A despit del discurs oficial eurocèntric que focalitza el fenomen del colonialisme en els continents que no són Europa, el colonialisme intraeuropeu, entre pobles europeus, existeix. El jacobinisme és la coartada ideològica utilitzada pels pobles colonitzadors europeus per combatre les raons dels pobles colonitzats europeus, almenys, o especialment, a Europa occidental (als estats de França, Espanya, Itàlia). En el jacobinisme europeu, l'ètnia que controla l'estat instaura la supremacia de la seva identitat sobre les identitats de les altres ètnies, les que no controlen l'estat. Aparentment, doncs, el jacobinisme seria un fenomen característic de l'Europa llatina, aliè a la tradició política anglosaxona, més federalitzant. Però és ben bé així? Aquest article vol matisar-ho. Per fer-ho, viatjarem fins al Quebec. 

La meva simpatia per la causa quebequesa és relativa. Mentre en aquell territori restin pobles autòctons americans, els quebequesos no deixaran de ser una ètnia colona, tot i que minoritzada i governada per una altra ètnia colona dominant, l'anglo. Dins de les fronteres del Quebec hi ha un vast territori poblat per onze nacions autòctones que tanmateix representen només l'u per cent dels habitants del Quebec. Un nacionalista català no pot obviar aquesta situació a l'hora d'expressar la simpatia pel moviment quebequès. Tot i així, en aquest article farem abstracció d'aquest fet perquè la comparativa amb el jacobinisme europeu sigui més eficient. 

Per estudiar-ho, res millor que endinsar-nos en la figura del quebequès Mathieu Bock-Côté, sociòleg, assagista, escriptor i comentarista polític sobiranista conegut per la seva crítica al multiculturalisme, la immigració, l'anacionalisme, la correcció política i la cultura de la cancel·lació. No és estrany, doncs, que els seus detractors l'acusin de republicà conservador o trumpista. La seva obra, amb títols com La desnacionalització tranquil·la (2007) —us sona el fenomen, catalans?—, El multiculturalisme com a religió política (2016) o L'imperi de la correcció política (2019), hauria de ser lectura obligada per a qualsevol català inquiet. 

Un dels temes recurrents en els assaigs de Bock-Côté, o en les seves columnes a Le Figaro, és el de la desaparició del Quebec i de la «quebequitat». Això, en un país on 80% dels habitants té com a primera llengua el quebequès (francès), i on a Montreal, la seva gran ciutat, encara el parla el 68% de la població —uns percentatges que, als catalans ens omplirien de joia. Quan Bock-Côté parla de desaparició es refereix a «l'esborrament de la majoria històrica francòfona, a la dilució demogràfica, a la condició de minoria, a l'anglicització de les generacions més joves». Us sona l'escenari, catalans? A aquesta desaparició l'anomena assimilació, o també louisianització, perquè a Lousiana ja ha passat el que ara es desencadena al Quebec. La lousianització és per als quebequesos un fantasma semblant a la nostra occitanització. Per a Bock-Cöté, l'assimilació és el final del camí, el punt sense retorn d'un poble vençut i ofegat, condemnat a deixar només un rastre folklòric al país que era seu.

La desaparició i l'assimilació no són només un fantasma que se li aparegui a Bock-Côté. No són l'obsessió personal d'algú. Són una sensació, una amenaça percebuda per amplis sectors del poble. A això es referia la cançó Mommy Daddy, cantada primer per Dominique Michel i Marc Gélinas, i després immortalitzada per Pauline Julien. Una cançó que deia així: «Mama, mare, t'estimo molt / Si us plau, explica'm una vegada més aquesta bonica història / Un dia van partir de França, per bastir aquí vilatges, una ciutat, un país/ Mama, mare, com és que hem perdut el partit? / Ai, mare, mare, ets tu la culpable? / Oh mare, digues-me per què és massa tard, massa tard / Massa tard».

