Tota història d’amor comença amb una mirada. Una mirada suspesa, dosi epicúria, però alhora espectral, com d’eternitat que s’escola, durant pocs segons, dins d’un cos. El parell d’ulls que col·lideixen, s’atropellen inesperadament, i s’aguanten, els uns dins dels altres. Per exemple, entre els fums i les copes d’un club exclusiu de membres selectes de l’elit novaiorquesa. Per exemple a Le Club de Manhattan, per exemple l’any 1973. Per exemple un parell d’ulls venen d’un cos una mica raquític, però que s’asseu com un emperador, i mira l’altre des d’un reservat amb la porta entreoberta amb ganes de cruspir-se’l sencer; i l’altre, un noi ben plantat de cabells daurats, d’uns trenta anys, que treballa a la promotora immobiliària del pare, retorna una mirada més suau, més curiosa que no pas dominant des d’una tauleta anònima, no gaire més especial que cap altra del local. L’home raquític convida el jove, que es diu Donald, a la seva taula, i així és com comença The Apprentice (2024), l’última pel·lícula del cineasta iranià naturalitzat danès Ali Abbasi (Holy Spider, 2022). És amb aquest joc visual que se’ns presenta la primera trobada entre Donald Trump i el que serà el seu mentor històric, l’advocat Roy Cohn, fins a la mort d’aquest, el 1986.

El dia que Donald coneix a Cohn, aprofita l’ocasió per intentar convèncer l’advocat que representi la família en la demanda que el Govern ha interposat contra la promotora immobiliària fundada pel seu pare, Fred Trump, acusat de discriminació contra els negres en els processos de selecció d’inquilins. Cohn li contesta: «Digues-los que se’n vagin a l’infern, lluita el cas als tribunals i que demostrin que heu discriminat». Dos mesos després, i a canvi de l’amistat de Trump, Cohn presenta una contrademanda contra el Govern per 100 milions de dòlars.

La pel·lícula, cal avançar-ho, no és brillant en conjunt —en part hi té alguna cosa a veure el guió tebi de Gabriel Sherman— o, dit d’una altra manera, se'n salven algunes escenes concretes prou intel·ligents o diàfanes. És un producte d’entreteniment que dona pistes sobre el relat al voltant de Donald Trump, la seva ambició extrema i la seva puteria, mesclada amb una certa obstinació, de vegades ingènua, d’obtenir sempre el que vol, des de l’època d’aprenentatge al costat de Cohn fins als anys posteriors, en què ja domina les tècniques apreses. Però en l’esforç d’Abbasi, no sempre encertat, d’esbrinar la personalitat de Trump, s’entreveu una voluntat estètica que defuig molt l’ètica, potser perquè, en la relació entre Trump i Cohn, d’ètica n’hi ha més aviat poca. 

Som a la Nova York dels setanta, on es teoritza que la realitat és un constructe mentre pels carrers de la ciutat la violència i la brutícia no paren de créixer; és la mateixa Nova York de Taxi Driver, i sobretot, de Mean Streets. La ciutat que té abandonat, al costat de l’Estació Central, l’antic hotel Commodore que Donald Trump ha comprat, amb increïble olfacte emprenedor, amb la intenció de construir un nou hotel de luxe en associació amb l’hotelera Hyatt, i en contra de la visió més conservadora, de negoci segur, del seu pare. Abbasi és molt clar en les seves referències visuals, mentre alterna preses clàssiques amb d’altres en forma de documental, o zooms una mica molestos a la manera de Succession; aquesta mescla d’èpica cinematogràfica scorsesiana amb el tripijoc documental li serveix per crear un ritme visual trepidant que també és una al·lusió a l’imaginari analògic d’aquells anys. La idea és transmetre de seguida una representació molt precisa —d’una personalitat grotesca i inexperta— de Trump, interpretat per un magnífic i camaleònic Sebastian Stan, que des de la primera aparició té l’àngel de mimetitzar-se en el personatge que interpreta.

