Aturat el feixisme a Espanya, Europa respira tranquil·la. Les europees de l’any vinent amb una Espanya de camises blaves (i verdes) haguessin estat fatals. Això ens diuen. La veritat és que això dels espantalls fa molta mandra. El de PP i VOX del govern de terroristes, separatistes i comunistes no era particularment enginyós tampoc. El Comunismo o Libertad d’Ayuso, lema abraçat per tota la dreta, opera a Espanya com a factor de mobilització popular des dels anys trenta, com a mínim. La dinàmica engegada amb el Pacte Antikomintern de 1936 encara ressona en el marc mediàtic i el llenguatge avui provinents, principalment, dels Estats Units. País on, no cal dir-ho, l’esquerra és inexistent. Catalunya també té aquest plantejament assumit. Segons des d’on t’ho miris, s’ha de témer els comunistes de la CUP o els feixistes d’Aliança i el Front. Hauria de ser evident que rere l’espectacle retòric hi ha buidor discursiva. Una distracció del nostre veritable adversari polític, Espanya i els espanyols. 

Gerard Llorens

Les eleccions del passat diumenge dibuixen un escenari pràcticament idèntic al de les anteriors, amb la virtut, això sí, que esgoten els discursos sobre els quals s’han construït. Res canvia en l’àmbit pràctic, per molt que les difuntes vedettes del procés ens vulguin fer creure que tenen a les seves mans l’opció de revifar el Procés. Tot segueix més o menys igual, però les proclames es rovellen i mostren, amb més evidència que mai, la seva buidor. Seguir abstenint-nos, seguir-nos-ho mirant tot des de fora és la millor forma d’accelerar el curs natural dels esdeveniments. La temptació d’intervenir és forta i, malgrat tot, un xic de paciència ens permetrà veure com, ben aviat, tot revela la seva forma més crua i obscena. Ben mirat, és com contemplar una paret antiga, que amb el vent i la pluja, es prepara per perdre la seva darrera capa de pintura.

Joan Simó

L’abstenció al referèndum per l’Estatut de Miravet del 2006 i el trinxament espanyol d’aquest va deixar prou espai per tal que sorgissin les consultes entre els anys 2009 i el 2011, i les primeres manifestacions importants del Procés, entre 2010 i 2012. A partir d’aleshores, el règim va haver-se d’adaptar a un corrent popular, surfejant una onada que, tot i acabar continguda, va donar el Referèndum del 2017 i totes les conseqüències que encara se’n deriven. El règim va quedar molt tocat. Soc del convenciment que l’abstenció que ha començat els darrers mesos inaugurarà una nova onada independentista que arribarà al seu punt més alt d’aquí a uns anys. El final del reflux del Procés ha acabat, i és ara el moment de reforçar i replantejar tot el que va fallar en aquell primer intent, controlat pels partits i les organitzacions del règim. Una nova etapa ha començat per la política del país. La primera ens va agafar adolescents i molt joves; aquesta ens agafa en la nostra joventut i primera maduresa. Dependrà de nosaltres, de la nostra voluntat. Quin moment, quin orgull i quina alta responsabilitat tenir el destí de la llibertat de Catalunya a les nostres mans.

Frederic J. Porta

De cop i volta, la immigració s’està posant al centre del debat a marxes forçades. Aquest cop, l’impuls ha vingut des de les seccions d’economia dels principals diaris, car costa ja d’amagar que el model productiu és cada vegada més raquític i només genera ocupació de baixa qualitat i per a estrangers. La Vanguardia mateixa n’ha fet una editorial, cosa que fa sospitar sobre les seves veritables intencions, que en cap cas seran fer un favor al país. La dissonància entre discurs públic oficial i realitat ha arribat a límits esperpèntics. Des de la pròpia administració algun alt càrrec i unitats d’anàlisi publiquen estudis alertant del fenomen precaritzador i estrangeritzador, mentre que en roda de premsa la Consellera d’Economia o aquesta mateixa setmana, l’inefable Conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, asseguren que l’economia catalana genera llocs d’ocupació de qualitat i que «tot anirà bé». Cada vegada més sols, el Don’t look up nostrat el protagonitzen, com no podia ser d’altra manera, els líders del procés. 

Bernat Mallén

Finalment, com era d’esperar, el debat sobre immigració ha irromput a Catalunya. Alguns ja fa anys que proposem discursos i conceptes propis, catalans i independentistes, i avisem dels perills de caure en proclames fàcils o deixar que s’apoderin del discurs els de sempre, els espanyols o gent moguda per la por o l’odi. A Catalunya, però, hi ha gent que encara no sap de què va la cosa, i que continua sense poder entendre res sense passar per una distinció pobres/rics o democràcia/antidemocràcia o extrema dreta. Paradigma català d’això és Vicent Partal, que només pot obrir la boca per fer el ridícul, toqui el tema que toqui. I amb ell tota la casta d’opinaires a sou, que van actualitzar el seu repertori d’eines d’anàlisi per última vegada cap a 1992. El seu món es va congelar entre la caiguda del Mur de Berlín i les Olimpíades de Barcelona, i tenir-los opinant a 2023 és cada cop més rocambolesc perquè no toquen ni quarts ni hores. O no poden o no volen entendre que el que s’està covant a les perifèries urbanes no té a veure amb la crisi de la democràcia liberal, ni amb les onades populistes, sinó que és tot un altre problema. A Esperit no ens fa por abordar tots els temes, inclòs el de la demografia i la immigració, i filar prim per copsar-los en tota la seva complexitat i profunditat, sense apriorismes ni interessos foscos.

