El passat cap de setmana Barcelona es va omplir d'europeisme amb l'acte organitzat pel Cercle d'Economia, amb la capçalera «El moment d'Europa. Esperança política, autonomia estratègica». Un europeisme servil i carrincló, que és el que s'estila a casa nostra —com ja indica el fet de parlar «d'autonomia estratègica» en el moment que la Unió es troba més dependent de l'exterior. En aquesta conferència es van ajuntar les forces mortes en vida del món autonòmic: el president de la Generalitat, Pere Aragonès, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, autoritats municipals i una part important dels sectors empresarials catalans vinculats al Cercle d'Economia. A més de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen.

El repartiment dels fons Next Generation, als quals tots els assistents segurament han fet alguna queixalada, és el pal de paller que els unia a tots. L'acte va copar totes les portades dels diaris catalans, afalagant la suposada fortalesa d'Europa i de la «concòrdia» mostrada entre els tres presidents. Encara que no ho diguin els diaris, aquest acte del Cercle d'Economia l'hem d'entendre en el marc més ampli de la «Conferència sobre el futur d'Europa», organitzada des de fa mesos per la Comissió. 

Una conferència que, per cert, diu molt sobre el futur de la Unió Europea per la seva manca d'èxit. En una part d'aquests debats es volia comptar amb l'opinió de la ciutadania, i els ciutadans que hi podien participar eren escollits per sorteig. Per a la majoria dels europeus el futur de la Unió desperta el mateix entusiasme que el darrer llibre de Junqueras entre els catalans. La majoria dels afortunats van declinar assistir-hi. Immediatament, la seva plaça va passar a algú altre, que també va declinar anar-hi. I així fins que a un eurobeliever li va tocar la loteria. Per fi tindria un podi per a fer saber a les «autoritats» el seu malestar amb què Brussel·les no hagi esborrat encara el poder dels estats —i, sobretot, el dels seus ciutadans. Segons sembla, fins i tot entre aquests eurobelievers, el dia de la veritat la majoria van preferir quedar-se a casa.

El resultat d'aquests «debats participatius», com acostuma a passar, va ser força favorable al que les elits europeistes volien. El passat 9 de maig —dia d'Europa— l'actual president rotatiu de la UE, Emmanuel Macron, va utilitzar la voluntat del poble europeu expressada en les àgores facilitades per la Comissió per a demanar una reforma de l'actual tractat de la Unió. Una reforma que acabés amb els requeriments d'unanimitat i facilités la feina de Brussel·les, és a dir, de França i Alemanya. La impotència de Macron i del projecte de la Unió va quedar palesa amb la resposta gairebé immediata de la majoria d'estats petits i mitjans de la UE, els quals van expressar que no els interessava cap nou tractat. 

Ara bé, això no vol dir que la Unió Europea estigui acabada. Les coses velles no moren per si soles, i si una cosa ens ha demostrat la Unió és la seva capacitat de sobreviure en un mar de disfuncionalitat. Sobretot ara que els fills díscols de l'Europa Oriental la veuen necessària per a contenir Rússia. Tot i que la inèrcia és el que pot matar el projecte de les elits europeistes, per ara és el que el manté en vida.

Ara bé, a l'Europa Occidental el paper que juga l'actual Unió és molt diferent. En aquest context, la fascinació pel lideratge alemany de la UE és propi d’elits servils. I els portaveus de les nostres elits locals són, en efecte, servils per damunt de tot. La conferència del Cercle d'Economia n'és un exemple clau del que representa per la Catalunya postprocés. A Barcelona, i en general a l'Europa Llatina  —com en dirien els noucentistes—, les autoritats de la Unió són una part important de legitimació de les elits locals.

