Les revolucions de 1848, en plural, van ser un complex esclat revolucionari, potser el primer i l’únic veritablement europeu en la seva simultaneïtat, intensitat i expansió pel vell continent. El fenomen s’assembla, en part també per la seva variabilitat i al seu aparent o recordat fracàs, al mundial maig del 68, tot i que va ser molt més violent. El nou llibre de Christopher Clark, Revolutionary Spring: Fighting for a New World 1848-1849, les explora amb profunditat establint-ne una nova narrativa. Les lliçons que se’n poden extreure ajuden a entendre el segle XIX, però també el segle XXI, en què no semblen aplicar-se els paràmetres del segle XX.

La complexitat de les revolucions del 1848 radica en el fet que, de revolucions, n’hi va haver moltes aquell any, però no van funcionar seguint receptes idèntiques, sinó que els ingredients van variar segons l’indret en què van covar-se i esclatar —o ser sufocades. A Londres, per exemple, el cartisme, el moviment de classe obrera que reivindicava l’ampliació del sufragi als no propietaris —anàleg a d’altres moviments europeus— va ser aturat per l’eficaç repressió del govern conservador, que va fer servir grups de civils armats al costat de la policia. Quelcom semblant va passar a Madrid, on el govern moderado del general Narváez va esclafar amb una rapidesa inusitada el mal planejat aixecament militar i civil amb l’exèrcit lleial i la policia, provocant un mínim de dos-cents morts. Altres revoltes serien esclafades al mateix Madrid, a Barcelona i a València mentre Catalunya continuava immersa en la Guerra dels Matiners (1846-1849), coneguda com la «Segona Carlinada» tot i que només va desenvolupar-se dins els límits del Principat. Per molt que la historiografia remarqui les duríssimes i persistents condicions de guerra civil durant tot el segle, a la península o a l’imperi, que feien de la monarquia espanyola un estat atlàntic, la influència dels esdeveniments europeus arriba de la mateixa manera. Ni Espanya ni el Regne Unit escapaven, al contrari del que es pensa, de les dinàmiques europees del segle XIX.

L’absolutisme havia concentrat massa el poder i havia impedit l’expressió política d’amplis segments de la població. La tímida onada d’obertura i concessions de les dues o tres dècades anteriors, desigual a tota la geografia d’Europa, havia resultat insuficient per a molts. La centralització i l’oligarquització del poder, obsedit en tornar el rellotge a 1789 sense cap canvi, no servia per fer front als nous reptes d’un món que s’industrialitzava, afectat per transformacions subterrànies que havien alterat irreversiblement la fesomia de les societats d’Europa. Diversos grups o classes socials, com les burgesies, lideraven aquest canvi i tenien cap o poca representació en l’exercici del poder, al qual havien d’accedir o influir per la violència, a través de les diverses onades revolucionàries del 1789 o de les dècades de 1820 i 1830. Sembla que les revolucions de 1848 posin punt i final a aquestes ràfegues de violència, però en realitat és el poder establert el qui, tot i esclafar els demandants acaba absorbint-ne les demandes. No es podia governar eternament sense deixar expressar-se o representar-se els diferents òrgans del cos comunitari. 

