Fa cosa d'un any, l'Anna Punsoda, la Júlia Ojeda i la Marta Roqueta van publicar un manifest titulat Per un nacionalisme feminista,  una mena d'esbós del que, finalment, acabaria sent Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català. El llibre ha tingut força ressò i seria un error menystenir-lo. Potser no estem d'acord en el fet que Catalunya serà feminista (d'un determinat feminisme, per cert) o no serà, però sí que és important que tots els diferents discursos o espais ideològics catalans, uns i els contraris, estiguin autocentrats. Màtria o barbàrie és més aviat un compendi d'articles molt diversos, alguns són reflexions personals sobre alguns dels aspectes de ser dona i catalana (d'arreu dels Països Catalans) i d'altres, que inclouen fins i tot bibliografia, detallen idees més concretes sobre un determinat projecte de país. Potser, atès el moment actual, un dels més interessants de llegir és el de la politòloga i sociòloga valenciana Zahia Guidoum, que du per títol: Ser o no ser. Demografia a uns països ocupats. Els brutals canvis demogràfics de Catalunya, però també de tota la resta de Països Catalans, són tan evidents que, en el cas de Catalunya, només el somieig del Procés va fer possible obviar-los i postposar el debat. I, tanmateix, la desil·lusió per la covardia que va enfonsar la gesta del Primer d'Octubre i el fet que, d'ençà del 2019, malgrat l'aturada de la Covid, Catalunya rebi 140.000 habitants cada any, han fet impossible amagar el cap sota l'ala. La immigració, i de retruc, la natalitat, han estat, amb la llengua, els temes que més importància han cobrat els darrers anys.

Com s’aborda el tema a l’article? Per desgràcia, està plagat de llocs comuns i, també, d’algunes acusacions infundades, com ara qualificar de «xenòfob» un cens que tingui en compte el ius sanguinis, tot i que és la regla arreu del món. Així, es culpa el capitalisme de mercadejar amb els immigrants i de l’extrema dreta per treure’n rèdit polític, però en cap moment es veuen com a reals els problemes que implica una immigració tan alta ni tampoc s’explica com és possible sostenir un mínim de l’estat del benestar quan, com en Miquel Puig explica sovint, no és compatible amb la lliure circulació mundial de treballadors. Amb tot, la Zahia admet el problema que suposa la baixa natalitat autòctona juntament amb una elevada immigració que descriu com un «repte per una llengua minoritzada». Però, a banda de reduir-ho a «repte», afegeix que no n’és el principal. 

Quan la Zahia tracta el tema de la natalitat n’esmenta les causes ideològiques, però, un i altre cop, les relativitza a còpia de barrejar-les amb les raons econòmiques, com ara la dificultat d’accedir a l’habitatge. Admet que «les persones autòctones culturalment tenen uns objectius vitals que cada vegada més s’allunyen de la família tradicional o els valors comunitaris», però no es demana quines postures ideològiques han afavorit aquesta postura. L’autora escriu que és gairebé «incompatible» assolir els valors occidentals d’autorealització i d’èxit material i laboral si s’és dona i jove, i és cert. Té raó quan diu que no existeix una protecció efectiva de la maternitat en la reincorporació al lloc de feina i que el permís per naixement per la dona és molt curt. Ara bé, a part de millorar aquests aspectes, no caldria impugnar, tant per homes com per dones, aquests valors occidentals d’autorealització i d’èxit material i laboral que situen l’esfera reproductiva molt per sota de la productiva? No és aquest el primer pas per millorar la natalitat? Com pot una de les editores del llibre, la Marta Roqueta, dir que «tenir fills és un servei públic» per, tot seguit, deixar el desig de tenir fills a la tramposa «lliure elecció» quan tots els valors actuals ens empenyen al contrari? 

Pel que fa al tema de la immigració, la Zahia sembla, de nou, disposada a bellugar-se només per la superfície. Té raó quan ens diu que s’han d’impulsar polítiques que donin valor d’ús i prestigi al català, però no ens diu ni quines ni com es poden fer sent minoria, amb part dels Països Catalans governats per partits obertament hostils o en el cas de Catalunya, de col·laboracionistes. Té raó quan diu que al País Basc s’ha fet millor, ja que han aconseguit augmentar tant el coneixement del basc com l’ús, sobretot en les franges més joves —el 33,5% dels joves entre 16-24 diu fer servir el basc tant o més que el castellà, mentre el català a la mateixa franja rondaria el 30-40%. Però obvia, a banda de la diferència política i històrica de la relació del País Basc i Catalunya o la resta de Països Catalans amb Espanya i el sistema fiscal propi del País Basc, les diferents mesures que ho expliquen. Des de la triple xarxa, el fet que molts dels qui el recuperen són besnets dels qui el van perdre, fins a l’especial protecció, evitant l’entrada d'immigració i creant espais segurs per l’ús de la llengua a les zones amb més presència del basc. 

