En aquest país de tant en tant ens passa la del vestit nou de l’emperador. Ve un dia que algú tot exaltat s’aixeca i diu: «va despullat, no ho veieu que tot li penja?». Que es traduiria per alguna cosa com ara: «com pot ser que tal cosa no funcioni com en qualsevol país “normal”». L’anomalia. Tothom, aleshores —i tothom vol dir quatre gats—, posa el crit al cel durant unes hores i s’afanya a confirmar que és exacte, que això no va i que cal dir-ho i dir-ho fort, que cal prendre mesures i que és molta encara la feina a fer a fi d’assolir la normalitat desitjada. Com que l’escarafallisme com a motor dona pel que dona no se sol anar gaire més enllà de la pretesa perplexitat inicial i de seguida retornem a l’estat d’indiferència, ceguesa voluntària i cinisme que caracteritza aquest poble des de fa ja una bona colla d’anys. 

Una d’aquestes anomalies —redescoberta cada tants mesos— és que a Catalunya no hi ha crítica musical negativa. Oh. Que als nostres artistes no se’ls hi canten clares. Que cap mitjà del país gosa dir que tal disc «és una merda». Ha passat amb Txarango, amb Buhos i, fa poc, amb The Tyets. Noti’s que quan se sol fer aquesta reivindicació es posa l’èmfasi en el fet que allò que ens cal és poder dir que tal cosa «és una merda». Els motius que se solen donar d’aquest buit ja us els podeu imaginar: amiguisme, interessos, voler quedar bé amb tothom, tirania del bonrotllisme, indústria oligopolitzada, etc. Siguin o no motius encertats no hem de caure en el parany d’aquest plany col·lectiu bianual. Enraonies. La falta de negativitat, duresa i mala llet en els textos musicals dels periòdics catalans, l’excés d’eufòria i l’abús d’elogis injustificats, no fan sinó delatar un problema de fons, molt més preocupant, més trist encara. Ah, senyors, i evidentment que no hi ha crítica musical negativa, i és que perquè hi hagi crítica negativa hi ha d’haver, abans, crítica. Crítica a seques, professional, que tracti amb respecte i amb serietat tant artistes com lectors. I actualment, a casa nostra, no hi ha ni un sol mitjà fent crítica musical.

Què hi ha, doncs? Divulgació, ensabonada, notes informatives, publicitat, periodisme i moltes, moltíssimes, entrevistes. Enderrock, per exemple, la revista en què tothom haurà pensat, és —així mateix es defineixen— «una revista especialitzada en la difusió del pop-rock». La definició és justa, i, sempre que no se li doni més importància del compte ni se la doti d’un prestigi que no s’ha guanyat, no és mala cosa tenir un portal de notícies on anar a informar-se del que hi ha, del que ve, del que ha dit en tal o en tal altre o de qualsevol novetat en el sector musical català. Però per això ja tenim Viasona, un portal humil, honest i complet. D’altres, com Primera fila, intenten vendre’t gat per llebre amb la matusseria i la inconsciència pròpia dels amateurs. A la secció «crítica de discs» s’hi troben unes ressenyes de qualitat estudiantil que més val no comentar perquè no es tracta aquí de dir mal dels innocents. Passa una cosa similar amb El Panorama, revista dedicada a la «música urbana en català». Bones intencions, molt poc ofici, molt marge de millora però futur incert. El que s’hi escriu no són crítiques perquè en general, els periodistes musicals, encara que siguin bons, de crítica, no tenen per què saber-ne. 

