És força probable que l’aposta per la «immersió» i una única xarxa escolar fossin el millor al seu moment. Avui en dia, però, quan tantes coses han canviat, no ens serveixen les velles solucions. Si més no, no de la mateixa manera.
Els mites sobre la immersió
Abans de cercar un altre model, cal entendre per què la immersió va funcionar i quins dels seus errors de base ens han dut on som ara. Començant per les mancances, ens centrarem en quatre.
1. La immersió no era, com se’ns va dir, plenament legal i no funcionava igual arreu del país. De fet, que a l’escola el català fos llengua vehicular de totes les assignatures tret de llengua castellana i les llengües «estrangeres» era més aviat una interpretació possible segons les diferents lleis fetes durant els anys 80 i 90, com explica sovint Jordi Martí Montllau, i com ha admès algun cop Francesc Xavier Vila, actual secretari de Política Lingüística. Les lleis parlaven del català com a llengua pròpia del país i del fet que s’havia de fer servir «normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge». No detallaven els usos concrets (quina llengua faria servir el personal d’administració i serveis? I els alumnes entre ells?) ni l’exclusivitat del català. En el fons, blindaven tan poc l’ensenyament en català com ho va fer ERC i Rufián fa uns anys amb el pacte que van fer amb el govern espanyol. El compliment de la immersió, doncs, depenia de la bona fe dels professors i de si seguien el seu Projecte Lingüístic. Allà on els professors eren majoritàriament catalanoparlants, on hi havia molta més consciència lingüística, o els alumnes eren majoritàriament catalanoparlants, es complia la immersió -es complia amb més rigor que als llocs on no es donaven aquestes circumstàncies. El canvi demogràfic i el canvi del cos de professors (jubilacions, noves incorporacions) expliquen part de la deixadesa actual.
2. La idea segons, que n'hi havia prou de garantir el coneixement del català per fer que aquells que no el tenien com a llengua el fessin seu era, és i serà un mite. Creure-hi implicava una confusió deliberada entre el coneixement i l'ús, i es confonia també parlar-lo a l'escola amb parlar-lo fora i el suposat ús general del català amb el fet que, posteriorment, es transmetés als fills. Aquesta visió naïf, és clar, va afavorir que s'oblidessin tots els altres entorns que no eren l'escola. El català va anar quedant com requisit fossilitzat de l'administració, mentre que a la resta de feines, activitats esportives, extraescolars, xerrades... un sol castellanoparlant, escolaritzat a Catalunya, feia girar la llengua a tothom i convertir en paper mullat qualsevol obligació legal.
3. Un altre gran mite repetit incessantment, i que també ha ajudat a malentendre la realitat sociolingüística del país, és el que diu que van ser els castellanoparlants qui van demanar la immersió. Segons aquesta versió, mentre que CiU proposava separar els nens per llengua materna, milers de castellanoparlants van apostar per la immersió i una sola xarxa. El cert és que el debat dins del mateix catalanisme va ser molt més complex i llarg. Així, per exemple, Marta Mata i Garriga, pedagoga i política socialista, pretenia que els nens catalans aprenguessin primer el català i, un cop consolidada tota la lectoescriptura, aprenguessin el castellà, i el mateix pels nens castellans fins que, finalment, tots dos grups poguessin convergir i continuar l'aprenentatge en català. Per contra, pels qui formaven la DEC (Delegació d'Ensenyament Català, creada per Òmnium els anys seixanta), no s'havia d’essencialitzar el concepte llengua materna i el millor per integrar la gran massa de castellanoparlants que vivien en entorns on el català els resultava aliè, era una única escola catalana i en català per tots els infants. Els interessos purament pedagògics s’interrelacionaven amb els lingüístics i els polítics, ja que de separar uns nens i els altres o no fer-ho també depenia l’èxit de l’unsolpoblisme. A La llengua dibuixada Enric Larreula ens explica com, a través de la DEC, cap al 1971 es van començar a fer cursos de català a la Biblioteca de Santa Coloma i, arran d’això, es va aconseguir introduir l’assignatura de català (pagada per Òmnium) a algunes escoles del municipi. Més endavant al 1978, la Generalitat va crear el SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català), d’on van sortir els pedagogs que van convèncer part de la immigració espanyola de la necessitat d’aprendre català per raons d’ascens social dels fills. D’aquest primer pas d’aprendre català a la creació d’una escola tota en català hi havia encara molta distància. A més a més, cal fer palès que l’argument esgrimit per convèncer-los que els seus fills estudiessin en català era un millor futur laboral. Quan els catalans encara tenien el poder econòmic i institucional que la immigració espanyola, per simple fet d’haver arribat després, no tenia, la promesa donava els seus fruits. Però la correlació de forces i poder van anar canviant. Mentre el país era víctima d’un canvi demogràfic que minoritzava els catalans, s’incomplien lleis en favor del català i cada cop era menys útil. I la conseqüència lògica del fet que aprendre català no tingui gaires avantatges, és que els sectors que fins llavors havien tolerat la immersió perquè en treien algun benefici hi estiguin ara en contra o la boicotin.
