Els passats dies 6 i 7 de juliol, el festival de música en català Canet Rock va aplegar 25.000 persones a la localitat maresmenca de Canet de Mar, la immensa majoria joves, al voltant de la cultura catalana. Més enllà dels gustos personals de cadascú respecte els artistes, no hi ha dubte que la música en català és un dels vectors culturals del país que està més en forma, que té més capacitat de convocatòria i, el més important, que mostra més projecció de futur. Cap nacionalista, per tant, hauria de menystenir el que representa el Canet Rock. Es tracta d’un espai segur per la catalanitat, de plena normalització lingüística, de reivindicació nacional i impulsat per la societat civil i el sector privat. D’actes amb aquestes característiques ja no en queden gaires, així que faríem bé de valorar-ho i de replicar-ho tant com poguem. Per als que hi van per primera vegada, el primer que els sorprèn és la immensa quantitat de joves que, de forma desacomplexada i natural, llueixen estelades i senyeres al transport públic, canten himnes i cançons catalanes pels carrers de Canet i aixequen castells durant el festival. Un esdeveniment d’on, sens dubte se’n, surt amb una mirada d’esperança.

Quim Gonter

La major part dels catalans considera que a Catalunya hi ha massa immigració. Per molt que els titulars maquillin les estadístiques —ara que es tornen a publicar màgicament—, la realitat és la que és, la finestra d’Overton s’ha obert i ja no és un feixista o un nazi qui gosi assenyalar el segon problema més important de Catalunya després de l’ocupació espanyola. En això ha fet molt el creixement disparat els últims anys; la immigració ha passat de ser un tema gairebé abstracte i altament moralitzable a una problemàtica quotidiana, observable en el dia a dia. Ara que el silenci de ferro s’ha acabat i comencen a sentir-se veus en tots els sentits, els catalans tindrem pocs mesos per a situar els temes i els límits del debat. Arribem tard a una problemàtica que ja fa anys que es debat, a dreta i a esquerra, a la resta d’Europa i no haver fet els deures durant vint anys ens aboca, ara, a un problema de dimensions molt alarmants. A Esperit, però, no ens ha tremolat mai el pols a l’hora de parlar-ne: hem anat esbossant possibles arguments i recomanacions per la nostra perspectiva —una temàtica que continuarem abordant passat l’estiu. És responsabilitat de tots, vista la incompareixença de la Generalitat i dels partits, posar la qüestió sobre la taula i abordar-la des d’una perspectiva nacionalista.

Frederic J. Porta

Convidat pel Partit  Socialdemòcrata d’Andorra, el catedràtic de ciència política i antic síndic electoral dimitit del Primer d’Octubre, Jordi Matas, va manifestar no fa massa que caldria una modificació del sistema electoral per tal de donar el dret a vot als residents al país. És a dir, concedir drets polítics als no andorrans. Si Andorra té problemes per mantenir la seva catalanitat essent un estat sobirà, imagineu què passaria si comencen a votar argentins, espanyols i portuguesos. Ara ens assabentem que el CIEMEN, que és una entitat que en teoria «treballa per a fer conèixer i promoure la realitat nacional catalana al món, per a difondre el coneixement dels pobles i nacions sense estat, i per a defensar-ne els seus drets col·lectius», presenta un estudi sobre el dret de vot de les persones estrangeres extracomunitàries a la UE. La pinça cívico acadèmica —generosament subvencionada per l’administració al servei dels partits del govern— comença a funcionar. Més del mateix: papers i drets polítics per a tothom. Concedint el dret a vot als estrangers, la classe política catalana inicia una fugida cap endavant per mirar de blindar els seus privilegis, tot minoritzant definitivament els catalans i fent impossible que puguem fiscalitzar-los de cap manera. Treballen en vista a nous caladors de vots. El PSC en té una acreditada experiència a l’àrea metropolitana esdevenint el partit ètnic dels espanyols, la resta de partits progressa adequadament. Concedir drets polítics sense uns mínims requisits d’integració nacional, és la tàctica definitiva que accelera la substitució demogràfica que estem patint. Ho presentaran com el súmmum de la democràcia, però en realitat és la seva aposta egomaníaca i suïcida per a seguir aferrats a la mamella i no haver de retre comptes mai més al poble català.

Jordi Homs

Segons el segon baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) el problema principal que hi ha avui a Catalunya és la seva classe política. Les altres grans preocupacions, sobretot dels joves, són l’habitatge i la inseguretat. L’enquesta només confirma el que ja sabíem, és a dir: els catalans senten un rebuig ferm per les seves institucions. A les últimes eleccions, la bossa abstencionista va ser de gent que votaria opcions independentistes amb cara i ulls, en cas que en veiessin alguna. El malestar vers la classe política (igual que el malestar per la inseguretat, l’habitatge o la immigració) responen no només a tendències globals, sinó a les mentides del Procés. L’única manera de desllorigar la situació serà congregar-nos al voltant de la idea que no som espanyols i que, a més, ser català implica defensar-se del castellà i perseguir-lo allà on sigui possible, contra institucions, veïns, negocis i el que sigui que ens llancin al damunt. L’era de la decoració moralista només pot acabar d’aquesta manera; i ja es va percebent. El descontentament vers els polítics ens obligarà a mirar endins i veure’ls com el que són: el reflex espectral de les nostres mancances democràtiques, psicològiques i personals. 