A Núvol —l’únic digital de cultura que encara aguanta—, el contingut musical, tot i ser també molt més periodístic que crític, té, de llarg, més qualitat i personalitat que els tres anteriors. Pel que fa a música popular, però, no sembla que tinguin un criteri ferm sobre què cal ressenyar i què no. Tampoc no s’hi busca l’exhaustivitat. Sol passar també que, sent un mitjà especialitzat en música clàssica i tradicional, les poques ressenyes de música popular que s’hi fan surten setmanes o mesos després del disc i no pas la mateixa setmana, com convindria. S’hi troben de vegades alguns assajos crítics sobre el pop del país, però solen dependre de l’interès particular i puntual d’un col·laborador habitual amb pes dins de la revista i no pas de cap línia editorial. És el cas d’en Joan Burdeus, per exemple, a qui li ve de gust escriure sobre els últims discos de Manel i d’Antònia Font i s’hi posa i n’escriu una bona peça des de l’admiració i l’experiència personals. No és representatiu. Hi ha després els diaris típics, físics i digitals, on la música no és més que una subsecció de la secció «cultura». S’hi troba molt de tant en tant alguna ressenya desganada. Complir i fora. Els possibles detalls de bon escriptor, l’ombra d’una voluntat d’estil, queden atenuats per badades i observacions suades només justificables a partir de la deixadesa i la seguretat que ningú se’t queixarà; ni superiors, ni lectors, ni artistes.

Si res d’això és crítica musical, caldria deixar més o menys clar, abans de continuar, amb quins criteris se suposa que hauria de complir una crítica ideal; en aquest cas d’un disc. Un primer pas, important, és que el crític se l’ha d’haver escoltat. Com li va dir en Geordie Greep al crític musical i youtuber Anthony Fantano: «Com a mínim sembla que t’ho has escoltat, això no ho pots donar mai per fet en la faràndula que és la crítica musical, vet aquí una trista veritat d’aquest món de fireta.» Caldria llavors explicar, breument però amb coneixement, d’on surt aquest disc, d’on ve, quin paper té en la trajectòria de l’artista, quin pes, quins canvis suposa, què anuncia. S’hauria també de relacionar l’àlbum i l’artista amb l’escena musical i amb el moment polític actuals. A quines preocupacions respon? Personals, generacionals, polítiques, estètiques, financeres. Quina relació té amb la terra i amb la llengua? Quins budells busca remoure? El que s’hi diu, el que hi traspua, és conseqüència d’alguna cosa més gran, d’allò que en diuen l’esperit del temps, de l’estat del país? Tot ve de. Com deia Joan Crexells: del no-res només en pot sortir el no-res. 

Cal dir que, en certa manera, tant hi fa si l’artista totes aquestes coses les havia o no intuïdes, si hi eren o no intencionals, en l’obra. El crític, però, ha de ser capaç d’enriquir, de trobar sentits qui sap si volguts per l’autor, de dotar de profunditat fins i tot allò que potser no sembla tenir-ne gaire —encara que de vegades això impliqui en cert grau «mentir» o inventar. Hauria, a més, de ser capaç de referenciar —cosa que passa per tenir uns coneixements prou sòlids de la història de la música i de la discografia de l’artista en qüestió. De quina tradició beu? Què l’influencia? A què recorda? Hi ha cap referència? També hauria de saber explicar mínimament la mena de música que s’hi fa, quins instruments hi sonen. I, sobretot —i a partir de la seva pròpia capacitat interpretativa— un bon crític hauria de ser capaç de treure l’entrellat del contingut literari del disc. Això és, comentar-lo, si pot ser cançó a cançó, a fi d’arribar a alguna conclusió sobre el disc en tant que obra artística. Què es proposava de fer, l’artista, el grup? Hi havia cap voluntat de cohesió o més que no pas un disc és una llista de cançons? Hi ha fils temàtics que es repeteixen al llarg de l’obra? N’hi ha cap de dominant? Se n’ha sortit, l’autor, a fer el que es proposava? Té res a oferir, aquesta obra? Val la pena que existeixi? Sí, no, per què?

Pel que fa a l’estil i el to, el text hauria de ser valent i arriscat, sense perdre el nord ni sobreinterpretar. Hauria de ser professional i lúcid sense ser pretensiós. Tenir valor literari —és a dir, que pugui ser rellegit— i ser honest, tant en l’elogi com en el blasme, sense ser apegalós ni cruel. Exigent, servint-se si cal d’un cert mal geni, sense ser humiliant. Afegir-hi una nota final, de l’1 al 10, tampoc és mala cosa. No hem de témer el nombre. I, sobretot, darrere del text s’hi hauria de veure la persona que l’ha escrit. Aquest últim requisit diuen que és l’únic de debò indispensable.  

