Parlar d'immigració avui en dia és parlar de tot tret de fer una anàlisi concreta del fenomen en si, de fins a quin punt està lligat a la nostra societat en plena globalització i de quins efectes té a Catalunya; una nació sense Estat i en minoria demogràfica. Molts altres temes i sentiments s'entrellacen quan es vol encetar el debat. La major part dels cops l’argument es porta al terreny de les persones concretes, a parlar de simpaties o antipaties, de culpes individuals que no són pertinents i a fer passar tota crítica per un simple rebuig de classe social, ètnia, «raça», religió o gènere. I, així doncs, el debat queda anul·lat.

La immigració és un fenomen social que ha existit sempre, però no sempre ha estat igual —ni el concepte com a tal, ni les seves implicacions socials, etc. Així mateix, com a fenomen, no és bo ni dolent per si sol, sinó que pot ser una cosa o l’altra depenent del context històric, econòmic i, en essència, segons els interessos particulars o la perspectiva de grups determinats que l’envolten. Des d'una òptica catalana, el debat de la immigració s'ha de fer des de dos punts: primer, estudiant què implica per una nació sense Estat i minoritzada demogràficament i segon, analitzant el fenomen migratori i la seva funció en plena globalització o mundialització. Pel que fa al primer punt, és fàcil entendre que no sigui positiva pels catalans, que no tenen poder d'integració, però sí que ho sigui per l'Estat Espanyol. Sense trencament de la transmissió generacional, el punt fort del català, i amb l'ajuda d'una baixa natalitat autòctona, l’Estat ha aconseguit que l'ús decaigui i els efectes siguin els mateixos que si s'hagués trencat. És a dir, la minorització i, finalment, l'abandonament lingüístic i cultural dels pocs que queden en favor del castellà. El segon punt, que, en el fons explica l'èxit del primer —sense la globalització a Espanya no li resultaria tan fàcil—, en prou feines ha estat debatut a Catalunya a diferència d'altres indrets d'Europa.

En realitat, demanar-se per la immigració i el seu paper en l'època actual és també qüestionar les bases del model econòmic i social en el qual vivim. El capitalisme expansiu, la crisi climàtica i les tensions ètiques, polítiques, culturals i religioses dins l'estat liberal hi tenen una relació directa. A No Society: La fin de la classe moyenne occidentale Christophe Guilluy explica que a l'elit dominant dels països occidental li ha convingut desfer-se de tots els lligams nacionals i culturals que els feia tindre unes responsabilitats morals i fiscals amb els connacionals. Pel geògraf francès, les classes mitjanes i populars, les qui més paguen les conseqüències de les polítiques mundialistes de les classes superiors, estan en el punt de mira dels mitjans de comunicació i el relat polític. Tot allò que pugui qüestionar el model imperant, com ara posar en dubte que calgui més immigració quan les taxes d'atur en algunes zones són tan altes, és demonitzat. Mentrestant, a aquestes mateixes elits els interessa la creació de Ciutats-Estat desvinculades de la resta de territori i que belluguen la gent d'un cantó a l'altre, perquè, sense cultura, desarrelades i identitàriament fracturades, les classes populars autòctones i la immigració esdevenen transportables i intercanviables com a mercaderies. Així, per exemple, el despoblament rural s'aborda, no atacant les causes, sinó omplint els pobles amb immigració aquí i allà desvinculada del territori i trencant la transmissió intergeneracional del mateix poble.

Miquel Puig a Els salaris de la ira fa una anàlisi exhaustiva de les dinàmiques econòmiques que denuncia Guilluy. Un repàs històric i teòric posa en evidència que la idea que els salaris i les millores de condicions estan relacionades amb la productivitat és un dogma fals. Sempre que han sobrat treballadors, fos per les millores tecnològiques o per excessos demogràfics (natalitat i immigració) les condicions han empitjorat. Al capdavall, és el principi d'oferta i demanda: si hi ha més demanda de feina que oferta i tothom vol treballar, les condicions poden ser pitjor perquè algú les acceptarà. Encara més si la desaparició dels vincles comunitaris i culturals ha fet desaparèixer la lleialtat mútua. Puig assenyala que si els neoliberals són entusiastes de la immigració —rica o pobra, totes dues són possibles pel mateix sistema— és perquè posa a la socialdemocràcia en un problema: o solidaritat nacional, és a dir, discriminar per poder garantir el benestar dels connacionals, o solidaritat internacional, és a dir, i de facto, acostar-se a un estat-món, sense fronteres, un mercat mundial. L'economista català, a més, critica la ceguesa de Thomas Piketty que, laments a part, és incapaç d'explicar el divorci que constata entre les classes populars i l'esquerra i aquestes mateixes classes populars i el projecte de la Unió Europea.

