El passat setembre de 2022 va estrenar-se Athena, una interessant pel·lícula francesa dirigida per Romain Gavras. Que el film es llancés a la plataforma Netflix i que aspirés al Lleó d’Or de Venècia em va fer pensar que seria una pel·lícula més aviat propagandística, d’aquelles que es fan per fer ullets a l’establishment, amb una història i uns personatges plans i moralistes. Els primers compassos de la pel·lícula em van confirmar aquests prejudicis, i en el primer dels visionats vaig estar ben a punt —amb els amics amb qui la mirava— de canviar d’opció per la vetllada. D’aleshores ençà he vist la pel·lícula tres vegades. Al principi, sembla una apologia de les bullangues de banlieue, de les émeutes que han sacsejat, precisament a finals de juny i principis de juliol d’aquest any 2023, la perifèria de París i de les principals ciutats de França. Però amb el pas dels minuts, l’obra desplega tots els matisos i la complexitat d’un relat d’aquestes conurbacions, curulles d’immigració i de la seva descendència, i el seu rapport, en tots els sentits, amb la resta del país. 

Athena és el nom del barri, l’escenari del drama. Evidentment, el nom no fa referència a cap municipi o barri de l’Hexàgon, sinó a Grècia, a la Grècia clàssica en la qual el film inspira la seva estructura de tragèdia. El propi director, fill del cèlebre Costa-Gavras, és d’origen hel·lènic, i la representació i les lleialtats conflictives dels personatges recorden les representacions més antigues de la nostra tradició miticoliterària. La banda sonora èpica té un punt religiós, de pel·lícula sobre gladiadors, legionaris, hoplites o mirmidons. Tot això afegeix un element tan inquietant com de paràbola o d’analogia històrica a les escenes. 

La mort d’un mec del veïnat, suposadament a mans de la policia, encén una revolta que s’escampa ràpidament des de la porta de la comissaria a tots els racons de la barriada. En qüestió d’hores, tot Athena és una gran barricada de joves desheretats i enfurismats, que expressen el seu dol existencial —la mort de l’amic essent-ne només el símbol— contra les desenes de furgonetes blindades i policies. La successió de plans és ràpida i trepidant; entre pedrades, còctels molotov, focs artificials i diàlegs breus, els joves udolen rítmicament el nom del barri: Athena! Athena! Athena! 

El teló de fons del drama són els edificis horriblement grisos i rectilinis, dissenyats per arquitectes sense ànima ni idea del sublim o de la bellesa i ubicats en el buit espiritual que van deixar a Europa les dues guerres mundials. Athena és una metàfora dels barris dormitori erigits a redós d’una  concepció de les persones i les llars com a xifres que comporta, per força, una deshumanització de la vida. La devastació interior, la ràbia i l’angoixa sorda dels personatges són tan sols una conseqüència o un reflex de la devastació espiritual i estètica que ha fet possible l’existència d’Athena. Els esdeveniments i els arquetips que apareixen al film, que no són en absolut tan lineals com es pot pensar al principi, reflecteixen la sociologia de la França del segle XXI, sobretot la provinent de la immigració no-europea, i simbolitzen tota la varietat del mosaic multicultural francès: des de l’immigrant que només vol viure tranquil, al forallei que es dedica a fer diners de totes les maneres possibles, passant pel que s’ha assimilat plenament i pertany a la societat francesa.

En públic, però sobretot sotto voce, molts francesos han vist en la pel·lícula una mena de profecia d’una guerra civil que està per arribar. Sempre és mal averany que a les sobretaules i als platós hom parli de guerra civil, encara que sigui per desmentir-la. Aquesta remor, que anirà sentint-se per molt que s’acabin els avalots, només ha fet que créixer després dels esdeveniments de juny del 2023. Els aldarulls han quedat en un no-res, i fins ara no han superat el llindar d’una bullanga en què es cremen edificis públics com biblioteques, ajuntaments o escoles i s’assalten comerços, i una massa acèfala es dedica al pillatge i al vandalisme. Tot i això, el mal és ja endèmic, estructural, i França té en totes les seves perifèries, en les anomenades no-go zones d’habitatges que s’alcen, titànics, milers d’Athenas. La pel·lícula juga amb aquests espais depriments i claustrofòbics en què s’hi enfronten les masses caòtiques dels revoltats i les formacions numèriques i ordenades dels efectius policials.