Com que aquesta crítica ideal, aquí, ni s’ha intentat ni s’ha considerat possible, hem perdut moltes oportunitats de dir i de pensar sobre la música que fem. No es tracta d’omissions puntuals, el buit és estructural i tot artista en rep les conseqüències, dels marginals als mainstream, d’en Pau Riba a tota la colla representada pels pirates d’Èxits Management. Vet aquí uns exemples desordenats. En Guillem Gisbert publica un senyor disc com Balla la masurca! i els comentaris que en fa la premsa catalana són de la mena «tot i tenir cançons llargues no es fa pesat». Els àlbums de Manel no s’han tractat pas amb gaire més professionalitat, ni en els anys de Palau Sant Jordi i ukulele. En aquella època des de la premsa se’ls equiparava, amb una superficialitat que feia por, a Els Amics de les Arts. Un ou i una castanya. Mentre el costumisme de Manel era una excusa per anar a fons, el dels altres no pretenia, ni pretén, anar més enllà d’anècdotes de cites i divorcis. Un altre exemple destacable de la inexistència d’una crítica catalana real és el silenci entorn de l’obra en solitari d’en Joan Miquel Oliver. De 2015 a 2018 va publicar la magnífica trilogia Pegasus, Atlantis i Elektra, però és impossible trobar-ne cap text que ajudi a entendre el valor d’una obra que hauríem de tenir per cabdal. 

Tots estem d’acord que Buhos són molt dolents, però ningú s’ha assegut a provar d’entendre què els fa dolents; i n’hi hauria prou d’analitzar la cançó «Milers d’espurnes» per destapar els vicis i les vergonyes de Guillem Soler com a compositor i lletrista. Tampoc ningú ha parlat del blanqueig d’imatge que els va permetre passar de ser un grup de segona fila que cantava sobre el Barça de Guardiola a ser caps de cartell de la majoria de festivals i festes majors del país —si és que no s’han convertit ja en la mateixa cosa. De Gràcies per venir, de La Ludwig Band, no se n’han dit sinó tòpics, però molt pitjor encara és el tractament que va rebre el seu anterior disc, La mateixa sort, ningú va dedicar ni cinc minuts a explicar-ne coses com ara que la seva més gran virtut, a la manera de Blonde on Blonde, es troba en el mateix excés. De L’ham de la pregunta, el nou àlbum de Remei de Ca la Fresca, un dels discos de l’any, no se’n troba res de valor. S’ha perdut l'oportunitat d’escoltar-lo com un treball hereu i a la vegada rebuig de la tradició de música reivindicativa del país, cosa que hauria pogut dur a parlar de com els canvis del país han anat modificant la cançó política. De cançó protesta a cançó oportunista-partidista a, finalment, cançó escopinada. És patètic, a més, haver de constatar constantment que de tantes novetats catalanes només se’n troben ressenyes (tirant a dolentes, val a dir) a revistes castellanes amb seu a Barcelona com ara Mondo Sonoro o Rockdelux.

En Dan Peralbo, als directes, es vanta d’haver guanyat el premi Enderrock a millor disc de rock de 2024. L’àlbum homònim dels Peralbo paga la pena i pot ben bé guanyar un premi, és clar, però no tenim cap motiu per fiar-nos del valor d’uns premis atorgats per una revista que durant l’any no exerceix la tasca crítica que justificaria el prestigi que té, la parafernàlia de la gala i el cobriment que se’n fa des de televisió i ràdio. De Fades o de Svetlana sabem més coses pel seu activisme queer, lingüístic i antiturisme que no pas per la seva música. L’etcètera és tan llarg com la llista de grups. Per no parlar de la quantitat de grans artistes o bé emergents o bé marginals (o marginats) que ningú té cap intenció de descobrir o de la nul·la aparició als mitjans catalans dels grans àlbums d’àmbit internacional que han anat sortint aquests últims anys. Als catalans sembla que no ens és permès de saber-ne res, de grans discos dels anys 20 com ara Ants from up there, Skinty Fia, Prelude to Ecstasy, Forever Howlong o The New Sound. Se’ns ha d’ocultar el món exterior, fos cas que n’aprenguéssim alguna cosa.

