Junts és un bon termòmetre per saber quina idea política té més èxit en cada moment. En no tenir cap ideologia definida ni ferma, els seus líders abracen tota moda política que els pugui donar rèdit electoral a curt termini, que és, al cap i a la fi, l’únic que els interessa. El català a la UE, l’amnistia, o ara el traspàs de competències en immigració, eren punts que no havien defensat mai prèviament i que han cregut oportú fer-se’n paladins, tot i que amb poc èxit. Així doncs, tenint en compte el gir del partit de Puigdemont, el fenomen que representen Orriols i el FNC deu anar més enllà de l’anècdota; qui sap què deuen dir les enquestes internes.

El problema migratori s’ha fet tan gros que ja ningú el pot desterrar del discurs públic amb l’amenaça de l’ostracisme. Els mateixos que t’insultaven si gosaves parlar-ne ara s’han afegit a la crítica a la immigració sense restricció. Però deixant de banda els cínics i els hipòcrites, cal entendre per què el gruix dels catalans no ha estat conscient de la substitució demogràfica, que no ha succeït de la nit al dia. Hi ha dos factors que han invisibilitzat, o minvat, tal efecte a ulls de molts catalans. El primer és el que podríem anomenar bombolla de relació. Tots ens movem en un entorn determinat, amb els nostres semblants tant a nivell generacional, com geogràfic, com social i cultural. Els meus amics, els meus companys de feina i la meva família no són una mostra aleatòria de la població, per molt que impliquin el 99% de relacions diàries que tinc. Això pot causar una percepció interferida de la realitat, ja que a la pràctica existeixen moltes realitats, que seran més paral·leles i desconnectades com major sigui la segregació. Val a dir que aquest fet no és negatiu en tant que permet a la majoria de catalans fer vida en català amb una relativa normalitat. En una Catalunya perfectament barrejada, les nostres interaccions en català es veurien reduïdes dràsticament. La contrapart de tot això és que gran part dels catalans no han pogut percebre que s’estaven convertint en minoria a casa seva i, per tant, no hi ha hagut la reacció política corresponent. El segon factor que ha fet passar per alt la minorització als propis minoritzats ha estat la representació política. Com havien d’intuir-la si elecció rere elecció el pes dels partits nacionalistes catalans es mantenia estable? La suma de vots de CiU i ERC rondava el 47% a les eleccions al Parlament de 1999 i, si hi afegim altres partits independentistes que han aparegut (SI, Reagrupament, CUP), o els derivats de l’antiga CiU, el percentatge s’ha mantingut força estable. De fet, a les darreres eleccions al Parlament (2021) es va assolir el màxim del famós 52%, tot i que amb el mínim històric de participació. Així doncs, el procés migratori recent, extra-estatal, que va començar al tombant de mil·lenni, no sembla que hagi afectat a la representació política al Parlament de Catalunya.

Els grans xocs demogràfics funcionen de manera similar al que vam aprendre a la pandèmia: el que passa avui no té un efecte immediat, sinó que repercuteix un temps més tard. Per tant, de la mateixa manera que les restriccions durant la Covid tenien efecte al cap de dues setmanes, les grans migracions o els canvis dràstics en la natalitat es fan notar anys més tard. Fixem-nos, doncs, en les grans migracions del tardofranquisme (1955-1975). Com que l’edat de migració acostuma a ser abans dels trenta anys, les generacions més grans no es van veure afectades. D’aquesta manera, la immensa majoria dels nascuts abans del 1930 eren catalans, mentre que en les generacions nascudes posteriorment, a les dècades del 1930, 1940 i 1950, els catalans van passar a ésser minoria (per sota el 50%), com es desprèn de les dades actuals de l’Estadística del Padró. D’aquí se’n desprenen dues derivades. La primera, que com que la majoria de població en edat fèrtil era castellana, la majoria dels nascuts entre els 1960 i el 1980 venien de famílies castellanes. La segona, que tot i que els fluxos paressin gairebé en sec el 1975, per la pura lògica del pas del temps la proporció de castellans continuaria augmentant progressivament les properes dècades, car les generacions velles eren exclusivament catalanes. Per tant, que entre el 1980 i el 2000 la proporció de catalanoparlants es mantingués no és fruit, tan sols, de la calma demogràfica, sinó d’un procés de naturalització gens insignificant de molts fills de la immigració, que va permetre compensar una mortalitat, gairebé en la seva totalitat, de parla catalana.