I d'això anava l'activitat del Cercle d'Economia. El president del Cercle, Javier Faus, volent estar a la moda del to geopolític que ha tornat des de la fatídica nit del 24 de febrer —quan Rússia va entrar en guerra amb Ucraïna— va aprofitar per anunciar que «necessitem una bona dosi de Realpolitik». Realpolitik en el llenguatge de les elits autonòmiques acostuma a fer referència la rebaixa dels objectius, no a l'adequació dels mitjans per assolir-los. En concret, el que significa és acceptar «el que hi ha». Centrar-se en l'immediat, deixar enrere qualsevol ambició de país, especialment les ambicions de llibertat. A més —és ben clar— d'acceptar-los amb ells i els projectes que els beneficien. En això veiem com les elits del país i les de la Unió estan perfectament alineades.

I aquí arribem al discurs d'Úrsula Von der Leyen, com a representant d'una institució i d'un país que té com a ideologia «qui dia passa any empeny»: la seva funció és refermar les elits locals com a gestors competents. El seu to no va ser gaire diferent del que utilitzaria algú del govern visitant un poble de comarques o ciutat de segona fila per festa major. Es tracta de parlar sense tenir-ne gaire idea i amb l'objectiu de quedar bé. Es diu als ciutadans que tenen un bon alcalde —només si és del partit, és clar— i es reafirma que a la capital se'ls té en compte. Si està en marxa algun pla nacional que interessi al polític visitant, es farà esment als projectes que s'han impulsat al municipi, encara que no hagin passat d'asfaltar algun carrer o pintar un pas de vianants amb la bandera de l'arc iris.

Les elits espanyoles han estat obedients amb Brussel·les, i molt en especial amb Alemanya. La funció de la presidenta de la Comissió, per tant, no era presentar idees grandiloqüents, com li agrada fer a en Macron, sinó defensar el «que hi ha». Si per això cal dir que Espanya és un dels motors econòmics de la UE, es diu. Així es va mantenir en la línia compartida entre Madrid, Brussel·les i Berlín. I en fer-ho va posar en relleu també com són de servils les elits espanyoles a la visió alemanya d'Europa, que és, per sobre de tot, alemanya. Quan va tocar posar exemples de la centralitat econòmica d'Espanya a la UE, va fer referència a la possibilitat que hi passi un gasoducte de què ningú no es recordava fins fa tres mesos. Als ulls alemanys i espanyols, la Península no és pas motor de res, ni tan sols un tanc de combustible: és simplement un tub.

En aquest enquadrament, el paper del territori que fa anys sí que es considerava un dels quatre motors econòmics de la Unió no podia ser més modest. A l'hora de comentar les inversions dels fons Next Generation que han arribat a Catalunya —també cal dir-ho, retallats—, von der Leyen va haver de fer esment a la desena d'autobusos d'hidrogen que s'han comprat per Barcelona i Tarragona. Com a propagandista en cap d'una institució que es basa bàsicament en la imatge, va elevar una realitat tan minsa en la conversió del nostre país en una «vall d'hidrogen». Segons sembla, la innovació industrial i tecnològica que havien de portar els fons Next Generation, en el millor dels casos faran de Catalunya una eco-benzinera.

Fins i tot en l'intent de pervertir la memòria de Pau Casals, reduint la seva figura a un simple «antifranquista» espanyol, és una bona mostra que von der Leyen no va venir a presentar cap idea original. De fet, amb prou feines va presentar cap idea, perquè els que li escrivien el guió no en tenen gaires.

La impotència de Macron i la manca de substància de von der Leyen són dues cares de la mateixa moneda. A Brussel·les i Berlín no hi ha nous plans, i a París no hi ha força. L'actual Unió Europea, per tant, ja no és impulsora del que és nou —si és que mai va ser-ho— sinó validadora del que és vell. El seu credo és l'immobilisme enmig d'un terratrèmol. L'Europa francoalemanya està esgotada i, per tant, també aquells que s'hi aferren.

L'acte del Cercle d'Economia, «el moment d'Europa», va ser una bona representació de tots aquells sectors i imaginaris que mantenen Catalunya sotmesa i en declivi. No sé quin moment és el d'Europa, però el dels assistents a l'acte no en tinc cap dubte que és l'ahir.