Dijous ens varen arribar les bones noves i la defensa aferrissada per part de Jordi Sánchez de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Per suposat, repartint-se el botí entre regions —essent aquestes dues l’Aragó i Catalunya, en els termes que expressà la televisió pública catalana. El neomaragallisme, deixeble directe d’aquell de fa trenta anys, el d’obrir Catalunya a la mar, a la resta de l’Estat i al món és ara encara més fosc i depriment. Així ens ho confirma el president autonòmic del govern aragonès, Javier Lombán, amb la seva negativa d’assistir a la trobada amb el seu homòleg —sí, el seu homòleg autonòmic i regionalista— programada per al dia següent i en la qual s’anava a debatre al voltant de les condicions d’aquesta candidatura. Fet i fet, en això es troba Catalunya, centrant la seva màxima aspiració en situar-se per damunt de l’Aragó en aquest projecte. Ja no és que haguem passat del famós «el món ens mira», és que ara van decidits i descarats a captar tots els fons que arribin provinents de l’Estat i de tota la oligarquia inversora de Madrid. Ja no es tallen ni un pèl: volen despatxar negocis que els beneficiïn sense ni tan sols posar l’excusa de que pensen en les necessitats del territori. Deu ser la resignació republicana que Tardà predicava l’altre dia, en una de les seves homilies: «amb el PSOE ataquen Catalunya, cert, però és que amb la dreta encara més». Tant per tant, ja deu anar bé que governin els socialistes mentre no es toqui l’statu quo. Per Catalunya: benvingut sia, senyor Marshall.

Joan Ruiz

En la seva dinàmica habitual, el Govern, la mateixa setmana que ha anunciat una mesura per revertir la davallada d’ús i qualitat del català, ha oficialitzat la mort de la immersió. La setmana començava amb l’admissió velada que el C1 de català que s’obté amb l’ESO és fals i que calia demanar un C2 de català a mestres i professors per garantir-ne el coneixement — pas previ però insuficient per garantir l’ús a classe  —. Encara no havia hagut temps de debatre pausadament què suposaria això i com s’havia de complementar perquè es traduís amb més ús del català a l’escola que el Departament d’Educació ha anunciat el seu model «plurilingüe» que, de fet, és només l’aprovació del «Pla Bargalló» que flexibilitzava la immersió. Covards com són han decidit carregar els neulers als professors als quals, cal dir-ho, els importa tan poc el català com a la majoria dels habitants de catalunya. Cada centre podrà triar, tenint en compte la llengua de l’alumnat i la realitat sociolingüística del seu voltant els criteris per l'aprenentatge de les dues llengües, català i castellà, que es posen en tots els efectes al mateix nivell. Tindrem, doncs, més castellà on, per entorn, la immersió encara era majoritàriament possible, i més castellà, també, allà on el castellà ja senyoreja i més català pot ocasionar conflictes amb els pares o els propis mestres i professors. Com sempre el Govern fent, per covardia o maldat, la feina bruta a Espanya.

Dolors Clotet

El Parlament Europeu ha donat llum verda a la Llei de serveis digitals, que es proposa canviar el funcionament d’Internet a la Unió Europea. La regulació és transversal: afecta a tots els participants en la cadena de distribució digital, tant les plataformes com els proveïdors de servidors i els serveis intermediaris. Un dels objectius principals és combatre la desinformació. En cas d’incompliment de les normatives, guies i regulacions europees, es preveuen grans multes. Encara no sabem quin ús farà la Comissió Europea d’aquests nous poders, però cal fer notar que mentre que Europa no controla què es publica als diaris, ràdios i televisions, a partir d’ara podrà determinar quins continguts es poden publicar i distribuir a Internet.