Frederic J. Porta

En un article del Washington Post s’esmenta la preocupació a Singapur per la influència xinesa. Concretament ho fa tot esmentant que el principal diari de la ciutat-estat, ha anat abandonant la neutralitat històrica entre els Estats Units i la Xina per escorar-se més cap a la darrera. A mesura que s’avança en la lectura però, es veu que no n’hi ha per tant: aquest mateix diari perd lectors a Singapur i, malgrat la dependència en publicitat i audiència xinesa, té dues edicions separades per cada país. Sense desmerèixer la intenció que s’hi apunta –és a dir, que Xi Jingping vulgui emprar els xinesos ètnics arreu del Món com a vector d’influència–  a Singapur això topa amb un obstacle important. Certament, tres quartes parts dels 5,63 milions de singapuresos són xinesos ètnics. Tanmateix, la seva visió del Món és ben diferent. El motiu d’això és que Singapur és un estat marítim –de fet, una ciutat-estat marítima. Recuperem aquí la definició que en fa l’historiador Andrew Lambert «un estat dominat pel mar, com a base de la seva activitat econòmica, seguretat i cultura, però incapaç d’esdevenir o aspirar a ser una gran potència per raons d’escala, recursos o voluntat política. A diferència de les talassocràcies, aquesta identitat tendeix a reflectir les realitats subjacents més que no pas una construcció conscient, tot i que sovint ha estat curosament desenvolupada». Singapur doncs, té molts més punts en comú doncs amb la República de Venècia o les Províncies Unides Neerlandeses que no pas amb la Xina. La Xina en canvi, és una potència continental que, malgrat la seva implicació en el comerç global, té una cosmovisió contraposada a la singapuresa. En qualsevol cas, aquesta ciutat-estat ha aguantat situacions crítiques des de la seva independència –com ara les periòdiques amenaces de tallar l’abastiment d’aigua per part de Malàisia– i les ha superat amb èxit.  Alhora, entre els seus sis pilars de la seva «defensa total» s’inclou l’aspecte psicològic. No creiem doncs, que els agafin amb el pas canviat en operacions d’influència. Potser aquí en podem aprendre quelcom.

Pol Molas

Tot i que els darrers anys els pregoners de les Festes de Mercè de Barcelona havien estat força qüestionats – recordem que el 2019 la pregonera va ser algú tan aliè a Catalunya com Manuela Carmena amb un discurs antindependentista –, no havia passat mai que entitats, premsa i mitjans públics s'oposessin a un pregoner tan unànimement. Qui ha estat l'afortunat? Doncs en aquest cas, afortunada: Najat el Hachmi. L'Observatori contra l'Homofòbia, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, l'Associació de Suport als Migrants i Refugiats LGBTI ACATHI i la Plataforma Trans estatal a més de diferents articles i tuits de polítics se n’han mostrat hostils. Els motius al·legats són que els seus discursos són transfòbics i islamòfobs, fins i tot, que van contra els drets humans. Qüestionar en certs articles de l'ARA alguns aspectes de la llei trans i la sobremedicació d'infants i d'adolescents o escriure sobre la negligència de certa esquerra amb el cas dels atemptats de l'agost de 2017, més preocupada per qualsevol cosa que pogués semblar islamofòbia que per escatir les causes de tot plegat i acompanyar als ripollesos, són motiu suficient per penjar-li aquestes llufes. No cal ser ingenus, en societats cada cop més diverses, el que vol dir també més complexes i confrontades, cap pregoner serà mai del gust de tothom i serà difícil que els que no se sentin representats no demanin vetar certes persones. Ara bé, el més interessant sempre és veure qui té més poder de veto i qui és més hipòcrita quan diu que es pot parlar de tot. Sempre hi haurà coses intolerables en una societat, però cal admetre que ens han colat un bon gol amb tots els termes acabats en -fòbia per molt bona intenció que duguessin. Reduir qualsevol crítica a la por a l'altre, fins i tot, a l'odi irracional, és la millor manera de no haver de qüestionar res. La lliçó sempre és la mateixa: és igual tot el que facis, qualsevol mínim dubte o una paraula no equilibrada podran ser prou per acusar-te de determinades fòbies i aïllar-te de l'esfera pública. És igual si la pel·lícula de Barbie inclou un personatge trans, que al món dels humans la Barbie tingui vagina i vagi ginecòleg ja és motiu per veure-hi un argument trànsfob subliminal. En el cas de l’acusació de transfòbia, la cosa cada cop avança més de pressa i sembla difícil aturar-ho. 

Dolors Clotet