però, ha estat sempre un furibund espanyolista i en cap cas va empassar-se les falòrnies que sí que vam assumir els catalans. La Pax Autonòmica era per a ell una simple treva abans de tenir prou forces per atacar de nou. Aznar sabia que Castella, una nació perfectament homogènia fins al moment, podia permetre’s l’arribada d’uns quants immigrants. En canvi, a les nacions perifèriques, tocades ja pel franquisme i sense poder substancial, la immigració podia dissoldre la seva identitat. Aquí juga un paper clau la idea d’Hispanitat. Com que els castellans ja no tenien fills i Andalusia havia sortit de la misèria, calia utilitzar els fills de les antigues colònies. Espanya té, amb moltíssima diferència, la proporció d’immigrants llatinoamericans més alta d’entre els països de la UE. I no és només un tema lingüístic. Els criteris ètnics són presents a la llei, ja que a algú provinent d’una excolònia només li caldran 2 anys de residència per poder obtenir la nacionalitat, i alhora podrà mantenir la seva. En canvi, la resta d’immigrants han d’esperar 10 anys i, almenys oficialment, hauran de renunciar a la nacionalitat d’origen. Així doncs, els llatinoamericans són considerats castellans subalterns per la Hispanitat.

Jordi Pujol n’era conscient i per això va afavorir la immigració musulmana en detriment de la hispanoparlant, tal i com va desvelar Wikileaks en uns correus privats d’Aznar en els quals es queixava d’aquesta política de la Generalitat perquè era més fàcil integrar-los a la catalanitat. L’estratègia de Pujol no era del tot incorrecta, un estudi de Di Paolo i Raymond (2012) mostra com els llatinoamericans tenen menys propensió a aprendre català. Tot i això, les dades de l’estudi són del 2006, així que caldria veure si encara es manté aquest fenomen. Essent conscient dels perills de la immigració, en el seu últim any de mandat Pujol demanava a Aznar que limités l’entrada d’immigrants a Catalunya perquè era «un fet problemàtic que podia afectar a la identitat catalana». Avui dia, un discurs així seria titllat d’extrema dreta. 

Els resultats de Pujol són dubtosos. Tot i tenir una menor proporció de llatinoamericans que Espanya (45% de la immigració respecte el 50%), la presència de musulmans és molt més alta, amb els problemes que això suposa (radicalisme islàmic, misogínia, taxes de natalitat molt més altes que els autòctons...). El triomf de l’aznarisme estava anunciat en el punt en què ni l’esquerra catalana s’hi oposava, ni el relleu dins de CiU mantenia les tesis de Pujol. Com ja he dit en altres articles, el pitjor llegat de l’expresident no són els seus fills biològics, una colla de malcriats, sinó els seus fills polítics, que han estat el preludi de la desfeta nacional que hem patit els darrers 20 anys, amb Artur Mas al capdavant.

Actualment, encara existeix una confusió general sobre a què ens enfrontem. Fins i tot partits amb possibilitats d’irrompre al Parlament que han posat sobre la taula el problema migratori no entenen que el que cal combatre és l’aznarisme en la seva totalitat i no els seus peons d’importació. La proliferació d’un contradiscurs ha de cristal·litzar en una idea clara de què és el que combatem, que no és altra cosa que l’espanyolisme en tots els seus vessants, també l’econòmic. És primordial entendre l’enemic per poder-lo vèncer.