El vocabulari de la revolució és compartit en tots els esclats, i mostra un estat d’esperit anàleg arreu: constitució, llibertat, llibertat de premsa, associació i reunió, guàrdia nacional o civil —formada pels ciutadans en armes—, reforma del sufragi. I un parell de conceptes: «progrés» i «emancipació», que suren durant tot el segle XIX com divinitats venerades. A Viena van ser els estudiants, sobretot, la punta de llança d’un moviment que pretenia liberalitzar o democratitzar l’Imperi Austríac de Metternich i Ferran I a través de la cessió del dret d’associació i d’expressió mitjançant d’una constitució i d’alguna mena de cambra representativa, per restringit que fos el sufragi que l’escollís —paradigma de les demandes liberals arreu d’Europa. Finalment, tots dos van haver de dimitir i abdicar, respectivament, per evitar el col·lapse del seu Estat. Els monarques europeus, per molt diví que es proclamés el seu dret a regnar, quedaven limitats en els seus exercicis, simbòlicament, per lleis escrites, cosa que revertia segles de compressió del poder i de separació entre governats i governants. Però aquest no va ser l’únic vector del ‘48. A Budapest, la protesta liberalitzadora va acabar desembocant en una guerra d’independència d’uns milers de morts, que Hongria va perdre finalment —tan sols a causa de la intervenció conjunta del Kàiser austríac i del Tsar rus. A l’altra banda de l’Imperi Austríac, a Venècia, la revolució va prendre un caire independentista i nacionalista. Els insurrectes vènets demanaven, d’una banda, la separació de la monarquia Habsburg, considerada estrangera, i, de l’altra, la unió amb els territoris d’un país aleshores inexistent: Itàlia. Més al sud, Sicília se separa de Nàpols i esdevindrà un estat independent durant 16 mesos —encara que a les manifestacions s’hi onegi la bandera tricolor del nacionalisme italià. Saltant de ciutat en ciutat, però sense oblidar el món rural en què la immensa majoria dels europeus vivia aleshores, Clark teixeix un relat dens i complex, però alhora ple de color, de matisos, d’exemples i d’imatges —algunes en fascinant contradicció— que dibuixen una panoràmica dels esclats revolucionaris dels mesos entre 1848 i 1849, i com es van viure en l’espai i amb el pas de les setmanes i dels mesos.

Si bé l’indret geogràfic és un factor d’importància per entendre cada una de les revolucions i les seves reivindicacions, d’altres factors que no són la regió o l’estat interseccionen també en aquest esdeveniment. Clark defensa que les revolucions no les fa qui passa gana, o en moments de només carestia econòmica o d’insatisfacció social. Si no, haguessin esclatat abans, en el pitjor de les males collites, les fams i la crisi econòmica dels anys entre 1846 i 1848 o més enrere encara, a mesura que un nou sistema econòmic, el capitalisme, portava simultàniament un enriquimient d’alguns grups i la depauperació salvatge i inèdita d’uns altres. A més, Clark explica que l’emprobriment va dur la gent a la passivitat, a l’apatia, més que no pas empènyer-la a la revolta. El mapa de la fam del ‘45 al ‘47 i el mapa de les revolucions del 1848 pràcticament no se solapen. 

Tanmateix, la depauperació de grans capes de la població és el teló de fons de moltes de les insurreccions urbanes, com ho és la creixent conflictivitat a les zones rurals entre camperols i propietaris, tant pels contractes abusius, com per la servitud o la privatizació dels boscos i terrenys comunals. Les xifres de captaires s’enfilaven al 15-20% en moltes ciutats d’Europa, on gairebé un 50% de la població vivia en condicions de mera subsistència, amb prostitució femenina, treball infantil i alcoholisme inclosos. Els més terribles efectes dels processos d’industrialització no podien ser continguts ja per les esberlades i insuficients estructures comunitàries anteriors, com les famílies, els gremis o la caritat. Havien perdut la seva capacitat de maniobra i l'estat, que només començaria a intervenir sobre la pobresa extrema a partir de 1848, actuava guiat per la màxima del laissez faire, laissez passer. També són comuns a tot Europa els atacs contra les noves màquines industrials que necessitaven menys mà d’obra i privaven a molts obrers de feina i salari. Però a més, l'element clau per entendre la diferència que suposa aquesta nova pobresa, col·lectiva i estructural, urbana però també rural, és que havia vingut d’una depauperació, és a dir, d’un empobriment, precarització i destrucció de les certeses, comoditats i seguretats anteriors. L’Europa de les dècades prèvies al 1848 ofereix un panorama de conflictes socials creats per la competició sobre tot recurs imaginable en un món marcat per l’escassetat i un creixement ínfim de la productivitat que ve acompanyat, segons Clark, per un creixement demogràfic descontrolat. L’augment de la població arreu d’Europa va fer incrementar la competitivitat pels recursos, fossin llocs de feina, habitatges o menjar, i van desplaçar masses ingents de població del camp a les ciutats. 