4. Un darrer mite, molt relacionat amb el tercer, és el que es pot veure encara molt clarament a l’article publicat per l’entorn de Poble Lliure fa uns dies. Si es va apostar per la immersió era perquè se sabia que no érem un sol poble. El sol poble era l’objectiu, però no la realitat. Ara bé, hi ha certs sectors, sobretot d’esquerra (tot i que ha estat el dogma per excel·lència a tot l'espectre polític) que es neguen a veure les diferents pertinences nacionals i interessos oposats dels grups que viuen a Catalunya. Així, per Pobre Lliure el problema són únicament les estructures de poder de l'Estat. I si una part dels habitants de Catalunya, aquell altre poble que curiosament comparteix la llengua i cultura amb l'Estat, està en contra del català és simplement perquè han estat enganyats per dirigir el seu odi cap als catalans que comparteixen la seva classe, però no cap a l'Estat. Per aquest discurs, la prova d'això són casos com el de Galícia. «Ara bé, sent un país d'emigrants més que no pas d'immigrants —escriuen Guillem Fuster i Roger Guimerà—, quin és "l'altre poble" en el cas de Galícia? A quin col·lectiu cal atribuir la desnacionalització?». La pregunta mateixa evidència el maniqueisme de l'anàlisi. Com s'ha explicat llargament, l'Estat espanyol ha estat molt més eficaç assimilant Galícia perquè, empobrida com ho estava, era la candidata ideal a comprar la idea que esdevenir castellà significaria prosperar i ser més modern. Per contra, a Catalunya les condicions econòmiques feien molt més difícil aquest relat, que ni tan sols va comprar tota la burgesia, i la solució venia doncs per fer servir la demografia. A Galícia no calia cap altre poble, però a Catalunya sí. A més a més, com hauria ja d'haver fet evident el procés i el miler de campanyes per convèncer castellans de la independència, a diferència del que creuen els autors, el sentiment de pertinença nacional, cultural i lingüística, i la identitat que et brinda, és molt més poderosa que les qüestions de classe, basades en beneficis materials volguts, però insuficients per donar sentit existencial. Els evidents transvasaments entres els dos pobles, les esquerdes i la permeabilitat entre catalans i castellans (de vegades, d'altres comunitats pròpiament no castellanes: Galícia..), no contradiuen el fet que avui en dia a Catalunya hi viuen, amb matisos, dos grans pobles. El propi, el català, malgrat la seva heterogeneïtat (parelles mixtes, fills o nets d'aquelles parelles), té generacionalment vincles amb la Catalunya prefranquista i, doncs, catalana. El castellà, molt menys heterogeni, és sobretot fruit de la immigració del Franquisme. Tots dos lluiten per imposar la seva hegemonia cultural, per integrar la nova immigració, que sol triar la llengua i el poble que li dona menys problemes, el de l'Estat. El cert és que les estructures de l'Estat a Catalunya no haurien estat mai tan eficaces sense part d'aquest poble castellà, que hi comparteix els interessos nacionals.
El fet que els catalans fóssim majoria demogràfica, tinguéssim encara el capital econòmic, simbòlic i cultural del país —immobles, negocis, sabers lligats a la terra que trepitjàvem— i l'empenta de l'antifranquisme van fer possible que la immersió funciones durant força anys a gran part del país i s'integrés. El català servia d'ascensor social i gairebé tothom qui tenia una mica d'interès i fam de cultura es catalanitzava. La situació actual és, però, molt diferent sobretot en diferents zones del país. Ara som minoria demogràfica, eminentment en les capes més joves, i el pensament imperant aquests darrers anys, des de l'acadèmica fins als polítics, més la globalització, han agreujat la nostra capacitat de reacció.
Possibilitats d’una doble xarxa dins i fora del sistema públic
Quan un grup és minoria i vol sobreviure, i encara més en la centrifugadora que suposa la globalització i un Estat homogeneïtzador, l’única opció que té és, primer, evitar desintegrar-se. Tot i que sembli obvi, cal recordar que no es pot integrar si abans no som alguna cosa, i que la integració depèn també dels percentatges. Fa no gaire va sortir el darrer Estudi sociolingüístic de l’alumnat de quart d’ESO a Catalunya 2022. És interessant comparar el percentatge d’alumnes que diuen que a casa van parlar primer només o sobretot català (32,4%), amb els percentatges d’ús i d’identificació lingüística, que són més baixos i a favor d’usos bilingües català-castellà (i per tant, diglòssics). La castellanització de les noves generacions de catalans no és només lingüística, sinó que afecta a la seva identificació nacional i al seu imaginari polític, cada cop més dependent de l’espanyolitat. Potser, malgrat l’al·lèrgia que provoca el terme, i superat el mite del sol poble, per sobreviure s’ha d’optar per certa segregació. Ciutadans, a diferència del que escriuen des de Poble Lliure, no volia dues xarxes, sinó la imposició de més castellà per tothom.