Oriol de Marcos

La pobra elit del país havia d’oferir algun «èxit» a canvi, després de la rendició del 155 i de tantes claudicacions. Posades en escena com l'Exposició del 1888, la del 1929, les Olimpíades del 1992 o les seves versions xarones com el Fòrum de les Cultures del 2004 o ara els Jocs d'Hivern de 2030 s'han impulsat sempre per enterrar el passat, tapar vergonyes, divergir l'opinió i espanyolitzar Catalunya. Històricament, també, les elits colonials del moment hi han fet negoci i ha campat la corrupció. L’absència total d’un projecte atractiu d’Espanya, o alguna cosa a mostrar com a èxit per part del govern català es palesa amb els Jocs d’Hivern de 2030, un horitzó encara més ridícul que el del Fòrum 2004 o les Olimpíades del ‘92. Tot plegat pertany al mateix ordre que el llaç groc, l’antifeixisme o, aquesta setmana, l’indult a les bruixes cremades «per ser dones». Els discursos es degraden a mesura que se separen de o dissimulen la veritat. Als «nostres» se’ls acaben les idees, se’ls veu el llautó i els manquen diners, credibilitat i projectes per a poder comprar un per un els dissidents. El teixit del règim del 80 s’estripa i el venedor no té res més a oferir. La música se sent cada cop més baixa, i en algun moment l’orquesta deixarà de tocar.

Frederic J. Porta

El març i abril del 2021 Rússia va desplegar 100.000 efectius a la frontera amb Ucraïna en reacció a la —cada cop més aparent— voluntat d’aquesta per esdevenir membre de ple dret de l’OTAN. Des de llavors hem presenciat una vertadera lluita —per ara, diplomàtica— entre la nació del Dnièper i l’expansionisme rus. Davant d’això, les societats occidentals s’han posicionat més o menys intensament de la banda d'Ucraïna, defensant la seva sobirania per decidir sobre les seves relacions internacionals. Com en la majoria de qüestions, Catalunya és diferent. Materialitzada l’absent visió internacional de les principals forces polítiques catalanes (i la desacomplexada russofília dels comuns i bona part de la CUP), sorprèn la ingenuïtat d’algunes veus dins del nacionalisme català, que veuen en el suport a Rússia una bona manera de qüestionar Espanya i, alhora, defensar un nou model de societat. Sorprèn perquè qui se situa amb Rússia «enfront Espanya» (com si això tingués cap mena de sentit), s’ignora que el model rus de societat se situa als antípodes del que volem per Catalunya. Com encertadament recordava Anne Appelbaum la setmana passada, Rússia és una societat atomitzada, on la fe cristiana està supeditada a la voluntat política del seu President, es reconeix la xaria com a llei a part del territori, s'empara legalment la tortura als homosexuals i on la xifra d’embarassos que acaben en avortaments triplica —en termes relatius— la catalana. Qui amb mainada s’acotxa…

Guillem València

Intentar estar pendent de l’actualitat catalana és esgotador, i no perquè passin un munt de coses cada dia a velocitat vertiginosa, sinó perquè en el fons no passa mai res, o no res de nou. En la trifurca més recent —la inhabilitació del diputat cupaire Pau Juvillà—, l’esquema és ben habitual; l’hem vist mil cops: el Parlament obeeix el mandat espanyol i n’intenta treure el rèdit polític de què és capaç, fent escarafalls, fingint algun pedaç de sobirania pròpia en el procés. Laura Borràs ja ha dit, Déu la guardi, que no faran cas de la inhabilitació: que no seran submisos —inhabilitació, per cert, decretada perquè el diputat es va negar a despenjar uns llaços grocs de la plaça comtal de Lleida. Sobra dir que tot plegat és fum, i que Borràs acatarà la decisió, com ha acabat fent sempre tot l’arc parlamentari colonial. Mentrestant, però, aprofitaran per fer amenaces, com l’ocurrència d’aturar l’activitat parlamentària —quina activitat, senyora?— i pressionar ERC en el procés. Encara es cobraran una nova màrtir. En tot cas, confirmat. Estar pendent de l’actualitat catalana és esgotador.

Bernat F. Roca