Durant els anys anteriors a 1848 es manté constant i in crescendo un enduriment i una radicalització del llenguatge polític, que va fent pujar la pressió arreu per molt que se sufoquin aquest o aquell avalot o motí concrets. El món estava fent noves preguntes i alguns s’enderiaven en confrontar-les amb velles respostes. Però la novetat ho embolcallava tot, fins i tot els revolucionaris mateixos. De fet, les revolucions del ‘48 no les van impulsar gent que portés anys conspirant per derrocar les monarquies absolutes. La revolució va tenir quelcom d’espontània pràcticament a tot arreu on va tenir lloc, i van ser les masses i personatges fins aleshores anònims els qui van capitanejar els diversos moviments. Els règims s’havien preparat per aturar grups de conspiradors petits, ben organitzats d’antuvi i integrats o ben connectats amb militars afins, amb plans precisos i passos a seguir, com en les onades de 1820 —estil pronunciamiento— i 1830, però es van trobar revolucions massives, espontànies i dirigides per nous actors polítics i personalitats, talentosos oradors i organitzadors fins aleshores desconeguts, que van sorgir dels carrers i els camps del 1848 per transformar la política del Vell Continent. 

Clark distingeix tres fases en els esdeveniments de 1848. La primera arrencaria els mesos de febrer i març, essent «la primavera», en què els revolucionaris obtenen la marxa de Metternich a Viena, la retirada de l’exèrcit prussià a Berlin o la publicació de noves constitucions per part dels reis de Piemont-Sardenya, Dinamarca i Nàpols. Però a mesura que els esdeveniments es precipitin, i passin les setmanes, les divisions, ja latents del primer moment, començaran a desgastar els nous poders o equilibris postrevolucionaris. A Paris, la revolució liberal és amenaçada per una altra d’un tipus diferent, radicale, com es coneixia l’amalgama de republicans, populistes, progressistes radicals i, fins i tot, socialistes i comunistes (molt més minoritaris) —i que va posar la por al cos de la  burgesia i de les classes mitjanes que havien capitanejat la revolució en el seu inici. Així, en els dies d’estiu de 1848 es desenvolupa la segona fase del procés, en què diversos nous actors volen portar la revolució per altres viaranys. A la tardor, la cosa es complica. Durant el setembre, l’octubre i el novembre arriben contrarevolucions a Berlín, Praga, Viena i Valàquia, on es tanquen els parlaments que s’han obert tot just i les tropes fidels tornen dels llocs on havien estat expulsades mesos abans. Però mentre en algunes ciutats passa això, en d’altres s’escampa la versió més radical de la revolució dels dies d’estiu, que s’estén al sud i l’oest de França i a Roma, aprofitant que el Papa ha fugit de la ciutat, on es proclama una República Romana. A la regió de Baden, les tropes prussianes no aconseguiran restablir el poder fins l’estiu de 1849; igual que les franceses a Roma, restablint l’autoritat dels Estats Papals l’agost de 1849. Les sacsejades de la revolució havien acabat i semblava que tot tornava a la normalitat després del seu fracàs estrepitós. La realitat, però, era tota una altra.

Com diu Clark, les revolucions de 1848, i potser àdhuc els fets històrics en general, s’han d’estudiar com els fenòmens meteorològics. A l’hora de parlar d’una tempesta no se’n mesura l’èxit o el fracàs —que seria absurd— sinó la durada, la intensitat, els efectes i les conseqüències. Tenir en compte això en les anàlisis permet veure la complexitat transnacional, transregional o transestatal dels esdeveniments històrics del Vuit-cents i allunyar-los de certes narratives de construcció de moviments polítics del segle XX. «En molts països van produir ràpids i perdurables canvis constitucionals i l’Europa post 1848 era o va esdevenir un lloc molt diferent. És més interessant pensar en aquesta insurrecció continental com la cambra de col·lisió al centre de l’Europa del segle XIX. Persones, grups i idees hi van ser llançades, van estavellar-s’hi, fusionar-s’hi o fragmentar-s’hi, i van emergir en riuades de noves entitats el rastre de les quals pot resseguir-se en les dècades següents». Efectivament, moltes de les idees que van sortir a la palestra el 1848, tant de manera clara i àmplia com minoritària o marginal, esdevindrien clau durant el segle següent. Els anys i les dècades immediatament anteriors a les revolucions del 1848 són les que testimonien el naixement de mots de definició encara difusos com «nacionalisme», «liberalisme», «socialisme», «comunisme», «conservadorisme» o «feminisme». Emergeixen plenament les ideologies modernes. 