Si tot això és veritat, no seria mala cosa preguntar-se com és que no se’n queixen, els artistes catalans, de la frivolitat amb què els tracta la premsa. No els emprenya que el que n’escriuen d’ells sigui exactament la informació i el resum inclosos en el fulletó de premsa —i encara de vegades transcrit amb errors—, que la mateixa discogràfica ha enviat al periòdic? Textos amb menys personalitat que un grapat de pasta bullida encastada a la paret. No comparen de tant en tant una ressenya qualsevol a Pitchfork o a The Quietus amb el que s’ha escrit d’ells a Catalunya? I en fer-ho no sospiren llarg, resignats a la petitesa? S’hi veuen ben retratats, els artistes catalans, en l’elogi sense fonament, en el comentari viquipèdic, en l’esterilitat del lloc comú? A alguns —els que les mamen més dolces— segurament tant els hi fa o pensen fins i tot, ceguets d’èxit, que les lloances bavoses són encertades i merescudes; a la majoria, però, faig aposta que els faria més gràcia que de tant en tant algú escrivís sobre la seva música com si el que fan valgués la pena, amb total honestedat, sabent —i acceptant de grat— que l’honestedat pot implicar duresa. Els artistes, però, opten per fer sempre bona cara i no buidar el pap. I així és com validen i accentuen les grandiloqüents i buides sentències, sentides tan sovint, sobre el gran moment que viu la música catalana. Ara, si bé a primer cop d’ull sembla que són temps de bonança i que la indústria sencera respira feliç i grassa, n’hi ha prou de rebuscar en aquest i aquell pòdcast perifèric, de preguntar en privat a aquell i aquell altre, per concloure que en general els artistes estan malcontents. D’estar molest a fer-ho notar, però, hi ha un gran pas, i de fer-ho notar a dir-ho alt que ho sentin bé, n’hi encara uns quants més. És cosa comuna de trobar-se artistes que en privat qualifiquen la situació de «drama», però que després, a xarxes, quan s’escriu sobre ells, només comparteixen els articles inofensius i banals mentre fan per invisibilitzar qualsevol article on hi aparegui una crítica, per mínima que sigui, a ells, a un company del sector o a la indústria en general.

En Cesk Freixas, cantautor i director de L’Aixeta, és dels pocs que, quan cal, les diuen. En una conversa llarga al programa La sobretaula de La Font, deia, referint-se a la situació nefasta d’un periodisme musical monopolitzat per Enderrock que depèn econòmicament de les «quatre empreses privades» que controlen la indústria: «crec que això ho sabem tots, però aquest ecosistema periodístic musical es basa bàsicament en tornar favors». Favors en forma de publicitat a discogràfiques i a empreses de management, a canvi de finançament, lectors, entrevistes exclusives, etc. L’Arnau Tordera, líder d’Obeses, explica a Off the record que els mitjans del país «no tenen cap interès en explicar la diversificació estilística de la música que es crea en català» i que la causa del silenci dels artistes davant les misèries del sector és «la por a que no se t’obri alguna porta», una porta, diu, que a molts, tot i a la castració tant artística com crítica a què s’han sotmès, tampoc no se’ls ha acabat obrint mai. Si insinuo per xarxes que la premsa no té nivell, que Oques Grasses fa la impressió que especula amb els catxets, no em faran l’entrevista que m’ajudarà a consolidar-me. Haver-se venut per no res, la creu de tants. A L’Arrabassada, en Ramon Anglada, integrant d’El Pony Pisador, parlava sense voler-hi entrar gaire d’unes represàlies: «grups que hagin dit segons què de segons qui i els hagin xapat la barraca, que els hagin dit “doncs ara a mitja Catalunya ja no toqueu”, n’hi ha més d’un i de dos i de tres», i que per això, per no ser un d’aquests grups, es veuen «amb l’obligació de caure molt bé». La indiferència, el buit, per un artista, és un càstig més cruel que el menyspreu.