Bernat F. Roca

A principis de mes, l’IDESCAT va publicar la taxa de fecunditat de l’any 2023. S’assoleix el mínim històric amb només 1,1 fills per dona. Si considerem només els catalans, és probable que estiguem al voltant de l’1 fill per dona. Això implica una reducció del 50% per cada generació (75% en dues, 87,5% en tres…). Ni la Pesta Negra va suposar una catàstrofe de dimensions similars. Costa d’entendre que pràcticament ningú dins de l’independentisme li interessi la qüestió. Per què emancipar una nació que no vol continuar existint, que no es reprodueix? Afirmar que la comunitat nacional pot continuar únicament a través de l’assimilació d’al·lòctons és pur negacionisme de la realitat. A més a més, la mitjana d’edat dels catalans ja s’apropa més als 50 que als 40. Un país sense jovent és un país sense vitalitat. La natalitat és el verdader elefant a l’habitació, perquè ens interpel·la més que el problema migratori (de gran gravetat també), obligant-nos a repensar la nostra manera de viure, la nostra cultura en un sentit profund, les nostres prioritats. Però tenir fills no és només un sacrifici per a un bé comú, la continuïtat de la nació, és la immensa alegria de deixar de viure mirant-te el melic perquè hi ha algú que estimes més que a tu mateix. 

Bernat Mallén

La critica al turisme massiu està a l'ordre del dia. El descontentament és generalitzat i ja s'han vist manifestacions contra el turisme a tots els Països Catalans. El turisme de masses és nociu pels Catalans en molts sentits. Segons un estudi de l'economista Miquel Puig, els municipis de costa que més s'han especialitzat en el sector turístic són els que més s'han empobrit. A més a més, és en aquests indrets on més ha crescut el vot espanyolista (degut que ha atret treballadors estrangers poc qualificats). Malgrat això, una part del nacionalisme català conservador critica l'èmfasi que s'està posant en el turisme, al·legant que tapa una problemàtica molt més severa per la supervivència nacional com és la immigració massiva. Com acostuma a passar en aquest país, el nacionalisme català, d'esquerres i dretes, acaba trobant l'excusa per enfrontar-se en discursos fratricides, quan en el fons, afronten el mateix problema però capturats pels seus marcs ideològics. L'esquerra catalana critica els estrangers rics (turistes) per una qüestió de classe, mentre que la dreta catalana critica la immigració per una qüestió cultural i de valors. En el fons, encara que potser no se n'adonin, parlen d'un mateix fenomen: el de sentir-se estranger a casa teva per l'excés de gent de fora, siguin rics o pobres. És a dir, les dues postures, l’anti-turisme i l’anti-immigració, estan estretament vinculades amb la preservació de la catalanitat, és a dir, la identitat. Això ens obre la porta de bat a bat, perquè en un futur molt proper es parli de la immigració massiva que pateix la nació amb la mateixa duresa, normalitat i acceptació com es parla avui del turisme. A poc a poc, el mur esterilitzador de la correcció política a Catalunya està caient.

David Silvestre

Rubén Wagensberg, el diputat que es va exiliar mentre cobrava la baixa laboral, ha pogut tornar finalment a Catalunya, juntament amb Marta Rovira i altres exiliats. És sens dubte una bona notícia que alguns compatriotes, independentment de la simpatia que ens suscitin, s’hagin deslliurat de la repressió espanyola. L’estupefacció va venir quan el diputat d’ERC, tot just arribat, va dir que la lliçó de l’exili era que Catalunya havia de ser terra d’acollida (sic). Il·lús de mi, pensava que l’exili demostrava que els representants polítics de Catalunya sempre tindrien l’espasa de Dàmocles a sobre mentre fóssim un país ocupat… però es veu que no. El senyor Wagensberg és una bona demostració de l’utilització de l’independentisme per part de l’agenda woke. En la tornada dels exiliats, va haver-hi més referències a Palestina que al país que els va acollir: Suïssa. A més de ser uns desagraïts, ho han pervertit tot. Per sort, la impostura d’aquests farsants ja és evident a ulls de tothom. Ni tan sols demano que retin comptes. Simplement, que s’apartin i deixin d’entorpir. La instrumentalització constant de l’independentisme s’ha acabat. Només hi ha una lluita compartida: l’alliberament nacional.

Bernat Mallén

Il·lustració obra de l'artista Albert Sala.