Encara més, la Zahia fa trampa quan es demana: «Això vol dir que el País Basc no ha rebut onades migratòries? No». No hi ha pràcticament cap lloc del món que no hagi rebut immigració, el problema és la situació en què es rep —poder polític i capacitat d’absorció demogràfica— i la proporció —en quantitat i en temps— i, és clar, en això la diferència entre Catalunya (o la resta de Països Catalans) i el País Basc és abismal. Curiosament, l'autora, tot i ser un article de demografia, no en dona xifres. Al País Basc a 1950 la població era d'1.422.000, l'onada migratòria espanyola va fer augmentar la població a 2.018.991 el 1975, i, tanmateix, el ritme es va aturar: a 2000 la població era de 2,085 milions i a 2023, 2.227.581 persones. Així, tot i l'augment provocat per la immigració espanyola, a partir dels anys 80 i els 2000 la població és estable. Per contra, a Catalunya el 1950 la població era de 3.240.313 i a 1975, 5.663.135, lluny estabilitzar-se, tot i la paupèrrima natalitat, als 2000 ja havíem assolit els 6,283 milions i el novembre de 2023 vam arribar a 8.005.784 habitants. Per tant, i en resposta a la Zahia, el seu argument és rebatible: la demografia —quantitat i proporció de la immigració —del País Basc ha estat molt més positiva que la catalana, amb prou estabilitat per poder dur a terme una política lingüística que donés certs fruits.

La baixa natalitat i la immigració són, molt més que les polítiques espanyoles o fins i tot la desfeta del procés, el que explica la baixada d’ús del català. La Zahia l’encerta al dir que és lògic que les dones amb altres valors culturals tinguin més fills — tot i que la diferència no és tan gran entre la taxa de mares estrangeres, que és d'1,4 a Catalunya, i la d'autòctones, d'un 1,1 (no destriat per origen ni llengua—, però no quan sentencia que no és un problema que tinguin més fills. És evident que no és una qüestió de culpa personal, però que és problemàtic perquè ajuda a minoritzar els catalans. En el fons, la Zahia no vol admetre que la demografia és, en les circumstàncies de minorització i sota l’estat espanyol, no un repte, sinó el nostre màxim problema. I és que, com explica A. Smith, si bé els pobles desapareixen per raons multifactorials, la més crucial és la demogràfica. Si un poble veu truncada la seva capacitat de reproduir de manera suficient els seus membres de generació en generació, tant per naixement, principalment, com per incorporació, fàcilment desapareixerà. I és precisament això el que ens passa a Catalunya. 

A partir dels 2000, tal com s’explicava a un fil de Renaixença Demogràfica, la proporció de nascuts amb el català de llengua materna comença a decréixer, tant en nombres absoluts com relatius, i la minorització es va intensificar entre 2010 i 2020, amb els pocs fills dels ja pocs nascuts a les dècades dels 80 i 90. És impossible, doncs, sent conscient d’això, creure que no és problemàtic que cada cop hi hagi més fills nascuts de mare estrangera i que els catalans tinguem una natalitat tan baixa. És impossible, a més, negar l’impacte totalment negatiu de la immigració en el cas de Catalunya. De fet, la pregunta més sincera seria: quin impacte positiu ha tingut? Compensa, en algun aspecte, el negatiu?

L’article de la Zahia no pot evitar traspuar aquella fortor a superioritat moral que ha enfonsat els catalans. De fet, hi apareix el famós: «Hem assolit tancar els CIE?». Novament, tenim la impossibilitat d’acceptar que, si volem sobreviure com a poble, abans de res haurem de posar els nostres interessos per damunt i això vol dir que, quan els interessos de la immigració i els interessos dels catalans no encaixin o siguin contraris, com és el nostre cas actual, no haurem de dubtar quins triar. L’article sobre demografia que qualsevol nacionalista hauria de defensar, home o dona, és el que digués sense equívocs que cal aturar la immigració i cal augmentar la natalitat autòctona. Un article que ens digués que sense un projecte de base comunitària entre homes i dones, lluny dels recels heteronormatius d’uns i les pugnes i les ànsies reaccionàries dels altres, no podrem salvar la nació.