Tot això requeriria una feina d’investigació que va més enllà de l’objectiu d’aquest article, que no passa de la voluntat de constatar un problema molt específic. Ara bé, hi ha una relació evident entre la falta de crítica i la cada cop més accentuada oligopolització del sector. Aquestes «quatre empreses» que deia en Freixas —podrien ser Èxits Management, SunMusic o Sonde3—, amb subvencions públiques fetes a mida pels seus festivals, fregant la il·legalitat, seguen l’herba sota els peus a la majoria de propostes musicals a fi d’enriquir i donar encara més visibilitat als deu grups que ara estan de moda —i estan de moda precisament perquè se’ls ha encimbellat des d’una premsa, pública i privada, que ha renunciat del tot a la crítica. Una cosa genera i potencia l’altra. I un periodisme musical acrític i endogàmic no només contribueix a fer créixer les desigualtats dins el sector, també el mediocritza.

Fa de mal dir fins a quin punt la constant falta de crítica impedeix que el nivell de la creació musical del país pugi, però no seria pas una barrabassada relacionar-ho. La crítica té dues funcions bàsiques: calcular el grau de sinceritat d’una obra i regular la confiança dels artistes en ells mateixos i del públic en els artistes. Si l’obra és considerada bona, la peça crítica farà augmentar la confiança de l’artista, que reafirmarà la seva visió artística. En canvi, si la peça crítica és negativa, a l’artista, hi estigui o no d’acord, això li servirà per qüestionar la via presa, per explicar-se amb més claredat, per millorar la proposta o per buscar raons i motius per fer entendre que la crítica anava errada. Si no hi ha crítica, els artistes ho han de fiar tot a coneguts que els diguin amb sinceritat què els semblen les seves cançons. I si a això s’hi afegeix un periodisme elogiós fins a la nàusea, l’artista mig perd el cap i la creativitat i l’originalitat se’n ressenten. En pitjor posició quedem els fans, una crítica com cal ens permetria eixamplar el gust, valorar més els àlbums que ens agraden, desentrellar-ne aquells significats que intuïm però que no ens en sortim a formular, veure’n la complexitat i, a l’últim, gaudir-los i respectar-los més. Quants fans d’Oques Grasses no voldrien llegir una peça on es desgranessin els motius pels quals Fans del sol va tenir l’impacte que va tenir? També permetria destriar, fer de filtre, ajudar a formar un criteri i fer de catalitzador del debat. Un sector musical sense crítica és un sector musical estancat, autocomplaent, incapaç d’entomar els atacs, naïf en el millor dels casos i pedant en el pitjor.

Es dirà que les entrevistes ja supleixen aquest buit, però l’entrevista és un format molt irregular. Perquè s’hi diguin coses de valor cal que la conversa s’allargui durant una hora o més i que tant entrevistador com entrevistats tinguin el dia. I sol passar que l’entrevistador, de l’artista, no en sàpiga un borrall, o que els artistes hi vagin desganats, contestant d’esma les obvietats que els pregunten. Passa sovint també que el que l’artista acaba dient de l’obra no s’allunya gaire del que n’han pogut dir els mitjans. Té poc sentit fiar tota interpretació de l’obra al mateix artista; la feina de l’artista és crear —i ja l’ha feta—, no hem de voler que a més facin de crítics de si mateixos. Pel que fa al consumidor, quan no té un criteri ferm —i aquest criteri no el tenim no només per falta d’una cultura crítica sinó també, com diu Tordera, per ser un país que no es pren seriosament l’educació musical—, queda a mercè dels dictats del mercat; i ja som al cap del carrer. Una darrera conseqüència de la falta de crítica —la que ha provocat aquest article— és la idealització. Sense una crítica que pari els peus a la propaganda de la premsa, alguns grups arriben a unes cotes de fama i d’idealització insostenibles que a la llarga porta que se’ls rebutgi d’una manera igualment arbitrària. Arriba un dia que algú, com qui s’allibera d’unes cadenes —sol ser un dels exfans a qui amb els anys li ha pujat el fàstic pel grup de la seva adolescència—, diu que aquesta música que ens han fet empassar i que ens han dit que era genial no val res i que cal dir-ho i etc. La rebentada i l’elogi sense fonaments, dues cares de la mateixa buidor. 