La revolució va suposar «una profunda transformació en les pràctiques polítiques i administratives arreu del continent, una ‘revolució del govern’ europeu —el final, directe o en diferit, de l’absolutisme». «En aquest món de disrupció i dissolució, els europeus van construir constel·lacions d’idees i van imaginar millors maneres de conduir els afers de les persones i les nacions. Alguns van abraçar els processos de canvi que ja s’estaven fent sentir en el món contemporani, d’altres van mirar enrere cap a un passat idealitzat o endavant cap a un encara nonat futur». I aquestes idees no podien néixer, ni escampar-se a la velocitat que ho van fer —com ho van fer les notícies—, sense xarxes de correus i de transports d’abast europeu, i sense la presència d’una esfera pública, emergida tímidament el segle anterior, en què es debatien i es presentaven idees constantment i s’anaven creant noves maneres de pertànyer i de relacionar-se. El règim orleanista a França es desgastarà any rere any, polèmica rere polèmica, amb un enfrontament perpetu amb la premsa —aleshores l’únic mitjà de masses— i l’opinió pública, que va ser clau en el desenvolupament dels esdeveniments. Vinculat amb això, Clark destaca la teatralitat i el punt carnavalesc del ‘48, amb les seves barbacoes, vestiments, festivitats i celebracions paral·leles als fets més violents, cosa que quedaria enterrada a partir d’aleshores —les revolucions esdevindran, o almenys les recordarem, com pur sang i foc, sense espai per gresca i xerinola. En aquesta posada en escena especial del ‘48 hi jugaria un paper l’opinió pública i la idea de saber-se observats i relatats, d’alguna manera. En definitiva, la consciència col·lectiva d’estar fent història. 

Lògicament, no van ser protagonistes tan sols les idees en abstracte, sinó àdhuc les persones que les defensaven, algunes de les quals serien incloses en el nou equilibri de poders posterior als daltabaixos de 1848. En aquest sentit, punt a part mereix l’especial atenció que presta l’autor a les identitats i la seva intersecció amb el conflicte. No el viuen de la mateixa manera els homes i les dones, els gitanos, els jueus, els savoiards, els berlinesos o els nantencs, els londinencs o els romans —o els esclaus de les colònies. Ni el viuen igual els aristòcrates que els burgesos, o els terratinents que els pagesos, els petits artesans i botiguers, o l’emergent proletariat. No esperen dels seus governs ni posen en ells o en els avalots les mateixes il·lusions un nacionalista, un socialista, un comunista, un reaccionari, un liberal-conservador o un radical. També l’edat i la memòria importen per entendre els comportaments i les raons. Clark presenta personatges d’extracció social, geogràfica, religiosa, ètnica i lingüística diversa per fer que ells mateixos ens expliquin la seva complexa identitat, la relació amb la identitat dels altres i les seves esperances i pors —i l’evolució de tot plegat, perquè 1848 és una frontissa simbòlica, com en tantes d’altres qüestions, entre les identitats premodernes o tradicionals i les modernes. Aquest moment-salt d’aigua es nota en totes les identitats, com és el cas dels jueus, amb situacions variables segons el territori, o en el cas de les dones, que havien estat creixentment apartades de la vida pública. La vida burgesa i la vida proletària les segregaven especialment en l’espai, destinant-les teòricament a una llar convertida únicament en casa —a diferència del taller-botiga o de la masia, amb funcions més variades— i els impedien participar de la política encara que acabessin treballant, també, a les fàbriques o al camp. Tot i això, de la mateixa manera que participaven en els avalots, motins i rebomboris del segle XVIII, les dones participen en les revolucions, amb signes ideològics creixentment definits, del segle XIX —i alguns autors masculins i femenins començarien a reflexionar sobre la seva nova situació.

Dotar tots els esdeveniments d’una lectura europea, que transcendeixi els diversos matisos de les revolucions arreu de la geografia d’Europa contribueix a veure el vell continent com una unitat cultural o civilitzacional i, d’alguna manera, tot i que sense un poder únic compartit, una certa unitat política. L’esclat d’una revolució a Cadis, Palerm, París o Berlín pot portar terratrèmols polítics a les ciutats i les regions més properes, però també a l’altra punta del continent. Tenir en compte això en les anàlisis permet veure la complexitat transnacional, transregional o transestatal dels esdeveniments històrics del Vuit-cents. I a Clark no se li escapa que el món actual, més que assemblar-se a les dècades del 1920 o el 1930, potser s’assembli més, amb tants canvis silenciosos i tel·lúrics, a les de 1830 i 1840.