Les idees que exposaré en aquest article, que fa temps que tenia pendent, no són idees que pugui anomenar només meves. Són idees, i aquesta n'és una de les principals virtuts, que reiteradament han anat sortint, d'una manera o altra, en els articles d'aquesta revista i en les converses que he tingut amb diferent gent els darrers mesos, fins i tot, anys i que m’he proposat resumir. Les persones més conscients d'aquest país ja fa temps que s'han adonat del greu problema de minorització demogràfica que patim. També, però, les menys conscients, les que no saben gaire d'història de Catalunya i canvien de llengua davant dels pares d'un company d'escola del seu fill, se n'estan adonant. D'ençà de la desfeta del 2017, que amb la seva esperança havia embenat a molts els ulls i els havia fet incapaços de percebre els canvis accelerats del seu voltant, el desànim plana arreu. Redacto aquest article uns dies després de la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa del 2024, i doncs, també, dels laments de molts que han vist, un altre cop, que fa temps que els carrers ja no són nostres, sinó del nacionalisme espanyol banal. I encara més, que fins i tot hi ha molts catalans que, indolents com l'època que els ha fet, es belluguen i dobleguen com un jonc segons bufa el vent, un vent nacionalment espanyol, castellà.

Què podem fer per sobreviure? Aquesta és la pregunta que tots maldem per respondre. Les cotilles ideològiques d'alguns, siguin de dretes o esquerres, els impedeixen donar una resposta ferma. Però, cada cop més, i per molts catalans, sobretot els que pensen, aquesta distinció esquerra/dreta sembla caduca i insuficient. El que cal fer per sobreviure com a nació minoritzada al seu propi país s'ha de posar per davant de les preferències ideològiques de cadascú. Si el model i la dimensió del turisme ens empobreix i castellanitza, cal repensar-lo, encara que se sigui molt fan del no-intervencionisme. Si l'augment immigratori és inassumible, sobretot a escala lingüística i cultural, però també econòmica i mediambiental, cal posar tots els mitjans per reduir-lo, tot i que se sigui molt d'esquerres i s’estigui molt a favor del «volem acollir». L'article d'en Miquel Vila sobre l'economia circular, publicat a Esperit mateix, el vídeo al seu canal i el paper en el qual es basava i que explica el funcionament dels jueus hassídics a Nova York ens donen moltes pistes de com sobreviure. 

Els catalans, però, no som jueus hassídics. Som, en línies generals, europeus ateus i agnòstics, alguns catòlics però essencialment moderns. Aburgesats, en el pitjor sentit del mot, i avesats a la comoditat. Som, també, covards: ens fa por el conflicte. Tot i que, cal dir, la majoria d'espanyols que viuen a Catalunya són iguals. Així doncs, qualsevol proposta que vulgui provocar un canvi de mentalitat ha de partir del material en brut que tenim.  Els menys conscients segueixen les petjades dels més conscienciats i s'han de crear les condicions materials necessàries perquè això sigui així. La mentalitat i la materialitat s'han de retroalimentar: la matèria, per inèrcia, ha d'afavorir una part, la mentalitat, espitjada per la mateixa gravetat, ha de forjar la resta. O dit d'una manera més entenedora: els catalans més conscients han de crear les condicions materials i socials perquè els menys conscients els segueixin. Això també vol dir que han de coexistir dos discursos: un de més extrem, clar i engrescador, i un, que sense renunciar a res, i a remolc pel primer, sense notes discordants ni canvis bruscos, transiti envers el mateix fi. Els catalans encara són reticents a acceptar la idea de segregació i només ho faran si es fa amb traça. Sigui com sigui, l'única manera de sobreviure és fer tot un seguit de canvis, relacionats entre si, que ens prioritzin com a grup nacional entre nosaltres, que ens segreguin per cohesionar-nos. 

