Segons a qui se li demani, el mot pot contenir una càrrega de severitat o de conya, però el cert és que el trauma és ben present en les vides de tots els éssers humans. A The Body Keeps the Score: Brain, Mind, and Body in the Healing of Trauma (2015), el psiquiatre Bessel van der Kolk explica que «no és necessari ser soldat de guerra, ni visitar un camp de refugiats a Síria o al Congo per trobar el trauma», perquè el trauma o l’estrès posttraumàtic no requereix guerres, violacions, saquejos o actes reflex del més brutal i despietat de l’existència humana —o no només. El trauma pot ser quelcom quotidià, banal, acumulat en experiències desagradables o que no hem pogut processar durant la nostra vida. 

Per Van der Kolk un trauma és, a grans trets, una experiència que sobrepassa la capacitat d'una persona per gestionar-la, processar-la i integrar-la de manera normal en la seva memòria en el moment de viure-la. De vivències o d’experiències que encaixin amb aquesta definició n’hem tingut, en menor o major mesura, tots els éssers humans —forma part inseparable del nostre ésser al món– independentment de la nostra fortalesa, intel·ligència, riquesa o procedència geogràfica. No costa gaire imaginar algunes d’aquestes situacions patides en carn pròpia, i reviure’n, en part, les sensacions desagradables que ens van causar —o no sentir res, tot i saber del cert que en el moment que ens van passar no vam saber què fer-ne. Des d’una ruptura o un desengany amorós, un moment de ridícul a l’escola o a la feina, un atracament, una situació d’assetjament, una decepció política… Podem pensar que hem superat o ens hem sobreposat a aquests esdeveniments tan sols amb el mer pas del temps, refent la vida a empentes i rodolons, o que vam aconseguir fer el cor fort per sortir-nos-en. Però en molts casos aquestes vivències, i els pensaments i emocions associats queden, d’alguna manera, encallats per la incapacitat de ser digerits, i poden deixar una empremta duradora en la ment, el cos i les emocions —moltes vegades, de forma completament inconscient. El nostre organisme treballa perquè puguem continuar sobrevivint en el medi, i enterra a l’inconscient tot el que no pot processar. Així, per Van der Kolk, el trauma no és l'esdeveniment en si, sinó la faisó com s’ha viscut. 

Les persones que han patit traumes sovint experimenten una sensació de de separació respecte d’elles mateixes i respecte del món, com si estiguessin «desconnectades» de les seves emocions o experiències i les visquessin des de fora, incapaces de capbussar-s’hi de debò. Això dificulta, més enllà del benestar o la recerca de sentit vital, l’establiment de relacions, íntimes o no, amb els altres éssers humans. De fet, Van der Kolk explica que el trauma altera fonamentalment les funcions cerebrals, especialment les àrees responsables de la memòria, la regulació de les emocions i l'autopercepció. Així, una persona que pateix un trauma no acaba de ser del tot ella mateixa: no té una consciència integrada, sinó que diversos impulsos i reaccions automàtiques li disputen el domini sobre seu cos, ment i emocions. La seva percepció està, d’alguna manera, distorsionada. Per això, algú que està profundament traumatitzat o acumula múltiples experiències per digerir pot reaccionar de maneres impredictibles o exagerades a noves situacions que, pel seu inconscient, són semblants a aquelles que van ferir-lo. O pot doldre d’una memòria o una capacitat mental i emocional alterada o disminuida, de vegades sense saber-ho, cosa  que comporta un patiment psicològic desproporcionat o dolències físiques: hi ha una part d’ell que li està impedint viure d’una manera normal. 

De fet, el trauma pot mantenir el cos i el sistema nerviós en un estat constant de fight, flight, fawn o freeze —confrontar, fugir, plaure o quedar garratibat—, fins i tot en absència d’un perill immediat, i constituir un desgast permanent de totes les nostres facultats —una fuita d’energia en cada instant de la nostra existència. Així, els traumes «deixen la seva marca en la nostra ment i en les nostres emocions, en la nostra capacitat de gaudir i de mantenir relacions íntimes, i fins i tot en la nostra biologia i en el nostre sistema immunològic». Perquè, contràriament al que hom pot pensar en un món tan centrat en la ment com el nostre, el trauma no només afecta la ment, sinó que s’emmagatzema també en el cos. Es pot experimentar malestar físic persistent, com ara dolors crònics, malalties autoimmunes o problemes gastrointestinals, sense una causa mèdica clara —símptomes que sovint són, en realitat, una misteriosa manifestació de les emocions reprimides i del trauma no processat. Van der Kolk no dubta a assenyalar que ens queda encara moltíssim camí per arribar a entendre com funciona l’ésser humà per dins.

L’autor de The Body Keeps the Score assenyala, per a més inri, que el trauma no només existeix individualment, sinó que pot afectar grups humans o comunitats senceres, i que pot transcendir generacions. Algú pot estar traumatizat per coses que no li han passat a ell, ni als seus amics, ni a la seva família, sinó per vivències patides pel seu poble dècades enrere. Siguin causa d’un règim polític contrari, una derrota en una guerra o un genocidi, les marques dels traumes col·lectius es viuen, també, en el dia a dia. Els efectes d’aquestes vivències són, així mateix, misteriosos, i varien d’invididu en individu. De fet, un trauma col·lectiu pot desencadenar traumes individuals i viceversa. La possibilitat de resoldre’ls, ben real per Van der Kolk, escapa, tanmateix, dels límits de la consulta d’un psiquatre o psicòleg.

El treball sobre un mateix, l’autoconeixement, passa també per entendre quines experiències viscudes, directament o indirecta, conformen un garbuix o han quedat entortolligades dins nostre. L’ésser humà es recupera dels traumes, per molt que l’origen sigui remot en el temps o l’impacte hagi estat profund. Existeixen diverses teràpies, com els Internal Family Systems (IFS)o Eye movement desensitization and reprocessing (EMDR), però també les diverses formes de ioga i de meditació, que posen el cos i la consciència, inconscient inclòs, al centre. Van der Kolk defensa que amb una conversa o un pensament no n’hi ha prou, perquè el trauma arrela a l’inconscient i pot no mostrar-se en absolut en el conscient, ni ser abordable només a través de les paraules i la raó. Aquestes pràctiques ajuden a reintegrar els records traumàtics i a restaurar el control sobre el cos, la ment i les emocions. Descabdellar i separar l’emoció, el pensament i la imatge, desfent el nus del trauma, ens permet gaudir d’una energia que fins aleshores estava segrestada per mantenir un estat d’alerta innecessari. Reduir les distorsions de la consciència i projectar llum sobre l’inconscient porta pau, felicitat i benestar, i restaura la capacitat innata que tenim els humans per enfrontar-nos al nostre destí.