A principis de 1906, poques setmanes després de dimitir del càrrec de president del Consell de ministres, el liberal Segismundo Moret va escriure-li una carta a l’aleshores governador civil de Barcelona, el duc de Bivona. S’acabava d’aprovar una llei que traslladava de la jurisdicció civil a la militar tots els afers relacionats amb l’ultratge als símbols patriòtics, conseqüència dels «Fets del Cu-Cut!» —una celebració electoral dels catalanistes que va acabar amb més de tres-cents soldats de l’exèrcit saquejant les redaccions del diari de la Lliga i del setmanari satíric.
Moret li deia al governador que, davant del «problema regionalista» hi havia dues solucions: «extirpar-lo, fins a extingir-lo, o transformar-lo, per mitjà d’una política descentralitzadora i patriòtica». Descartava la primera opció («ja ho va intentar Felip V, i no ho aconseguí») i apostava per la segona, «o sigui, la intel·ligència». Diuen que Alejandro Lerroux, erigit pels seus propis mèrits en cabdill del republicanisme català des de 1901, estava avingut amb Moret en els seus plans per desbaratar les ambicions catalanistes —i per desestabilitzar el moviment obrer català. Hi ha algunes proves, escadusseres, i nombrosos testimonis que verifiquen aquesta relació entre el president del govern i Lerroux. La seva trajectòria és prou complexa per resumir-la en un paràgraf, però el paper de Lerroux demostra que la lluita política sempre ha estat al cor del conflicte entre Catalunya i Espanya.
Hi ha una constant, com a mínim, en els últims tres segles: sempre que els catalans han intervingut en la política espanyola, han desencadenat el caos. Hauríem de ser experts en gestionar les crisis, però només som entesos en precipitar-les. En justa correspondència, els poders fàctics de l’Estat han tractat Catalunya com una província rebel. No els critico, és la seva pulsió per preservar el control. En aquest sentit, jo no diria que «en els llòbrecs soterranis de Castella o del Departament d’Estat algú treballa dia i nit contra nosaltres», com escriu fent mofa el periodista Arcadi Espada al seu llibre «Contra Catalunya». Sí que diria, en canvi, que la memòria de l’Estat funciona millor que la nostra i que cada vegada que el moviment polític català treu el cap, s’activen els seus mecanismes de defensa automàtics —la intel·ligència.
La memòria de l’Estat funciona millor que la nostra i que cada vegada que el moviment polític català treu el cap, s’activen els seus mecanismes de defensa automàtics
La figura d’Andres Cassinello Pérez és il·lustrativa per prendre consciència alhora de la continuïtat i de la flexibilitat que adopten aquests mecanismes. Nascut a Almeria el 1927, fill de militar i nebot d’un polític conservador —morts els dos durant la Guerra del 36—, Cassinello va entrar a l’exèrcit i va conduir la seva carrera al camp de la contrainsurgència i guerra especial, com l’anomenen al John F. Kennedy Special Warfare Center, a Fort Bragg, on va ampliar els seus coneixements el 1966. Poc després el van destinar a la Organización Contrasubversiva Nacional (OCN), origen dels serveis secrets espanyols — posteriorment rebatejats com a Servicio Central de Documentación (SECED), més tard com a Centro Superior de Información de la Defensa (CESID) i, finalment, amb el nom actual, Centro Nacional de Inteligencia (CNI).
Cassinello va treballar al SECED durant el trànsit de la dictadura de Franco a la monarquia parlamentària de Joan Carles de Borbó. Va trencar durant un temps amb el Servei i es va incorporar al Centro de Estudios de la Defensa Nacional (CESEDEN). Allà va trobar-hi un llibre escrit per Francesc Cambó, suposo que deu ser «Per la Concòrdia», publicat al final de la dictadura de Primo de Rivera. Cambó hi advoca per un canvi de règim efectuat des del poder, per evitar revolucions, i Cassinello es basà en les seves idees per elaborar un document titulat «Ante el cambio». Quan Juan Valverde, el nou director, li va proposar de tornar al SECED, el comandant Cassinello li posà com a condició l’acceptació d’aquest document. No deixa de ser paradoxal trobar un polític català d’abans de la guerra com a font d’inspiració del full de ruta dels serveis secrets en l’anomenada Transició democràtica.
Poc després, Adolfo Suárez nomenava Cassinello director del SECED i, sota la seva supervisió, va orquestrar el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya. Cassinello, un expert en operacions especials, es va desplaçar a Saint-Martin-Le-Beau per reunir-se amb Tarradellas i donar el vist-i-plau a l’operació. Poc després de l’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco, va sortir publicat un llibre que es deia «Subversión y reversión en la España actual». L’autor, Carlos I. Yuste, era un pseudònim sota el qual s’amagava, segons algunes fonts, el comandant Cassinello, qui uns anys abans, a mitjan dels seixanta, havia publicat «Operaciones de guerrillas y contraguerrillas», aquest amb el seu nom real. Els dos textos deixen pistes de la política de seguretat en matèria de contrainsurgència d’Espanya.
Com és natural, en aquests llibres Cassinello no menciona Catalunya ni una sola vegada. Les operacions clàssiques de contrainsurgència es reservaven pels conflictes armats. Tenen dues vessants: política i militar. La pau aconseguida al Principat el 1939 per la força de les armes es va segellar el 1978 per la força de la política. Una prova que des d’aleshores no hi ha hagut mai cap insurgència, entesa com un motí violent, és que a Catalunya ningú ha atacat les guarnicions militars i els quarters de la Guardia Civil —llevat d’ETA.
