Ja fa molts anys que d’immigració se’n parla públicament a Europa, fins al punt que, als països escandinaus com Dinamarca o Suècia, el tema l’han abordat, en un sentit restrictiu, anteriors partidaris de l’obertura de fronteres i l’acollida massiva, com els socialdemòcrates. Mentrestant, a Catalunya existeix un silenci de ferro imposat des del poder establert, especialment l’última dècada, en què el CEO ha deixat de preguntar —o publicar— l’opinió dels catalans sobre la qüestió.

Tot i aquest silenci, el somni multicultural fa temps que va acabar. En vaig parlar en un dels primers articles a Esperit, ara fa dos anys, assenyalant com la immigració va arribar, primer, per servir temporalment per suplir la manca de braços en la indústria europea. Als immigrants que arribaven se’ls anomenava, en molts casos, gästarbaiter (literalment, treballadors convidats) a Alemanya, i aquesta concepció era compartida arreu de l’Europa occidental de la postguerra. L’evolució a assentament permanent i la justificació ideològica post o ad hoc —la teorització del multiculturalisme— va ser molt posterior, fent bo l’esquema marxista de l’estructura o infraestructura (primer, canvis i models econòmics que interessen a les elits) i la superestructura (segon, justificació ideològica-cultural de l’estructura). No ha estat fins ara que el fracàs, entre les estampes violentes i delictives a les principals capitals de Catalunya —i l’enfonsament de parlants del català, cosa que ni el franquisme havia aconseguit amenaçar— ha posat de debò en la mira el model d'immigració massiva i el multiculturalisme. Les imatges d’un salafista amb la conselleri d’Igualtat Tània Verge, o les declaracions de Pere Aragonès durant el Ramadà, convidant implícitament als musulmans a mantenir les seves tradicions i cultura, i a no adoptar les catalanes, és més una ranera del passat, d’un aferrar-se al que ha funcionat fins ara, que no pas l’avenç d’una cosa nova. Les elits catalanes fa molt de temps que van a les palpentes, tirant de veta, i no és estrany que abordant la immigració actuïn igual que en altres temes.

La immigració ha existit sempre en la història. Cal tenir en compte, però, que el món de la Globalització porta amb ell transformacions inèdites, com la mutació de la figura de l’immigrant en la del migrant. En les migracions del segle XIX i principis del XX, el que feien els immigrants (europeus, sobretot) era desarrelar-se d’un lloc per arrelar-se en un altre, generalment. A mesura que el món s’ha convertit en un pla llis de circulació de mercaderies i persones —i de persones concebudes com mercaderies— la centrifugació de població per motius econòmics ha passat de ser d’escala local, regional, estatal o imperial a mundial. Els últims anys, alhora, també s’han anat difuminant les diferències entre l’arquetip del «turista» i el de l’«immigrant», un canvi operat a redós de la rapidesa i abaratiment de les comunicacions i els transports, i l’establiment de mercats i tractats de lliure circulació interestatals a escala mundial. Un dels resultats d’aquests canvis és el naixent «migrant» que es desarrela d’un indret per no arrelar-se més, i vaga per la superfície terrestre a la cerca de feina. En aquest migrar, moure’s o desplaçar-se, sigui català, senegalès, xinès, ucraïnès o rus, produeix una tensió i una tendència al desarrelament, per fricció i erosió, sobre la comunitat receptora. Aquest drama ètic (pels desarrelats en general, migrin o no) es disfressa amb la suposada inevitabilitat de la Globalització i el dogma de la lliure circulació de persones (turisme i immigració massius) i es romantitza amb la idea que tots som persones lliures, sense context concret ni transcendència comunitària, i que viatjar o provar sort en un altre país és en realitat una aventura. 

L’adveniment del migrant, en substitució de l’immigrant, fa difícil, anacrònic o absurd parlar d’integració o d’assimilació en general dels migrants. No es pot pretendre que treballadors que avui són a Barcelona, però d’aquí a dos anys potser són a Madrid, a Los Àngeles, a Londres o Atenes, parlin o s’interessin pel català o facin seva una cultura que requereix temps per ser estimada o viscuda. La centrifugació de la població mundial impedeix la permanència d’identitats; les erosiona fins a la desaparició. Davant d’aquestes realitats i les patologies socials que se’n deriven (inseguretat, delinqüència, desagregació social, col·lapse del nivell educatiu, sensació d’alteritat, desarrelament d’autòctons i al·lòctons) emergeixen perillosos sentiments de xenofòbia (por o odi a l’Altre, immigrant o turista) o de racisme. El cas més flagrant fins ara ha estat el dels atemptats de la Rambla (2017), un atac de musulmans contra europeus.

