Una de les primeres vegades que vaig sortir de festa per Platja d’Aro (Baix Empordà) vaig descobrir una plaça força desmanegada i plena de cotxes aparcats, amb un monument al bell mig: era la plaça del Mil·lenari. Aquest espai es troba presidit —noti’s la cursiva— per una escultura d’Antoni Delgado i Oliveró, un escultor de Romanyà de la Selva, homenatjant els mil anys d’història de Catalunya que es van commemorar l’any 1988.

En aquell moment, el descobriment em va sorprendre. Encara que era jovenet, sempre m’havia interessat la història, però desconeixia que l’any 988 dC va ser quan el comte de Barcelona, Borrell II, es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el rei dels Francs, Hug Capet. Aquesta data és considerada, simbòlicament, l’inici de l’existència de Catalunya com a nació i com a estat. Dic que em va sorprendre, bàsicament perquè no m’ho havia ensenyat mai ningú. Vaig estudiar sota el mateix pla d’estudis que opera actualment a l’assignatura d’història i, com veurem, a dia d’avui la situació és exactament la mateixa per als alumnes actuals. Si algun professor va mencionar durant primer o segon d’ESO el període medieval dels Comtats Catalans —que se suposa que sí que forma part del temari en aquells cursos— francament ni tan sols ho recordo. 

Doncs bé, feu un cop d’ull al temari de l’assignatura d’història de segon de Batxillerat (a primer s’hi fa història universal) i, després, visiteu el temari de la Selectivitat. En ambdós casos, veureu com els nostres alumnes estudien la història d’Espanya (i en menor mesura la de Catalunya), des de la irrupció del liberalisme fins la Transició postfranquista. Normalment, el primer gran tema és la Guerra del Francès (1808-1814) tot i que de vegades, en funció del temps i del professor, durant els dies encara estiuencs de setembre es pot arribar a parlar una mica de l’últim tram del segle XVIII dels Borbons, inaugurat per l’estimat Felip V a partir del 1714. El cas és similar per a 4t d’ESO.

Ras i curt: a Catalunya, els estudiants que s’enfoquen a la universitat no estudien ni l’origen del nostre país, ni cap període on els drets i constitucions catalans eren vigents. No s’estudia la fundació dels Comtats Catalans, no s’estudia la formació ni l’expansió de la Corona d’Aragó, no s’estudia la Guerra Civil catalana, tampoc l’edat moderna, ni la Guerra dels Segadors i, per acabar de reblar el clau, s’ignora la Guerra de Successió. Tampoc s’aborden les qüestions jurídiques o econòmiques pròpies de Catalunya en aquell moment. Quan t’hi pares a pensar, és increïble. Algú s’imagina que als Estats Units els alumnes no estudiessin la Guerra d’Independència (1776-1783) o la Constitució de 1787, o que a Itàlia no s’estudiés la unificació italiana (1859-1870) i el Risorgimento, etc.? Bé, doncs aquest és el nostre cas.

Aquest pla d’estudis mancat de les bases fonamentals, a més a més, torna absurds els temes posteriors que sí que hi estan inclosos com ara la Renaixença, el catalanisme polític, la Mancomunitat i la resta del segle XX, que acaben esdevenint incomprensibles per als alumnes. És evident que en aquestes condicions, hom es pregunta: Renaixença, de què? Què és el que ha de renéixer? Catalanisme polític per restaurar l’autogovern? Quin govern és el que s’ha de restaurar? Les bases de Manresa eren «medievalitzants», t’expliquen, però què hi té a veure l’edat mitjana, aquí? Es veu que la Mancomunitat és la primera forma d’autogovern des de 1714: ah, i què va passar el 1714?

Aquest pla d’estudis, totalment defectuós, no és una anècdota acadèmica sinó que té diverses conseqüències polítiques i socials. La primera. i més evident, és la desconeixença i ignorància dels ciutadans sobre el seu propi país. La segona, és que genera una sensació d’absurdesa i il·legitimitat del catalanisme polític, que perd tot el seu context i senzillament no s’entén ni se sap d’on surt. La tercera, és que aplana les lectures revisionistes de l’espanyolisme polític, que neguen l’existència de la nació catalana, o que bé en marquen el naixement l’any 1978, amb l’aprovació de la Constitució espanyola, o el 1931, amb la proclamació de la Segona República.

Si alguna cosa tenen en comú les generacions millennial i posteriors amb les generacions formades amb els sistemes educatius preautonòmics, és que tots plegats hem hagut d’anar a formar-nos sobre la història de Catalunya pel nostre compte. Si hi ha alguna cosa típica dins del món sobiranista, és que tot això de la Guerra de Successió ens va començar a entrar amb les paradetes festives de l’11 de setembre i les recreacions històriques de l’Associació dels Miquelets. Això, és clar, en el millor dels casos. En el pitjor i, evidentment, molt freqüent, el que ha passat és que la ciutadania ha romàs en la ignorància i confusió o bé s’ha impregnat de l’abundant historiografia del nacionalisme espanyol.

Ara bé, les coses no passen per casualitat i, sens dubte, si aquest pla d’estudis d’història continua vigent després de 25 anys sense que ningú hagi arquejat una cella és perquè, d’alguna manera, el catalanisme polític actual no s’hi sent del tot incòmode. L’abandonament per part del món sobiranista del discurs dels drets històrics, que vaig abordar en aquest article, n’és, sens dubte, una de les causes. És sabut que el PSC i els Comuns participen activament de la tesi revisionista que renuncia a explicar la Catalunya anterior al 1931, talment com si no existís. I, malauradament, tant ERC com la CUP s’han apuntat parcialment a aquest discurs per qüestions d’encaix ideològic.

El temari en història que abordo avui és un exemple clar, però només és un vessant d’un problema més gran. L’enginyeria ideològica d’una gran part de l’esquerra catalana i espanyola ha tingut com a objectiu desposseir Catalunya de subjectivitat pròpia, com també de contingut nacional, històric i jurídic. Això dels drets històrics i dels orígens, ens venen a dir, són coses carrinclones que no mereixen gaire més que l’escultura de l’estrambòtica plaça del Mil·lenari de Platja d’Aro. El país, doncs, queda reduït a una mena de fenomen purament social, com si es tractés de la Vaga de la Canadenca o el 15-M, que és indestriable de l’Estat espanyol i, no cal dir-ho, en cap cas pot ser anterior i paral·lel a aquest.