La Banlieue està sempre a un mort de distància d’un esclat com el d’aquest juny i juliol. El que fa anys que s’està covant a la perifèria de les ciutats de França —i cada vegada a més indrets d’Europa Occidental— no té res a veure amb revoltes populars, sinó en qüestions de tot un altre ordre. En realitat, els protagonistes tenen un origen en la immigració extraeuropea, siguin de primera, de segona, de tercera o, fins i tot, de quarta generació. Eludir aquest fet cabdal és fer-se trampes al solitari, però centrar-hi l’anàlisi és igualment errat. A més, la majoria dels detinguts als avalots de 2023 no tenia antecedents penals. Els protagonistes són homes joves o adolescents originaris —hi hagin nascut o no— de països del vell món colonial francès, amb els quals l’antiga metròpoli manté encara complexes relacions, tant en els records i els ressentiments, com en l’economia i els afers militars —només cal pensar en les intervencions del seu exèrcit a l’Àfrica. 

Es tracta d’una població que ocupa en part l’espai funcional i simbòlic que abans van ocupar immigrants europeus i, abans encara, bretons, catalans, provençals i alsacians que arribaven a les grans urbs per alimentar les molochianes necessitats de la indústria moderna, desarrelant-se per emprendre un incert camí cap a indrets als quals no pertanyien i on comptaven menys, quedant deposseïts, sense vincles, sentit o riqueses. Des dels temps de l’Estat absolut que les poblacions s’han pensat més com números que com a persones. I, de fet, fins fa poc, França reeixia generalment a aculturar i assimilar a imatge de l’Estat les poblacions que movia. Però això ha deixat de passar en algun moment de l’últim terç del segle XX. A la Banlieue, com arreu d’Occident, existeixen estructures familiars o comunitàries de vegades més fortes que les franceses, tot i que existeixin en espais de precarietat i delinqüència, tràfic de drogues, penes de presó i  violència. Dels Miserábles de Victor Hugo a l’actualitat, o del lumpenproletariat a la racaille, hi ha un fil de continuïtat evident, però hi ha notables elements de novetat. Les revoltes de la Banlieue són una cosa alhora vella i completament diferent.

Ja no es tracta de revoltes pel pa o contra la burgesia, socialistes o comunistes, com la Comuna de París, o de fills de papà burgesos —els bobos— com part del Maig del 68, o de les classes mitjanes, com els Gilets Jaunes o la reforma de la jubilació. La sociologia és completament diferent. Tampoc no hi ha una ideologia, no hi ha una idea de què fer amb el poder o de com canviar la situació. Probablement, perquè ja no hi ha poble; només hi ha l’amuntegament, els damnats, els exclosos, els txandala. Que l’Islam creixi en aquests deserts no és fruit d’una conquesta, sinó d’un buit paorós que ha deixat la desaparició de les comunitats originals, trinxades per l’avenç del mercat i de l’Estat. També la descomposició del món feudal va generar els seus intocables i descastats, més enllà del proletariat, i els seus mil·lenarismes redemptors. I, efectivament, també hi ha diferències entre aquests avalots, i els que van sacsejar el país el 2005, que en van ser un avís. 

El conflicte que es cova a les perifèries va molt enllà de qualsevol qüestió social, ètnica o ideològica. Potser tindrà alguns elements de tot això últim, agreujat per la crisi econòmica, i fins i tot l’Islam i certes ideologies postmodernes hi jugaran un paper, però el vector o el que uneix tot aquest bullici tot és de naturalesa espiritual. La cobertura mediàtica i la defensa que fan dels avalots alguns opinadors i organitzacions obeeix a una convergència en l’odi, compartit, cap a Europa i el que representa. Aquests són, en realitat, els símptomes de la malaltia, mort i descomposició d’una civilització. Alguns somien amb una revolta redemptora que ensorri tot l’existent i porti alguna cosa de millor, però darrere d’ells no hi ha en realitat absolutament res. Molts immigrants i els seus descendents serviran com la carn de canó d’aquesta revolta terminal, que abasta molts més àmbits i ordres que els dels límits de la Banlieue o el que representa Athena.

La violència a la Banlieue no té rostre ni ulls, és simplement una força dissolutiva, fosca i caòtica i, per tant, és també aprofitable o instrumentalitzable. Els càntics com els d’Athena de «Ara som nosaltres la policia!» semblen una versió invertida, encara més absurda i inquietant, que les proclames naifs dels soixante-huitards. Els crits repetitius del nom del barri, palesen alhora un odi contra l’ordre establert i una angoixant cerca d’identitat i d’arrelament que són impossibles de resoldre, perquè el problema és molt més profund que el d’un daltabaix en un racó de la República. El somni multicultural francès, i, per descomptat, l’europeu, s’ha anat desfent a mesura que no s’ha aconseguit assimilar les bosses cada vegada majors d’immigrants que poden viure en societats paral·leles, sense necessitat d’interactuar fora del seu cercle —el tant cacarejat séparatisme. Hi ha també en Athena una certa malenconia, i és la nostàlgia de certs sectors progressistes d’una utopia ja esberlada i fracassada i l’espectre d’una violència insòlita, que plana a l’horitzó, tant a Athena com a la realitat. Aquest 2023, el desplegament inèdit de 45.000 policies i els rumors que també s’hi sumessin els militars —quelcom recolzat per la immensa majoria dels francesos— més enllà de l’aplicació de cobrefocs i detencions massives, posa de relleu que les coses que passen a la Banlieue, com a Athena, són d’una naturalesa completament diferent a d’altres qüestions polítiques. 