No és sobrer assenyalar que el decadent establishment mediàtic-econòmic, tant de la «dreta» com de l’«esquerra», és fervorós creient en la lliure circulació de persones. Totes dues ales del liberalisme (l'econòmica i la ideològica o cultural, per anomenar-les d’alguna manera) han començat a emprar una terminologia anàloga en referència a la immigració. Si abans sempre s’havia parlat d’«immigrants», un terme que s’ha anat amarant de connotacions negatives, arreu es parla ara de «migrants» o de «persones migrades» (sic), tot cercant d’evocar en la ment de l’interlocutor la visió de les aus i els mamífers que migren sense fronteres ni limitacions de cap mena. Els arguments del tipus econòmic «venen a fer les feines que nosaltres no fem» o existencial-ideològic «tothom és lliure de viure on vulgui» o «cap ésser humà és il·legal», conviuen perfectament amb arguments del tipus humanitarista «és el nostre deure acollir-los». De fet, es complementen en un moviment de pinça. D’aquests sectors no provindrà cap mena de solució al problema.

Aquesta visió de la immigració és conseqüència lògica d’una cosmovisió concreta, hereva d’un liberalisme messiànic i dels Estats Units com a model de melting pot de cultures. Esquerra i dreta liberal, de la CUP a Junts, comparteixen la concepció de l’ésser humà com a tabula rasa. La polaritat universal-individual és part de la mateixa dinàmica d’abstracció —oposada a la concreció— i de desarrelament, de destrucció de contextos i d’identitats intermèdies. La frivolització de la qüestió es palesa en frases com «És català qui viu i treballa a Catalunya» o en la recent substitució de «els catalans» o «el poble català» com a subjecte històric concret per l’abstracte «la ciutadania» o els «7,5 milions de futurs» que anunciava una recent campanya de la Generalitat, en què els habitants de Catalunya són ciutadans, persones o futurs —xifres en una estadística o un cens—, però no catalans. Ser català és per ells sinònim d’ésser humà. Aquesta és la posició còmoda, prepolítica i, per tant, irreal. Però si tothom és català, ser català no té cap valor ni profunditat, cap qualitat; si tothom és català, ser català no vol dir res.

El problema de l’actual manera d’abordar la immigració —reflex, insisteixo, d’una cosmovisió d’origen modern— és que els éssers humans no existeixen com a tals, sinó que existeixen mediats a través de grups i idees, com les comunitats. Els interessos polítics d’aquestes comunitats, com passa al món sencer, varien. No hi ha un interès o una política humana: hi ha preferències nacionals, comunitàries, religioses. Fins ara, aquesta ficció ha anat mantenint-se en una mena de pax economica, en què els catalans i la immigració ha acceptat, en general, les regles del joc sota la premissa que les coses anirien cada vegada millor per tots. Què passarà en un futur immediat, especialment ara que l’era del creixement i el progrés ha deixat pas a la de la incertesa i la precarietat? Què passarà quan uns grups comencin a demanar polítiques d’un tipus diametralment oposades a les d’un altre grup, fins al punt de ser considerades inassumibles o intolerables de cap manera (xocs que ja han començat a sorgir amb l’islam)? Veurem manifestacions violentes de grups i ètnies que ni sabíem que existien o que s’havien organitzat, reflex de friccions als seus països d’origen? Què faran els membres d’un grup ètnic o religiós que, en un altre indret del món, ha declarat la guerra a un altre? Què passarà quan certs grups passin de ser percentatges mínims a poder influir el signe de les eleccions?

Davant d’aquest enduriment del món i l’emergència d’aquest debat, cal evitar que les elits espanyoles ens arrosseguin a un combat horitzontal, entre nosaltres i la immigració, i que es trenqui la unitat independentista per passar a bandositats ideològiques a nivell espanyol o europeu. L’element disruptiu del debat sobre immigració cal abordar-lo a la catalana, amb una perspectiva nacionalista i independentista, conscients dels problemes específics de Catalunya, com ara la immigració històrica i l’absència d’eines estatals per regular-la. I cal evitar, també, una hegemonització o acceptació tàcita de la visió de VOX —l’únic partit espanyol que n’aborda la problemàtica creixent— en l’orientació del discurs. Aquest partit es proclama contra la immigració il·legal, però no té problema, seguint les polítiques dels governs Aznar, de potenciar la immigració llatinoamericana, recuperant el marc geopolític imperial hispànic i la idea de Madrid com a metròpoli d’una Espanya radial de seixanta milions d’ànimes.

En conclusió, i volent servir com a modesta i inicial aportació a un debat que començarà a abordar-se aquests pròxims mesos, voldria esbossar unes claus sobre les quals s’ha de fonamentar l’argumentari del nacionalisme català sobre la qüestió. 1) El problema és la immigració com a fenomen, no els immigrants en general, i és conseqüència d’una manera de pensar més àmplia, que concep els éssers humans com individus intercanviables, mers agents econòmics. Així, la immigració massiva no és inevitable ni irreversible, és una qüestió política com qualsevol altra. 2) El problema es resol en concret, no en abstracte, i no hi ha una solució definitiva ni única. 3) Els interessos sobre la qüestió per part d’Espanya, com en altres casos, difereixen dels de Catalunya. 4) La identitat catalana (què és o no és ser català) necessita un replantejament, com ha passat altres vegades els últims segles, a la llum de les transformacions de la postmodernitat. Eludir o silenciar el debat no significa tancar-lo.