És en aquest sentit que els debats sobre la doble xarxa escolar van ben encaminats, tot i ser clarament insuficients. Part dels pares que formem Xafa (xarxa de famílies pel català) estem provant de crear el que en sociolingüística s'anomenen espais segurs, és a dir, espais on els parlants de la llengua minoritzada —aquella que ja no és majoria al seu territori— , sobretot nens, però no només, puguin parlar-la sense sentir-la problemàtica. És impossible, no tenim constància que hagi passat enlloc, aconseguir que, individualment i en un nombre prou elevat, els parlants de la llengua minoritzada prenguin tots consciència i abandonin l’hàbit de canviar de llengua. Per contra, sí que es poden crear espais diferenciats (des d'extraescolars fins a botigues o restaurants) on sigui aquesta llengua la que esdevingui hegemònica i franca i on, qualsevol que hi vulgui entrar, sàpiga de manera explícita que l'ha de parlar. Caldrà també, l'exclusivització. Hem de protegir determinats espais i elements culturals propis de la castellanització. No només es tracta que es puguin fer classes de brodat en català, i, per tant, que catalans, castellans i altra immigració tinguin, segons la seva tria, espais diferents per fer el mateix; sinó que si algú vol fer castells, o qualsevol altra tradició catalana, només ho pugui fer en català —que et parlin català i que hagis de parlar català. Participar-hi no voldrà dir, automàticament, esdevenir català, sinó que voldrà dir que a Catalunya només es podrà accedir a certes coses si s'accepta que són exclusivament catalanes i s'han de fer segons les normes dels catalans (que inclouen, com a mínim, l'ús del català).

Aquests espais segurs s'han de traduir de dues maneres, que han de combinar-se: la territorialització de Catalunya i l'agrupació de catalans. Els catalans hem d'agrupar-nos en determinades zones del país on encara tenim un pes significatiu a fi de ser molt majoritaris i viure en un ambient totalment catalanitzat. En certes parts de Catalunya on som minoria, i que per ara no ens hem de plantejar d'abandonar, perquè tampoc és possible i seria un error estratègic, com ara Barcelona, hem d'evitar dissoldre'ns i, per això, ens cal reunir-nos i crear més espais segurs que en els altres indrets amb més presència de catalanitat. A grans trets (sense una anàlisi acurada de les particularitats i sense les dades de l'Enquesta d'usos lingüístics de la població de 2023), les zones de territorialització —on els catalans ens hem de concentrar i exercir el poder de ser majoria, tot i que també caldrà aplicar pràctiques d'agrupació explícita— són les Terres de l'Ebre, Ponent, Alt Pirineu i Comarques Centrals i Comarques Gironines. Els àmbits territorials on l'estratègia és bàsicament d'agrupació —també s'inclouen pobles sencers— són el Penedès, el Camp de Tarragona i el metropolità. Iniciatives com la de Renaixença Demogràfica Catalana, que disposa d'una borsa d'habitatge de catalans per a altres catalans són el futur immediat i la condició necessària per a la territorialització de Catalunya.

En el fons, es tracta d'incentivar la tendència natural i humana d'ajuntar-nos amb els nostres iguals, amb els qui ens sentim identificats. Malgrat tota una ideologia imperant que ha maldat per fer tot el contrari, els catalans encara ens agrupem. En algunes zones de Catalunya on som francament minoria o ho comencem a ser, encara és possible trobar entorns on la proporció de catalans no és representativa de la resta i això ens permet certa normalitat. Permet a nens catalans relacionar-se amb altres nens catalans, sense sentir-se estranys, permet als adults no sentir que parlen català només per forta consciència politicolingüística. Però és una normalitat fràgil, perquè és inconscient i n'hi ha prou que entri algú no-català per destruir-la. És per això que s'han de crear aquests espais, amb normes i regles clares per qui hi vol accedir. De la mateixa manera que passa a l'escola, el sistema de conjunció, és a dir, la barreja obligada, inhibeix a molts catalans tant de parlar català com d'expressar amb més espontaneïtat la seva pertinença nacional. Per contra, si l'entrada és voluntària, aquest temor desapareixerà.