Però qui s’emporta tota l’atenció escènica és sens dubte la interpretació salvatge de Jeremy Strong, que amb l’expressió enfavada i l’esquena corba materialitza l’insòlit, fosc personatge de Roy Cohn, home de poder sense cap mena d’escrúpol. Demòcrata de tradició, republicà de facto, ultraliberal —tot és negoci, tot és poder—, orgullós executor del matrimoni Rosenberg durant la seva etapa a la caça de bruixes com a conseller polític d’en Josep McCarthy, i, després, figura de relleu del govern Reagan, Cohn va ser un home que, si no hagués existit al món real, podria haver sortit d’una novel·la de James Ellroy. Oportunista i genial, Tom Wolfe va descriure’l com un «nen prodigi de la política. El seu talent no era per a la ciència política. Era la política tal com es practicava».

És Cohn qui veu per primer cop tot el desplegament i la potencialitat de Trump; és Cohn qui veu en Trump aquella força arrossegadora que, enmig del caos urbà i de la degradació, vol fer-se un espai a qualsevol preu per fer avançar la seva història. Perquè, i això també Abbasi i Shelman ho intueixen, Trump és un home que ja de jove ha entès que Amèrica és un país que es doblega als desitjos i a la voluntat; d’allà la insistència de Cohn, a la pel·lícula, de fer present les seves victòries legals contra el Govern dels Estats Units: 36 a 0, li diu a Donald Trump. La vida és essencialment guanyar: en això Trump hi veu el fantasma del seu pare, que de ben jove insisteix als seus fills que el món està poblat per llops i perdedors. Cohn es transfigura en una versió millorada del pare: més audaç, més ambiciosa, més propera a la visió de Trump de triomfar. Amèrica no és un Leviatà que posa límits als seus súbdits: Amèrica és una nació d’homes, no de lleis, diu Cohn.

La irrefutabilitat matemàtica del 36 a 0, victòries no totes precisament merescudes —el hobby més destacable de Cohn era gravar tota conversa, fins i tot amb clients, que passaven per casa seva— no només fascina Donald; obre les portes a un univers que ell intuïa, però que no havia pogut tocar mai: el del poder, entès no com a força política, sinó individual, gairebé superhomínica, econòmica i sobretot narrativa, basada en el «valor de la por» —perquè els seus oponents haurien d’enfrontar-se a l’individu, no la llei—. La vida filosòfica, moral i professional de Cohn descansa en tres regles: «Ataca, ataca, ataca»; «No admetis res i nega-ho tot»; i «Passi el que passi, reclama la victòria i no acceptis mai la derrota».

La primera part de la pel·lícula, que és la millor, es concentra fonamentalment en el tour de force educatiu de Trump sota l’ala d’un home que li ha ensenyat a crear el seu propi món. De fet, la segona regla, que és la més interessant, i que implica lògicament la tercera, tracta sobre el control del relat: per Cohn no existien veritats ni mentides, com a molt, «veritats alternatives» i per això el joc polític i social admet qualsevol cosa. No hi ha una veritat amb la lletra majúscula: la veritat és instrumental als beneficis d’hom, és servidora de la voluntat de cadascú, és filla d’una narració en constant canvi: com quan Cohn, ja en l’última etapa de la seva vida, nega rotundament en una entrevista pública el diagnòstic de SIDA i al·lega falsament que té càncer de fetge.

Al costat de Cohn, Trump s’inicia en el culte egomaniàtic de l’èxit, una màquina imparable de guanys i conquestes, es desfà dels trets germànics del seu pare —tot i que encara se’l nota maldestre en la seva forma de flirtejar amb la Ivana o a les festes hedonistes que organitza Cohn, en les quals, a més, Donald descobreix commocionat l'homosexualitat del seu mentor— i es transforma en el depredador insaciable d’una victòria sempre fotogènica —al contrari d’altres homes de poder que, per contra, prefereixen operar a l’ombra—. L’obsessió per crear palaus més alts que les Torres Bessones, la presència del seu nom com un brand, fins i tot, en els regals dels amics, la superficialitat de les relacions, són indicis d’un home que viu sense cap ètica concreta i deslligat de valors o lleialtats. O, almenys, això és el que la pel·lícula té més interès per mostrar a partir de la segona part —que coincideix amb la mort de Fred, el germà més gran—, alhora que canvia l’estètica a interiors cada cop més kitsch, tancats i concupiscents. 