França, com tota Europa occidental, pren dinàmiques de dissolució social comparables a les dels Estats Units. A Nanterre, un control de tràfic acaba amb un jove delinqüent multireincident mort i els barris dels voltants en flames. I no és un cas aïllat; hi ha el llevat i la farina perquè aquests problemes esdevinguin el pa de cada dia. De mica en mica, les perifèries urbanes d’Europa occidental esdevenen polvorins. Athena, amb el públic potencial que va més enllà dels deu milions d’abonats a Netflix que hi ha a França, és ja part de l’imaginari dels francesos, l’interpretin com l’interpretin, de la mateixa manera que ho és la teoria del Grand Remplacement, es consideri veritat secreta o interessada teoria de la conspiració. La polarització política es planteja en aquestes línies. Per descomptat, erren els moralistes que arreu hi veuen pobrets desgraciats, xaiets descarriats, i tot ho arreglarien amb moixaines, xecs i subvencions, com una transacció. «Polítiques socials», en diuen de suborns que ja no pacifiquen.

Els avalots han tingut com a objectiu —més enllà dels saquejos per pur botí i del mer vandalisme— l’assalt a comissaries i edificis públics, a tot el que representés d’alguna manera l’Estat francès o la identitat francesa, dues coses que poden semblar separades, però que estan foses en la concepció francesa de la nació. L’aparició d’armes llargues i granades entre els revoltats augura un enverinament del problema, com ho testimonia també la presència de grups organitzats que protegien certs edificis o vehicles entonant càntics patriòtics francesos, tolerats per la policia. La situació és veritablement delicada, i que els esdeveniments es calmin passades unes quantes nits de disbauxa no significa que no continuïn agreujant-se les causes de tot plegat. 

Igualment s’equivoquen els qui demanen mà dura. Perquè el problema no és econòmic o tècnic, ni d’ordre públic, sinó que és tan profund com la cosmovisió del liberalisme, que és la que genera aquests problemes: aquest desarrelament, aquesta disgregació, aquestes megalòpolis sense ànima, aquest nihilisme a voltes violent, aquests éssers humans concebuts, traginats i amuntegats com mercaderies, a dins d’Athena i al defora. De fet, els qui demanen mà dura es trobaran aquesta mateixa mà dura estrenyent-los a ells i les seves llibertats, perquè l’Estat fa dècades que utilitza qualsevol pretext, de la Covid, al terrorisme islamista, passant pel fantasma de l’extrema dreta i les revoltes de la Banlieue, per anar ocupant més i més espais de poder, per vigilar, castigar i disciplinar millor. Hi ha un fil que comença amb l’absolutisme, continua amb el jacobinisme i prossegueix igual, i és el del creixement del poder de l’Estat. Durant els avalots del 2023, es va desplegar la BRI, la unitat d’intervenció d’elit, i les brigades BRAV-M, fortament motoritzades, que ja van fer les grans actuacions a les manifestacions dels armilles grogues. Demanar més Estat per resoldre un problema creat per l’Estat és continuar excavant la pròpia tomba. La por i la sensació d’inseguretat criden ritualment el Leviatan. Més policies no recusen un teixit social desfet; un enduriment del codi penal no assimila el que ja és inassimilable; detencions i gasos lacrimògens no reconstrueixen una comunitat quan aquesta ha deixat d’existir, perquè res d’espiritual cohesiona les persones que tan sols tenen en comú el fet que viuen en un mateix indret al mateix temps. L’exèrcit no és un forjador de polis; la violència no funda una civilització.

Jo no sé si s’està coent una guerra civil o conflicte similar a França, com sí que ho veig als Estats Units. Tot i això, el que passi a Washington i París, com a Berlín o Brussel·les, determinarà en gran part el que passi a la resta d’Europa. Potser el final d’Athena, que no revelaré per no espatllar la pel·lícula als lectors, no sigui en realitat el final de la qüestió, sinó tot el contrari. O potser sí. El temps dirà.