En aquest escenari, la doble xarxa esdevé una opció. Hi ha dues maneres de plantejar-la, o bé dins del sistema públic o bé fent-la possible mitjançant pel sistema privat. En el cas d'una xarxa dins del sistema públic, s'haurien de tindre en compte quatre coses. Primer, l'adequat seria que la doble xarxa no existís a tota Catalunya. En les zones on, per l’entorn i el percentatge de catalans, la immersió encara tingui efectes integradors, no hi hauria d’haver alternativa. On caldria és allà on els catalans per pressió demogràfica es dissolen en el castellà. El fet que sigui en els grans municipis on passa sovint això darrer fa més possible que logísticament s’hi pugui crear una doble xarxa. Dues, en cap cas es pretén eliminar el coneixement del català (mínim, sempre hi hauria d'haver l'assignatura i avaluar-se a la selectivitat). Tres, no s'ha de lluitar per una xarxa on hi hagi més castellà. L'ideal seria lluitar per la creació d'una xarxa totalment catalana i deixar l’altra una mica en l'anarquia que ja regna avui, on és cada centre en el seu Pla Lingüístic i cada professor el que acaba triant la llengua. La quarta, i crucial, és que ara sí, fora de l'escola, s'hauria de demanar amb força el català. L'administració hauria de continuar demanant el C1 i els de la xarxa no plenament en català haurien de fer un examen per acreditar-lo. En la resta de món laboral, els catalans, sense la necessitat de lleis que ens hi instin, hauríem de filtrar per llengua, prioritzant tant els catalans com els que poden esdevenir-ne o en fan més ús.
El problema de la doble xarxa a l'àmbit públic és, a part de la infraestructura requerida, que, no només encara es depèn d'Espanya que podria posar-hi mà, sinó que, ara per ara, no tenim uns polítics capaços d'aplicar-la en benefici nostre. Si no es fa bé, l’efecte pot ser el contrari del desitjat. L'avantatge és que no es sobrecarregaria les famílies catalanes amb un doble cost: pagar una escola pública on els fills no poden anar i una escola privada que eviti la castellanització. Un doble cost que podria agreujar la baixa natalitat catalana.
L’altra possibilitat es troba dins del sistema privat. Si hi ha mai una doble xarxa pública, serà perquè abans socialment s’ha operat un canvi. I el canvi és probable que vingui d'iniciatives privades i cooperatives que recullin la tradició d’escoles catalanes al nostre país. En aquest cas, cal destacar la iniciativa de La Flama. Aquest projecte cooperatiu no només té la intenció de fer una escola plenament en català, sinó de cobrir les mancances de projectes semblants. La primera escola, si finalment hi ha prou famílies, pretén obrir-se a l’Hospitalet de Llobregat, segona ciutat més gran de Catalunya, on si bé hi ha força catalans, percentualment són pocs i cal agrupar-los. D’una banda, es tracta d’ampliar el que entenem per escola catalana, no només serà important la llengua que parlin els professors, sinó la llengua que parlin els alumnes entre ells i la llengua de tot els materials que disposen, també l’audiovisual. Les ràtios, que volen ser reduïdes, i el funcionament vertical (barreja de dos o màxim tres cursos) estan pensats per poder incidir millor tant en el català com a llengua d’ús com en la varietat de ritmes d'aprenentatge. A més a més, encara que segurament no serà necessari per als primers grups que sorgeixin, es preveu vigilar el percentatge de nens de llengua materna catalana a cada aula. Així mateix, l'escola serà també catalana perquè es treballaran la història i les tradicions pròpies (balls, etc). De l'altra, la intenció final és ben ambiciosa: es tracta de revertir la cultura escolar actual que, perduda a innovar per innovar i desvalorant l'esforç, ha dut a una baixada del nivell general. El propòsit que tenen els seus fundadors és valorar tots els diferents àmbits de coneixement, també les arts i oficis, perquè es parteix de la idea que la comunitat (en aquest cas catalana) la fan tots els individus amb professions diverses. Idealment, la Flama formaria l'elit intel·lectual i econòmica del país: des de fusters fins a enginyers i escriptors.
En aquest cas, la solució privada té l'avantatge d'estar deslligada dels tentacles de l'Estat i de poder vehicular un projecte amb molta més intenció política que simplement la vehicularitat del català. Un dels aspectes negatius, tanmateix, seria la quantitat de famílies que en podrien quedar fora per raons econòmiques. La idea de La Flama per mitigar-ho és crear un sistema de donacions per pagar beques de transport i menjador als alumnes a qui els calgui.
És probable que totes dues solucions siguin necessàries. La sort del país depèn d'entendre que no només cal incidir en un àmbit. Cal aturar el creixement migratori desproporcionat, augmentar de la natalitat catalana i crear escoles que n'evitin la castellanització. A més, però, cal afegir que els catalans hauran de començar a fer servir el poder per, si cal, segregar i beneficiar-se mútuament per raons de llengua i pertinença nacional. Ser minoria no és l'escenari ideal, però, ni de bon tros, si se sap com afrontar-ho, significa la nostra desaparició.