Una altra resposta a Piketty és, de fet, el llibre de Guillaume Travers Pourquoi tant d'inégalités. En aquest assaig l’autor replica  l'absurda afirmació que les fronteres només serveixen per crear desigualtats. Travers fa notar que Piketty és incapaç de veure diferències de qualitat (aquelles que trobem en comunitats on cadascú té una tasca diferent però complementària) i que, imbuït de la mateixa visió de mercat que crea les desigualtats que pretén destruir, només en veu de quantitat (monetàries).  Les fronteres no només doten d’autonomia diferents pobles, preserven diferències i especificitats culturals —ço és, en el fons, la diversitat al món—, sinó que la manca de límits i fronteres és en l’actualitat, tal com escriu també Miquel Puig, el que propicia les majors desigualtats econòmiques i socials. «Tant la mobilité des plus riches que celle des plus pauvres réduisent les possibilites de redistribution réelle», sentencia Travers. Com que Piketty, pres d’una lògica totalment individualista, creu que qualsevol reintroducció dels elements de la vida comunitària i el bé comú és negativa, és incapaç de veure, com pensa Travers, que aquest replegament «identitari» que li sembla perillós és l’únic mitjà real per reduir les desigualtats i donar sentit a l’existència col·lectiva més enllà del pur interès individual.

El fragment en anglès del títol de l’assaig de Guilluy No society és, evidentment, una al·lusió a la frase de Margaret Thatcher. Mentre eren relativament homogènies, les societats liberals es mantenien relativament cohesionades. En el fons, tot i les fal·làcies liberals d’universalitat, neutralitat i l’individu aïllat, aquestes societats es regien per una idea de Bé determinada i els seus valors associats, els quals, a més a més, es reflectien i condicionaven les possibilitats del corpus legal de l’estat en qüestió. Més enllà de problemes de classe i, en determinats casos, conflictes de minories nacionals, els costums i els preceptes ètics bàsics eren similars. La immigració, però, ha provocat també un xoc entre diferents ètiques sovint excloents i els consegüents conflictes. La tolerància esgrimida pels Estats liberals si no és hipòcrita és simple indiferència de qui se sent massa lluny del seu veí per a preocupar-se del que fa. Agrupats en petites comunitats cada cop més fragmentades o extremant el seu individualisme, el desarrelament dels autòctons i de la immigració —a qui sempre es manté entre l’assimilació a mitges i la diferenciació exòtica que ens «enriqueix»— afavoreix encara més, ja no una societat d’individus, sinó un món-mercat d'individus.

A l’últim, a aquests mateixos individus se’ls pretén convèncer de la idoneïtat del sistema mostrant-los les xifres del PIB, qüestionable com a indicador en si mateix i que no té en compte la distribució de la riquesa, com és el nostre cas.  Catalunya, amb la cultura pròpia minoritzada i lluny de ser una societat cohesionada, té una de les taxes més altes de població que no pot permetre's productes bàsics i el 31% dels infants estan en risc de pobresa. Sobrepoblada de manera desproporcionada, al límit dels recursos, la població es concentra sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona i la resta del país es va buidant. El turisme i la construcció han generat riquesa només per la mateixa elit interessada a obrir fronteres i ha destruït i fet irreconeixible bona part del país. I malgrat tot això, encara no s’ha obert el debat real sobre la immigració. En efecte, la majoria de catalans encara prefereix fer com una vanitosa Miss Clack i repartir propaganda i arengues sobre la virtut alhora que exerceix una caritat que només fa que perpetuar un sistema negatiu tant per la immigració com pels catalans mateixos.