La cineasta Lise Payette també va tocar el tema a finals de la dècada dels 80, al seu documental Disparaître. Totes aquestes llums d'alerta, aquests senyals d'alarma, vull reiterar-ho, s'encenen amb percentatges de població quebequesa que a la Catalunya del 2024 consideraríem un somni. Què ha portat a aquesta situació? Sens dubte, un relat. Com sempre, mitjançant una operació de manipulació del llenguatge. Canviar la definició de les paraules és tan destructor com mil tancs, com mil canons. És el relat que denuncia Bock-Côté: «Primer vam reduir el Quebec a un territori, a una definició estrictament administrativa i legal. Llavors, com podria desaparèixer el Quebec? No hi hauria encara el territori del Quebec?».

Passa el mateix a Catalunya. Territori, territori, i territori... Res de país i pàtria, res de nació. Territori. Catalunya és un àmbit administratiu i legal d'Espanya, per tant, Catalunya no pot mai desaparèixer, perquè sempre hi haurà, encara, el territori de Catalunya, aquesta «cosa» administrativa. Bock-Côté explica que «amb el mateix esperit, hem reduït la paraula “quebequès” a la seva definició minimalista per reduir-la a una forma de títol administratiu: es quebequès qui viu al Quebec. Ja no es vincula a una història, a una cultura, ni tan sols a una llengua. Aparentment, ancorar la ciutadania a una identitat arrelada seria excloent. Per tant, com ens podríem preocupar per la desaparició dels quebequesos, si al Quebec sempre hi haurà humans que, només per ser-hi, ja es diran quebequesos?».

Com ho veieu, catalans? Us sona, oi? La reflexió continua, afirmant que, «paradoxalment, es promou el dret dels quebequesos d'origen immigrant de celebrar els seus orígens. Marroquins, congolesos, xinesos poden referir-se amb orgull als seus orígens». Una situació calcada a la nostra. «Només els antics quebequesos, els d'ascendència francocanadenca han estat privats d'aquest dret. Només el seu origen és prohibit, s'ha d'invisibilitzar o es pot connotar negativament». A Catalunya passa el mateix. Es poden exaltar tots els orígens menys els catalans, sempre sota sospita de tots els mals. I finalment, la cirereta del pastís woke. «No cal dir que els quebequesos que es resisteixen a ser, així, simbòlicament expulsats de l'únic país que tenen, són acusats de racisme».

Tot i que del 1950 ençà la població del Quebec ha crescut 100% (lluny del 140% de Catalunya), la massivitat de la immigració és també aclaparadora. Bock-Côté és explícit: «Si Mali estigués poblat per danesos, ja no seria Mali, sinó una extensió de Dinamarca. Si Algèria estigués poblada per marroquins, ja no seria Algèria, sinó una extensió del Marroc. Aparentment, aquesta evidència no és vàlida per al Quebec». La substitució demogràfica, que ell anomena submersió, és un dels seus cavalls de batalla, per la qual cosa ha estat atacat pels qui entenen que és una variant local de la teoria del Gran Remplaçament. «El Quebec viu avui una autèntica submersió demogràfica, amb una immigració massiva que supera amb escreix les seves capacitats d'integració i que donarà lloc a una nova societat, ja només quebequesa de nom. El Quebec ja no serà el Quebec. El que històricament anomenàvem el poble del Quebec, haurà desaparegut». Els paral·lelismes amb Catalunya són totals. Que això s'esdevingui en un país de la Commonwealth, de tradició política anglosaxona, fa pensar que no hi ha diferències essencials entre aquesta i la jacobina de l'Europa llatina, perquè, probablement, totes dues han estat superades per una nova tradició política globalista que anivella la gestió de les identitats allà on aquestes són en conflicte —evidentment sempre posicionant-se a favor de les identitats que detenen el poder. 

Mentre hi haurà sapiens, sempre hi haurà invasions i colonitzacions, i totes les tradicions polítiques, en tota llur diversitat, generaran relats semblants per justificar-les. Potser serà difícil de superar, però, el relat de Thomas L. McKenney, considerat l'arquitecte de les primeres polítiques sobre els indis americans, que considerava que «com que l'Edèn d'Adam i Eva no era a Amèrica, els indis no haurien de ser considerats indígenes d'Amèrica».