«La cultura és un invent recent. Data d’algun moment del final de la Segona Guerra Mundial». A Desànim de lucre. Crítica de la ideologia cultural (2015, reeditat el 2021 i el 2024 a Bon Port) l’escriptor Abel Cutillas traça la ideologia que ha permeat la cultura europea des de 1945 —la pròpia «cultura», que podríem posar en majúscula però posem entre cometes— i n’avisa de la mort i putrefacció. L’auteur de l’obra, resident a París, esbossa la problemàtica a partir de diverses passades per damunt del segle XX, sobretot la segona meitat, mitjançant diversos pensadors, des del segle de les Llums fins avui. Les idees i els autors dialoguen, es critiquen, s’oposen, se superposen i acaben fent sortir l’objecte d’estudi del llibre: la «cultura» de la postguerra europea.

L’obra de Cutillas, d’unes cent trenta-cinc pàgines, pot llegir-se pausadament des de diversos angles per extreure’n diverses conclusions en diversos sentits i pot concebre’s a la vegada com un cabdell, amb multiplicitat de fils a estirar a través de les referències que contenen les notes a peu de pàgina. I, encara més, com a caixa d’eines per desmantellar, precisament, aquesta «cultura» prefabricada i instal·lada, amb els seus caragols, planxes i barrots, en els cossos i les ànimes dels europeus. Una dècada després de la seva publicació original i quatre anys després d’una reedició en format digital, el llibre no només no ha perdut actualitat o força, sinó que al lector li resultarà més evident el que s’hi assenyala. Per això la capitana de Bon Port, Diana Coromines, l’ha revisat a fons i Cutillas hi ha afegit un prefaci en una nova edició en paper.

L’autor de Desànim de lucre descriu un ocàs, el final de tot un seguit de coses que han durat vora vuit dècades. «De moment, els agents de la cultura no han estat agredits per una població que ha acceptat en silenci que part dels seus impostos es dediquin a una cosa que ni els serveix, ni els interessa». Aquesta «cultura», com l’hem entès des de la Guerra Freda, o des dels anys seixanta a Catalunya —i que aquí va acabar cristal·litzant en l’autonomia, en un sentit ampli—, es basa en una sèrie de mentides convenients, disposades damunt de les ferides i els traumes de la història. Tota la segona meitat del segle XX en què habitem encara —i d’aquí la creixent sensació d’irrealitat i d’incomoditat de la «cultura»— es va fer per negar, per impedir els horrors de la primera meitat. 

Evidentment, hom entén que es volgués evitar la repetició de les pitjors catàstrofes de la història de la Humanitat, els camps de concentració i d’extermini, la deshumanització i les guerres «de material» i que tota una sèrie de consensos, pactes i hegemonies giressin entorn d’això. Però va arribar un temps en què, entre la caiguda del Mur de Berlín i la Gran Recessió, la necessitat va transformar-se en caricatura. «Mentre els senyors de la lletra eren dominants van dissenyar una filosofia de la història, una teoria social, un marc per a les relacions humanes i fins i tot un almanac de sentiments i emocions concretes per ordenar el conjunt de vida dels homes». Durant molt de temps, ens ha estat ordenat, des de petits, des de la publicitat, els museus, les aules, les pantalles, com havíem de sentir, de pensar, de fer, de viure. Els intel·lectuals, els mestres, publicistes i periodistes van arribar on no podien arribar policies i militars. Es determinaven els límits del correcte, el permès i el bo, i de què érem i no érem nosaltres en el més superficial i en el més profund. La «cultura» és un dispositiu de disciplina i control, una negació de la llibertat i de l’espiritualitat —de l’ésser. 

Però passat el temps, la «cultura» envelleix i li surten esquerdes, la degradació de l’edifici produeix fugues i talls de corrent constants. En un moment donat, «sobre l’escenari s’insinua la possibilitat que s’hagi estat vivint un simulacre, a través dels membres dels altres. En la sexualitat, en la sentimentalitat, en els gustos i en els plaers, en el profundíssim sentir, algú podria acabar notant que allò que volia no era allò que volia, que allò que sentia no ho sentia i que allò que feia quan era al llit amb la parella ho feia només perquè ho havia llegit en una revista de tendències de moda. Enderrocades les ideologies, l’últim horror de la vida inautèntica consistirà a adonar-se que el propi cos tampoc no pertany al seu dipositari. Quan els somàtics descobreixin que els seus impulsos més íntims són una simple coreografia es vessaran llàgrimes de veritat». 