Precisament, també trobem a Cassinello dirigint el Servei d’Informació de la Guardia Civil durant els anys que es creen els GAL, el grup de contraterrorisme per combatre ETA. El jutge Baltasar Garzón, als anys noranta, va inculpar Cassinello en el «Cas Oñederra», relacionat amb els GAL, però finalment el va deixar fora del procés judicial. Sigui com sigui, la formació d’una milícia paramilitar per derrotar un enemic de l’Estat forma part del manual que Cassinello havia estudiat anys abans a l’acadèmia americana i que, poc després, va deixar per escrit en els seus dos llibres sobre contrainsurgència.
Va ser el SECED qui va facilitar el passaport a un jove Felipe González, amb el nom en clau d’Isidoro, perquè travessés la frontera i assistís al famós congrés del PSOE a Suresnes on va sortir escollit com a secretari general. En unes converses desclassificades de Cassinello amb González per prendre’s mútuament les mides, entre 1976 i 1977, sí que hi apareix Catalunya. Suposo que a l’Espada no li faria moure ni una cella saber que el cap dels serveis secrets i el líder de l’oposició, futur president del govern, es reunien per comentar les potencials amenaces a la pàtria. A mi tampoc, però veure-ho per escrit resulta molt instructiu.
El testimoni de Juan María de Peñaranda, un dels homes de la secció política del SECED a l’època de Cassinello, recollit al llibre «Desde el corazón del CESID», ajuda a diferenciar la lògica de la Guerra Freda de la lògica actual —que alguns analistes descriuen amb el nom de Guerra Global. L’escrutini i la influència del govern dels Estats Units sobre el desenvolupament dels esdeveniments a Espanya era permanent. ETA, Cassinello, els GAL i Felipe González són producte d’una època en què el record de les grans revoltes anticolonials dels seixanta encara era prou viu, però la URSS començava a fer aigües, i durant aquest interval els serveis secrets s’anaven engreixant com els galls abans de Nadal.
Avui la Unió Europea ja no és tan vital pels interessos estatunidencs com ho era fa quaranta anys i per molt que ens indigni la discrecionalitat de la justícia espanyola, de fet està servint com a model per a molts països, com la Xina o Túrquia. Les pel·lícules d’espies cada cop són més dolentes perquè el misteri s’ha acabat: tots portem un xip a la butxaca. Les insurgències ja no busquen prendre el control de l’Estat, sinó treure profit de la seva inestabilitat. Per resumir-ho, els soldats que busquen parella a Tinder delaten la seva posició i els futurs terroristes s’adoctrinen mirant YouTube.
A Catalunya sembla que ni hem superat la lògica resistencialista de la Guerra Freda ni tampoc hem assumit que l’Estat ens tractarà sempre com una amenaça potencial.
Mentrestant, a Catalunya sembla que ni hem superat la lògica resistencialista de la Guerra Freda ni tampoc hem assumit que l’Estat ens tractarà sempre com una amenaça potencial. A Roger Torrent, expresident del Parlament, «algú» li va intervenir el telèfon mòbil amb un spyware israelí d’una empresa que només ven el seu producte a governs i el molt ruc ho ha convertit una novel·la. Pel que fa a 2017, sempre ens quedarà el dubte de quina era la intenció real de la policia el 20-S. La hipòtesi més raonable és que aquell dia va servir per construir la causa judicial de la rebel·lió. De l’atemptat del 17-A a Cambrils i Barcelona més val no parlar-ne si no vols que et tractin de conspiranoic.
Els hereus de Cassinello s’adapten al present —per això la flexibilitat—, sense perdre de vista el consell de Moret —heus aquí la continuïtat. Els serveis secrets col·laboren amb les empreses recol·lectores de dades i al mateix temps competeixen amb les xarxes socials per introduir la narrativa més adequada als seus interessos. En un territori com Catalunya. on la violència, per més contorsions de la paraula que es facin, continua sent monopoli de l’Estat, és fàcil observar que a la contrainsurgència dura l’ha substituït una maniobra ajustada a les condicions de la Guerra Global. Les armes més efectives són l’economia, la tecnologia, la propaganda, la psicologia i la llei. L’objectiu final és evitar que l’independentisme es guanyi el suport de la població. De moment, ho estan aconseguint.
Com demostra l’actuació judicial posterior a la tardor de 2017, la manca de violència no impedeix que els tribunals i les forces i cossos de seguretat espanyols, sota una direcció política, s’enfrontin a la (mal) anomenada «qüestió catalana» amb la mateixa resolució que ho feien davant d’ETA. Els temps han canviat, però seria ingenu creure que l’Operació Catalunya, les campanyes mediàtiques, l’espionatge de líders independentistes o el xantatge sobre el món econòmic català són operacions aïllades. La trajectòria del comandant de l’exèrcit, ja retirat, Andrés Cassinello Pérez durant els anys que es forja el règim actual, ens serveix per fer-nos a la idea del rigor amb què l’Estat es pren la seva feina i, per contrast, la poca memòria que tenen alguns discursos elaborats des de Catalunya.