Han anat sortint, en aquestes ratlles, algunes possibles causes d’aquesta mancança. Es podrien reduir a dues: la por i l’interès. Ara, si bé poden servir per explicar per què no s’escriu segons què, per què no es diversifica la visibilitat, per què es menteix quant a la qualitat d’alguns, no expliquen la total falta de crítica. Hi ha una tercera causa, més insospitada però molt més simple, més òbvia, un cop exposada: la mediocritat. Vet aquí el motiu segons el qual, ara per ara, una crítica musical adulta generalitzada, a Catalunya, és impossible; és una raó tan beneita com evident. Els obstacles que suposen la por i l’interès són durs, però no insalvables. Si el que es rumoreja és exacte, els mitjans catalans que es disposessin a dur a terme la feina crítica que els pertoca, s’arriscarien a perdre ingressos perquè depenen econòmicament de les empreses que representen els grups més celebrats del país, els grups que una crítica com Déu mana hauria de tractar amb més duresa. Amb tot, encara que les suposades represàlies siguin reals —que no les tinc totes—, les coses poden dir-se. Deixar-les anar i aviam què. I si deixa de rajar la pela, i si et veten l’entrada a tal festival, i si no et concedeixen més exclusives, sempre hi ha alternatives de finançament més lliures. Però —i vet aquí on volia anar a parar— fins i tot si deixéssim d’amagar veritats per por i d’escriure mentides per interès, si superéssim el fals dilema «honestedat crítica o diners», la cosa restaria igual. Per mediocritat. Perquè no som conscients de què és una bona crítica musical. Faig aposta que la majoria de periodistes del país que escriuen obvietats i ximpleries sobre música consideren que escriuen textos crítics, adequats i justos. I que no cal dir-ne res més. Hi ha qui trobarà ofensiu i fals que es digui que el periodisme català no es pren seriosament la música del país, que la infantilitza, que no sembla que hi hagi, tampoc per part del públic, un interès genuí i profund en la música que produïm, que el país sembla que es vulgui petit. Però si aquest sentiment d’haver patit la gran ofensa serveix per millorar, sia. 

Una possible sortida seria intentar dur la música en català a fora. Renom supranacional. Un exemple recent i feliç és Tarta Relena, entrevistades a finals de 2024 a The Quietus. Si es pot treure o no la música catalana fora dels Països Catalans —i sortir dels Països Catalans no vol dir anar-se’n a fer l’exòtic a Castella, és clar—, donaria per un altre article. Potser hi ha més barreres a part de la lingüística. És una possibilitat, però, que no se sol ni contemplar; com si tinguéssim assumit que la cosa nostra no pot interessar a ningú més que a nosaltres. Pau Riba, a 1985, tot presentant l’àlbum Transnarcís a l’Àngel Casas Show (àlbum que no trobant-se a Spotify és com si no existís), ja apuntava a una idea similar: «si només ens fem la competència entre nosaltres, si busquem un proteccionisme oficial per part de les institucions, ens quedarem que els que som, som els que som i amb quatre somriures ho arreglarem tot». I parlant de la música de fora, europea i americana, no pas castellana, diu: «estan a un altre nivell d’imatge, i nosaltres el que hem de fer és competir directament amb aquesta gent». Encara no ens hi hem posat.