Durant molt de temps havia pensat que les bombes atòmiques llençades a Nagasaki i Hiroshima havien estat un crim de guerra, una aberració moral. De la mateixa manera, el cruent bombardeig de Dresden del 1945, amb milers de víctimes civils i la destrucció de bona part de la ciutat, em semblava injustificable per part dels aliats. De fet, les accions d’Israel a la Franja de Gaza m’han recordat aquests dos casos. Tot i que la massacre del 7 d’octubre del 2023 era un clar casus belli, no justificava qualsevol tipus d’acció contra Hamàs, sobretot si implicava la mort de milers de civils. No obstant, hi ha qui diu que tant les bombes atòmiques llençades al Japó com el bombardeig de Dresden estaven perfectament justificats i eren legítims, ja que tant el Tercer Reich com l’Imperi Japonès no tenien cap intenció de rendir-se. En el cas nipó, l’alternativa al bombardeig atòmic hauria estat posar infanteria sobre el terreny, suposant una matança fins i tot major. La qüestió principal dels casos esmentats no és si l’existència d’una acció militar era legítima, sinó fins a quin punt era proporcional. Perquè tot i que la legítima defensa es dona per descomptada, a la pràctica no existeix un consens objectiu sobre allò que entenem com a proporcionalitat. 

Sense abandonar l’escenari de la Segona Guerra Mundial, el llibre que més m’ha fet reflexionar sobre el tema en qüestió és Història d’un Estat clandestí de Jan Karski. Hi vaig arribar a través de La Talaia sobre la resistència polonesa, així com l’article de Frederic J. Porta i Joan Simó sobre el tema. L’agost de 1942, l’emissari Jan Karski estava a punt de fer un viatge cap al Regne Unit i, posteriorment, els Estats Units, per poder traspassar informació als Aliats i a la resistència polonesa a l’exili. A finals del mes, es va entrevistar amb dos líders de la comunitat jueva de Polònia, un sionista i un socialista, en aquells moments massacrada. Li van demanar que traslladés les seves súpliques als dirigents de Londres i Washington per acabar amb l'holocaust: 

«Els alemanys només entenen la força i la violència. S’han de bombardejar les ciutats alemanyes implacablement, i amb cada bombardeig s’han de llançar fullets que informin els alemanys del destí dels jueus polonesos. S’ha d’amenaçar tota la nació alemanya, dir-los que els espera un destí semblant, durant i després de la guerra. No volem pas fer una carnisseria amb la població alemanya, però només una amenaça així pot aturar les atrocitats alemanyes. L’avís que es prendran aquestes represàlies, acompanyat de l’ús de la força, potser espantarà els alemanys i els farà que pressionin els seus caps perquè canviïn les seves pràctiques criminals. No volem res més.»

Per si no fos poc, demanaven que hi hagués execucions públiques d’alemanys ètnics allà on els poguessin capturar fins que s’aturés la persecució als jueus. La reacció de Jan Karski no va ser pensar que allò era desproporcionat o il·legítim, sinó que els dirigents de les grans potències aliades no ho acceptarien. Quan al següent capítol l’emissari explica el que va veure al Gueto de Varsòvia i a un camp d’extermini, el lector entén que la demanda desesperada dels líders jueus era, en realitat, perfectament legítima. Què és, doncs, el bombardeig de Dresden al costat d’aquesta petició? Contràriament al que creia, el problema no va ser la desproporció, sinó haver-lo fet el 1945 i no el 1942; tot i que, evidentment, les defenses aèries dels alemanys no estaven en la mateixa situació.

D’aquests primers exemples més dràstics i dramàtics, que són útils per il·lustrar el debat sobre la proporcionalitat de la legítima defensa, podem passar, a través del llibre, a un nivell inferior en magnitud. El propi Jan Karski afirmava que la resistència polonesa havia utilitzat mètodes que en un altre context hauria considerat immorals, però que, davant l’horror de l’ocupació nazi, eren perfectament legítims. Un d’ells, relata al llibre, era el d’enviar prostitutes amb sífilis a soldats alemanys ebris. També s’intentava subornar els militars i, quan això s’aconseguia, se’ls extorsionava fins al límit amenaçant-los de delatar-los als seus superiors. Poca cosa en comparació a les execucions massives de la Gestapo, tant a partisans com a civils no involucrats, triats a l’atzar, simplement com a represàlia.

La legitimitat d’una acció defensiva no té per què tenir el sostre de la proporcionalitat estricta: que un policia atacat amb un matxet pugui utilitzar l’arma de foc per defensar-se és perfectament legítim d’acord al consens dels Estats Units, tot i que a Europa hi ha qui assegura que no, que en tot cas serà legítim reduir-lo amb un tàser o un tret a la cama, com si això fos tan senzill. Cal recordar en aquest sentit que la CUP va acusar els Mossos d’haver executat extrajudicialment un dels terroristes implicats en els atemptats del 17 d’agost de 2017. 