La sociolingüista Marina Massaguer ha escrit fa poc un article en el qual analitza com les llengües dominants perden valor quan entren en competència amb llengües minoritzades en procés de normalització. Per la major part de la immigració, espanyola i internacional, el castellà és la llengua d’ús quotidià, però, a causa que la minorització ha estat molt ràpida i les generacions més catalanes (sobretot babyboomers) són també les més nombroses i les que tenen més poder adquisitiu, el català encara és un requisit per accedir a certs espais que, a ulls dels no-catalans, resulten exclusius. No és estrany que l’esquerra espanyola, com exemplifiquen els Comuns, estiguin tan obsessionats a denunciar el català com una barrera d’exclusió. I és que, en la mesura que el castellà és ineludible, per molt immigrant, pobre i racialitzat que se sigui, el català funciona encara de filtre per qui vol anar més enllà dels rangs més baixos i dels espais d’estrangers i, per tant, exclou. És vital que això continuï sent així, que s’intensifiqui a propòsit i que no ens generi cap culpa. Certament, generarà ressentiment a una part de la immigració que creurà merèixer els mateixos beneficis que els catalans pel fet d’existir, personatges com Arcadi Espada en són un exemple, però ho haurem d’assumir. 

De fet, la manera que no ens resulti perjudicial és que que siguem els qui tinguem els diners i les propietats i el folklore i l’arrelament al país. Al país hi viuran els desarrelats, forasters i gent de pas (s'ha de procurar reduir-los, però no desapareixeran tots de cop i volta) i els arrelats, els catalans. Tot i que com dic, i agafant la distinció feta per en Toni Babia entre integració (o adaptació) i nacionalització, no s'ha de renunciar al fet que la immigració sàpiga català i l'hagi de fer servir en determinades esferes, tampoc s'ha de considerar català al primer que compleixi certa integració lingüística ni ens hem d'obsessionar amb la nacionalització. Si som els que tenim els diners, certes parts del territori i l'orgull de ser els autòctons i arrelats, ja atraurem, com fem ara que encara tenim certa capacitat d'atracció, una petita part de la immigració que ens triarà per voluntat pròpia. Aquesta part segurament es casarà amb altres catalans i ajudaran a l'augment de la natalitat nacional, que és un dels altres pilar fonamentals i ineludibles de per la supervivència: aproximar-nos o assolir una taxa global de fecunditat (TGF) de reemplaçament, per no anar-nos reduint a cada generació.

Tot i que no sigui l'escenari ideal per molts, s'ha d'aprofitar que la minorització dels catalans a casa nostra passa al mateix moment que la fragmentació de les societats europees. Els nostres problemes no s'hi assemblen en magnitud, però sí de fons. L'arrelament, el poder simbòlic i econòmic de ser l'autòcton, cada cop prendrà més importància per tot arreu d'Europa i hem de saber-ho aprofitar. Som nosaltres, com fa molta immigració, els qui hem de crear una mena de societat paral·lela, rica i forta. En el futur pròxim, a més, haurem de plantejar que els partits catalans funcionin com a lobby per tal de fer les polítiques que ens interessen i ens garanteixen la supervivència.

De fet, la manera que no se'ns giri en contra és que siguem els qui tinguem els diners i les propietats i el folklore i l'arrelament al país. A tall de resum, sabem que Òmnium comença a flirtejar amb les propostes d'espais segurs, sobretot en l'àmbit de l'esport i la canalla i que tenim iniciatives privades com Bon Preu-Esclat que s'aproximen, tot i les mancances, al model d'economia circular i ètnica que proposava en Miquel, però cal anar més enllà. La proposta de territorialització i agrupació només podrà tindre èxit si hi ha un pacte generacional que ajudi a transferir diners i entitats de les generacions més grans als més joves. I és que per sobreviure ens caldrà deixar-nos de disputes i vetos generacionals, però, també, ser una mica generoses i estrategues. A diferència dels jueus hassídics nosaltres no tenim un estat que ens pugui recolzar i finançar, tot i que en certs aspectes Andorra podria fer un paper similar. Tanmateix, encara tenim entitats civils fortes i propietats. Es tracta, doncs, d'estirar el discurs cap aquesta banda amb associacions independents, com les esmentades Xafa i Renaixença Demogràfica, però també procurar prendre el control d'altres amb gran capital social i econòmic com Plataforma per la Llengua i Òmnium. La majoria dels catalans són prou volubles per aconseguir que, si certes entitats fan un canvi, ells també el facin. En el fons, el que ens cal no és convèncer la majoria per poder fer el canvi, sinó tindre els diners i els mitjans per fer-lo, la resta s'hi adaptarà.

Il·lustració obra de l'artista Albert Sala.