L’any nou ha començat, a l’altra banda de l’Atlàntic, amb el futur president dels Estats Units, Donald Trump, negant-se a descartar l’acció militar per incorporar Groenlàndia a l’esfera territorial dels Estats Units. Aquest fet és sorprenent no només per les formes, sinó pel fons: Groenlàndia és part del Regne de Dinamarca, membre de l’OTAN i aliat dels Estats Units des de la declaració americana d’independència. L’únic conflicte seriós registrat entre ambdós estats va ser durant la campanya naval del 1801 en què la Segona Coalició lluità contra la França Napoleònica. Dinamarca, aliada llavors de França, va confiscar temporalment una xifra desconeguda de vaixells mercants americans, i en acabar la guerra va indemnitzar amb 650.000 dòlars al govern americà pels danys ocasionats.

Més enllà de l’anècdota (mostra anticipada de la nova realitat americana des d’aquest dilluns 20, en que Trump ha pres possessió del càrrec de President), i per totes les consideracions —moltíssimes— que es puguin fer sobre el fons de la qüestió, l’última reivindicació del President Trump denota un esperit renascut per definir una nova àrea d’influència americana, ajustada a la reconfiguració dels afers internacionals després dels terratrèmols dels últims anys (amb epicentre múltiple a Ucrania, Taiwan, Israel i el Caucas). Totes les nacions fortes configuren, per acció directa o indirecta, la seva esfera d’influència —esfera, al seu torn, que sol tenir dos plans: un de fàctic (l’espai en què s’exerceix l’influència efectivament) i un d’aspiracional (l’espai on es vol exercir influència en el futur). Trump sembla, per ara, focalitzat en l’esfera aspiracional (Groenlàndia i Panamà), que podria venir acompanyat de canvis en l’espai fàctic (qui vol Puerto Rico?).

En la mateixa línea, un dels molts factors explicatius de les accions de Russia en els últims anys responen justament a una dinàmica similar, de convertir l’esfera aspiracional (Ucrania, Geòrgia) en esfera fàctica. Que la Xina intenti fer el mateix amb Taiwan es dóna per fet, i l’única incògnita és el quan. Mentrestant, la Unió Europea, presonera dels seus profundíssims errors de disseny institucional, incapaç fins ara de generar dinàmiques pròpies i vèncer les de les nacions que en formen part, no ha generat un discurs sòlid al respecte des de la consumació de la seva expansió cap a l’Est. Dels estats europeus, només el Regne Unit (amb poca sort i èxit) sembla tenir clara l’àrea d’expansió de la seva influència (la Commonwealth). Espanya viu una situació complexíssima de gestionar, i és que la seva esfera s’ha invertit per complet: son les nacions de Llatinoamerica les que busquen ara marcar les dinàmiques nacionals espanyoles. El primer pas, la substitució de les elits financeres a la capital de la metròpolis), està més que avançat.

En el mateix pla però des d’una perspectiva molt més complexa (la de les nacions sense estat), és oportú preguntar-se en aquest moment de la història (enveient americans, russos i xinesos plantejar-se el mateix), quina és l’àrea d’influència fàctica de Catalunya (o, millor dit, en què ha quedat), però sobretot, on aspirem a expansionar-la.

Sobre el primer aspecte, es pot arribar a afirmar que ni l’espai que avui anomenem Catalunya formalment (la Comunitat Autònoma espanyola) respon en la seva totalitat a l’espai fàctic d’influència de Catalunya. En altres paraules, hi ha espais (físics i metafísics) del país que no responen a les dinàmiques de força i control de les institucions catalanes. Amèrica no pot plantejar-se controlar Groenlàndia si l’americanitat de Kansas trontolla. La catalanitat de força barris i, inclús, ciutats del país es troba, si evitem caure en el cinisme, tocada i sota mínims. Al respecte s’hi han escrit milers de línies, en aquesta revista i en tantes altres, i aquest nou any ens portarà probablement la introducció d’aquest aspecte (essencial) al debat públic del país, per primer cop en dècades.

Resulta però, igualment interessant (tot i que probablement menys urgent) definir quin és l’espai d’influència aspiracional de Catalunya. En la història recent de Catalunya, la idea fusteriana de Països Catalans ha marcat per molts, en el nostre discurs, l’espai d’influència natural de la catalanitat. Si bé el concepte de Països Catalans respon amb mil·limètrica exactitud a una realitat històrica (això és, la mutació pràctica del regne compost de la Corona d’Aragó, combinat amb el fet lingüístic), en el segle XXI i sobretot, pel nacionalisme català del segle XXI, és imperatiu evolucionar-lo.

Combinar en un de sol l’espai d’influència amb l’abast de la lingua franca de torn funciona per les nacions fortes i, sobretot, amb un Estat (s’entén, a favor). La francofonia té sentit perquè França, en la seva aventura colonitzadora, usa la llengua com a vector principal de connexió de la metròpoli amb les seves possessions. Per una nació com Catalunya, on el fet lingüístic ha deixat de ser pacífic inclús al territori interior, la llengua no pot ser, per si sola, l’element vertebrador de la seva influència. De fet, emprar-la a tal efecte no té cap altra conseqüència, per un país com Catalunya, que empetitir i limitar la seva potència —en aquesta trampa cau el fusterisme, i és imperiós sortir-ne.

Catalunya (i sobretot, la seva capital) té una posició privilegiada per construir, sobre la geografia, una àrea d’influència que, de fet, no es nova. Sobta confirmar que Catalunya és encara avui l’espai (regió en termes europeus) més ric i pròsper de la riba del Mar Mediterrani. Barcelona és també la segona aglomeració del Mediterrani després d’Alexandria, a l’altra punta del mar. Barcelona és la ciutat gran (de més d’un milió d’habitants) més propera pels ciutadans de Tolosa, València, Marsella i Montpeller, i Catalunya és la regió europea més pròspera al Sud de Paris, amb permís de la Llombardia. El centre econòmic de Sardenya està equidistant entre Barcelona i Roma, Palerm està a la mateixa distància de Milà que de Catalunya. Si, des de l’Aeroport de Barcelona, mirem a l’est, el següent aeroport que el supera en tràfic de passatgers es troba a Istanbul.

Tot l’anterior ens marca unes coordenades i uns espais al mapa que, sorprenentment, es corresponen amb exactitud a l’àrea d’influència del Consolat de Mar, però també al camp de joc de la Gran Companyia Catalana (ambdues institucions, les principals exponents de l’esperit d’influència exterior de la història de Catalunya). Mil anys abans de que un valencià conceptualitzés la idea de Països Catalans, Roger de Flor l’havia deixat obsoleta com a límit (almenys, pels catalans) de l’espai natural d’interés que ens és propi.

Catalunya té la sort, que no han tingut altres nacions més afortunades, de tenir un espai aspiracional marcat per la història. Ni la comunitat autònoma, ni el domini lingüístic, ni els Països Catalans, responen a l’horitzó congènit de la influència a què Catalunya ha d'aspirar. Si bé és natural, en hores greus pel país, que els catalans i les seves forces es focalitzin a l’acció interior, és també important, com a mínim, ser coneixedors de la necessitat de definir, també, l’espai de joc de Catalunya a l’exterior. No és possible una Catalunya que no sigui catalana, però no s’entén (almenys, històricament) una Catalunya que no sigui agent de referència dels seus veïns, en totes direccions, i que no es vulgui influent en el seu entorn i context. És fonamental assentar l’espai d’influència fàctica de Catalunya (començant pel final: el propi espai físic de la nació), però també ho és saber quines son les groenlàndies catalanes, per somiar-les, primer, meritar-les, i prendre-les.