El cas de la banda armada ETA és especialment adient per entendre que la legitimitat de l’acció ve determinada pel context. Nascuda el 1959, malgrat no ser l’únic moviment armat antifranquista, va destacar per ser el més potent, especialment amb l’atemptat contra Carrero Blanco (1973). De fet, gran part de l’opinió internacional la veia amb simpatia i la considerava legítima, en tant que lluitava contra una dictadura militar. Amb la democratització d’Espanya, la percepció internacional va canviar i durant la dècada dels 80 el Consell d’Europa i les institucions europees van començar a qualificar ETA obertament com a organització terrorista. Els Estats Units van incloure-la formalment a la llista d’organitzacions terroristes el 1997. Així doncs, l’acció militar d’ETA era reconeguda com a legítima durant la dictadura, però il·legítima durant la democràcia. Certament, la democràcia espanyola és relativament funcional per a la nació espanyola, és a dir, castellana, però és disfuncional i autoritària amb les altres nacions que romanen dins de l’Estat. Aquesta dualitat, gairebé natural en totes les democràcies que s’apliquin en estats amb nacions subordinades —plurinacionals és un terme eufemístic—, no és percebuda ni reconeguda per la comunitat internacional. Segurament, el primer d’octubre del 2017 va ser el moment en què amb més nitidesa es va poder veure la naturalesa de l’Estat espanyol, també a ulls internacionals, però en comptes d’aprofitar aquesta legitimitat guanyada, contràriament al que seria lògic, els nostres dirigents van optar per la deslegitimització pròpia.

Un exemple d’aquesta impostura va ser el judici als líders del procés. D’una banda, asseguraven que era un judici polític. De l’altra, en comptes de defensar-se políticament, com hauria correspost, van intentar defensar-se jurídicament rebaixant-ne el contingut polític, i especialment nacional. La força legitimadora que els hauria donat fer el seu al·legat en català la van perdre adoptant la llengua de l’enemic per una clemència que tampoc va arribar. Contrasta amb l’aproximació que van fer els membres d’ETA al Judici de Burgos, quan jugant-se literalment la pell, van optar per una confrontació política i valdre’s de l’escenari per evidenciar, encara més, el conflicte nacional. El destí d’uns i d’altres demostra que no només defensar-se és legítim, sinó que t’atorga legitimitat.

És contradictori afirmar per terra, mar i aire que l’Estat espanyol no és democràtic però, al mateix temps, assegurar que les nostres accions no poden anar més enllà d’unes manifestacions innòcues. La resposta popular a la sentència contra els nostres líders polítics, la tardor del 2019, n’és un clar exemple. A ulls internacionals, disturbis com els que van succeir a l’aeroport i especialment els dies posteriors, culminant amb la Batalla d’Urquinaona, eren del tot lògics i comprensibles: en cap cas deslegitimaven la causa independentista. De fet, més aviat tot el contrari, les imatges de les barricades al centre de Barcelona i la policia espanyola sobrepassada feien la volta al món i tornaven a situar el nostre conflicte nacional a l’arena internacional. Malgrat honroses excepcions com la llavors presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, l’oficialisme mesell va sortir en tromba a condemnar aquella resposta espontània d’una nació viva i amb voluntat de defensar-se. La pacificació imposada, el ni un paper a terra, pretenia recuperar una legitimitat que el moviment independentista perdia si recorria a la violència, deien. En realitat, el funcionament és completament invers: la pacificació invisibilitza el conflicte nacional i deslegitima tota opció de trencament. Insisteixo, doncs, defensar-se no només és legítim, sinó que sovint és la manera d’aconseguir i conservar legitimitat, evidenciant la situació d’opressió.

Per recuperar la credibilitat, l’independentisme ha de ser coherent amb el que diu i el que fa. Personalment, penso que va ser un error enfocar-ho com un embat democràtic (sic), quan en realitat era un embat nacional. El taló d’Aquil·les de la democràcia espanyola és, precisament, les nacions no castellanes incloses a la força dins d’ella, Catalunya especialment. L’origen de la disfuncionalitat democràtica, per tant, és el conflicte nacional latent. Haver-ho enfocat així des d’un bon inici hauria facilitat la comprensió exterior, ja que mai van comprar la idea que la totalitat de l’Estat espanyol fos antidemocràtic. A més a més, també hauria permès emmarcar millor el primer d’octubre a ulls de tothom, dotant-nos d’una legitimitat que hauria hagut de ser aprofitada: com a país ocupat per la força, tenim dret a la legítima defensa de manera proporcional. Sí, els catalans teníem dret a defensar-nos; els nostres dirigents, l’obligació de protegir-nos —o, almenys, no impedir la nostra defensa. Malauradament, aquella legitimitat a ulls del món s’ha esvaït i la geopolítica s’ha endurit. Per recuperar-la, caldrà tornar a fer emergir el conflicte nacional amb la seva cruesa, nítidament, que és precisament tot el que vol evitar el PSC. Només defensant-nos serem creïbles.