Aquesta putrefacció de la «cultura» es veu de manera molt més nítida a Catalunya, on la farsa és molt més descarada que a la resta d’Europa —i fins i tot les coses hi passen abans per la irrealitat induïda que comporta viure un país ocupat. Que al nostre país es promogui una cultura de la feblesa i del no trencar cap plat per evitar un nou Holocaust vuit dècades després del final de les guerres mundials és encara més irònic i paradoxal que en d’altres indrets d’Occident: no vam participar a cap de les dues conflagracions. «La debilitació (voluntària) del pensament és fruit del temor a la força», rebla Cutillas. Una sentència que si és vàlida per Occident, ho és encara més per Catalunya, on tots els mitjans emeten un simulacre de competició per ser el més atrotinat, el més gris, el més pobre, el més feble, el més avorrit, el més insuls, el més insípid, el més inofensiu, el més banal, el més intranscendent. On la cultura aspira no a l’elevació o l’enfortiment, sinó al greuge.

Davant d’això, Cutillas defensa que cal «implicar una altra vegada la cultura, amb tot el que comporta en matèria d’enriquiment, creixement i valor, en la nostra configuració com a individus, ja que, òbviament, tot document de cultura és un document de victòria, de barbàrie». Cal quelcom «tan simple, tan complicat de fer: considerar la cultura amb voluntat lucrativa. Deixar de banda el model resistencialista i l’escepticisme ritual». Cutillas entén el lucre no en un sentit merament econòmic, sinó espiritual, total. La cultura veritable ha de servir per sacsejar la consciència i elevar-la, produint una ruptura amb l’habitud i la quotidianitat per situar-nos-hi al dessobre. Un moment que ens enriqueix —lucra—, ens enlaira, ens fa millors. «El temps preparat per a la cultura, la lectura d’un llibre, l’audició d’una obra o la contemplació d’una exposició que el ciutadà es reserva, precisament, perquè allí ha de trobar un reforç de sentit per contraposició a la seva vida habitual, queda absurditzat quan, allò amb què es troba, és la continuació de la rutina per entreteniment». La cultura no és això: és una cosa molt més alta, amb un «caràcter de domini i victòria»; aliment per l’esperit. La «cultura» n’és un succedani, una falsificació, una negació —«la difusió del lament i la queixa». «És un nihilisme dopat. Abans de començar a escriure, t’ha de posar trist».

Cutillas demana autenticitat i connexió amb el que és propi, endins, amb les arrels, i en contacte amb el públic, amb el mercat. S’ha pensat, fal·laciosament, que la cultura era enemiga del mercat; «voluntàriament s’oblida que l’origen de la cultura és sempre l’acumulació i la riquesa, el lucre, en definitiva. La cultura es presenta coquetament com a enemiga del lucre quan n’és la filla directa, i no estem parlant exclusivament en termes econòmics i materials». A més, la cultura per la cultura, sense visió superior, sense idea de servei, acaba esdevenint folklore, una cosa moribunda i tancada en si mateixa. 

«Tota l’energia cultural i tot el privilegi de formar part del món de la cultura ha de servir perquè hi hagi una construcció política al darrere», reclama Cutillas a les presentacions del llibre. Vinculant la cultura —ja sense cometes— a aquesta posició espiritual davant del món, en la concreció de l’experiència existencial de ser català i europeu al segle XXI, Cutillas —que a més d’auteur és libraire— entén el mercat a la vegada com un test de força i de potència —no necessitar els circuits de l’autonomia significa haver generat un producte cultural autèntic i fort, amb un públic en sintonia— i com un vector, com una possibilitat d’expansió, gairebé imperial, per la cultura catalana; pels llibres en català i les seves traduccions, i els seus autors, i la seva manera única de veure i de viure el món, i de representar-lo. Això resulta tan vàlid pels llibres com per la gastronomia, l’arquitectura o l’esport. De fet, l’accés al món, el que fa és que trenquem els murs en què els castellans volen tancar-nos. En aquest omplir buits i en l’anar més enllà hi ha un sentit de transcendència que acabarà, finalment, topant en un conflicte obert amb totes les forces que s’hi oposen. Mentrestant, en l’entreacte tot acaba prenent la forma d’una sort de preparació cultural, perquè la majoria de les coses no són per l’avui. Això és l’ànim de lucre.