De sobte, Trump es converteix en un personatge simulacral, rígid, com si, per Abbasi i Sherman, aquest filldeputisme que el caracteritza fos un tret de la personalitat que sempre havia estat allà, com una metxa que l’espurna del Cohn ha encès. No hi ha una evolució profunda del personatge, sinó un despertar íntim d’allò que ja és, impulsat per homes que estan rere l’escultura. Trump és el marbre sobre el qual diferents ideòlegs graven una dimensió escènica de la política i la societat, des de Cohn fins a Bannon, l’ideòleg rere de la consigna del Make America Great Again; però, d’alguna manera, els ideòlegs s’hi fixen perquè la seva personalitat és capaç d’imposar-se i de connectar amb l’entorn —els negocis abans, la societat després— en un país on és possible que la fantasia triomfi per sobre la realitat.

A mesura que avança, la pel·lícula es fa cada cop més superficial perquè, en el fons, la història de Trump és una història superficial que, sense la figura del Cohn, no seria gaire interessant: abans de Cohn, Trump és un home relativament perdut, que s’apropa més a aquells losers dels que parla el seu pare Fred. És Roy qui li ensenya el sentit profund de la vida americana: la no-realitat d’una nació sense tradició que, per tant, pot construir la seva pròpia història; el mateix Reagan, que governava durant els anys en què Trump inaugurava la Trump Tower, va dir que la política era com un espectacle, perquè venia de Hollywood i entenia millor que ningú que la vida del país necessitava nous mites. La realitat americana és com una ficció viscuda. Les coses americanes sempre són una mica frívoles: per això els encanta l’art abstracte mentre somnien viatges als Uffizi; per això, com diria Bruno Maçaes, Trump no fa servir el show per fer política, sinó la política per fer el show.

No hi ha cap perversió moral i física que operi: la recta final de la pel·lícula, en què Trump s’allunya d’un Cohn cada vegada més vulnerable, sol i malalt, la violació a Ivana, l’arrogància amb què parla al pare durant la inauguració de la Trump Tower —«Tu vas construir el Trump Village, jo he construït Trump Tower; és molt diferent, aquesta és la gran lliga»—, o l’escena de la cirurgia de liposucció i per curar l'alopècia incipient, contraposada a vacuïtat poètica del funeral de Cohn, són punts de fuga didascàlics que, di per sé, només serveixen per coronar la part més insubstancial del personatge, que és la que té a veure amb el fenomen del costum actual dels mitjans de comunicació o de les últimes campanyes presidencials. 

És, més aviat, en el subtext frankensteinià de la relació amb Cohn que l’obra recupera de nou la seva força visual. Abandonat i menyspreat pel seu aprenent —una creació que s’ha rebel·lat—, passa un últim, desolador aniversari a la casa de Florida de Trump que, abans de “matar definitivament el pare” —o, dit d’una altra manera, tancant el seu aprenentatge amb ell—, empeny personalment la cadira de rodes de Roy, li regala uns botons de puny gravats amb el seu nom que fa passar per diamants —en realitat, són de zircònia— i acaba el dia de celebració, amb sorna, amb un pastís gegantí i exagerat decorat amb els motius la bandera americana —l’únic amic de Cohn, la pàtria— provocant un plor incòmode en l’advocat. Són llàgrimes d’amor i de pena; potser de la consciència de la soledat extrema, envoltat de gent desconeguda, a una habitació de llums vampíriques, sota una mirada que si antany va ser d’admiració, ara s’apropa més aviat a la vergonya i desdeny. I així es tanca la història de Trump i Cohn: un viatge que comença amb Richard Nixon i acaba amb una zircònia barata que es fa passar per una joia de Tiffany. I una vida invertida en la victòria que s’acaba enfront d’un pastís ordinari i desert. 

Malaparte, que era un escriptor genial, referint-se al Bel Paese, va escriure que «en un país borbònic com el nostre la veritat sempre és sediciosa». Es referia, en part, a que sense veritat tot és una extravagància de la història, un conjunt de casualitats que ningú sap connectar entre si; sense una veritat avancem en la foscor, i no hi ha construcció narrativa que aguanti. Potser eren llàgrimes vessades per l’impuls, per la pulsió del sentit que mou la vida, el món, la història; la impugnació que surt, en definitiva, de l’amor, de veure triomfals les coses que t’estimes. Com la pàtria, o com els deixebles.