Aquesta evolució demogràfica explica en gran part l’èxit del pujolisme, que es nodria notablement dels votants de les generacions principalment catalanes, les nascudes abans del 1930. La seva desaparició progressiva va catalitzar la fi del pujolisme el 2003. Des de llavors, la demografia amb dret a vot no ha canviat substancialment, i això no només s’explica pel retard dels efectes que tenen els xocs demogràfics, sinó perquè la immigració rebuda les darreres dècades no té dret a vot, en la seva majoria. Aquesta situació ha provocat el fenomen paradoxal de mantenir (o augmentar) percentatge de vots a partits nacionalistes catalans mentre la base demogràfica disminueix. Cada vegada més, ens hem convertit en una democràcia atenenca, i això és el que ens està donant temps.

Perquè el lector se’n faci una idea, segons l’Estadística de característiques essencials de la població (2021), que és l’enquesta amb més mostra feta els darrers anys a Catalunya, només el 29,2% de la població de més de 2 anys a Catalunya té el català com a llengua inicial. En canvi, les dades del Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió pel mateix any 2021 mostren com a les darreres eleccions al Parlament els catalanoparlants inicials representàvem el 37,6% de la població amb dret a vot. Tot i que aquesta darrera només inclou la gent de més de 18 anys, la diferència no s’explica pels individus de 2 a 18 anys, que són quantitativament pocs. Evidentment, la majoria d’habitants de Catalunya que no tenen dret a vot a les eleccions al Parlament no són catalanoparlants. Aquest és el primer filtre. Hi ha un segon filtre que col·loca als catalanoparlants inicials en una millor posició: la participació electoral. Així doncs, quan mirem les proporcions en aquells que asseguren que van votar el 2021, els que tenen el català com a llengua inicial passen a ser el 44,2%, poc per sota dels que tenen el castellà com a llengua inicial (49,9%), essent un 4% els que tenen les dues com a inicials. De fet, si en comptes de la llengua inicial ens fixem en la llengua que es considera com a pròpia, els catalanoparlants van representar el 52,7% dels vots en les darreres eleccions al Parlament. Casualitats de la vida, el vot independentista va ser del 52%. La correlació, en realitat, no és perfecta, però s’hi aproxima: el 88,5% dels catalanoparlants (llengua pròpia) voten a partits independentistes. Aquesta és una xifra que es repeteix enquesta rere enquesta i serveix per entendre, d’una banda, la importància de la prepolítica (la demografia), i d’altra banda, que sempre hi haurà una petita proporció de catalans renegats, com a tota nació.

Aquesta dissociació entre realitat social i política no durarà eternament. Les nacionalitzacions, especialment de les segones generacions d’immigrants, i la descatalanització galopant dels més joves que, recordem-ho, no són culpables sinó víctimes, s’acabarà traduint a l’arena política. No es podrà mantenir la majoria política eternament sense majoria social. Estem vivint una pròrroga que durarà el que duri la generació del baby boom (els famosos boomers nascuts entre el 1955 i el 1975), que són els votants més nombrosos. Paradoxalment, a curt termini podrem apreciar un augment de la majoria independentista amb la desaparició del nascuts a les dècades del 1930, 1940 i 1950, nascuts la majoria fora de Catalunya. Aquesta serà l’última revifalla, com el terminal que sembla que millora just abans de morir. En aquesta pròrroga, espero que la pitjor generació de la història, la primera en tenir taxes de fills per dona molt per sota el 2 i abraçar postulats desnacionalitzadors, es redimeixi corregint el vot a les seves acaballes. Com a bon catòlic, crec en la remissió dels pecats. Si el nacionalisme ressorgeix amb força els propers 15 anys, serà gràcies a aquesta generació. Estem perdent el partit, però encara ens queda una pròrroga per jugar. Anem-hi amb tot.