«Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents plens d'ulls, que miraven endavant i endarrere», trobem escrit a l’Apocalipsi o Llibre de les revelacions (Ap. 4, 6). Si visitem algun dia l’Arc del Tetramorf de Santa Maria de Taüll, alcem la mirada i fitem amb atenció a l’àngel dibuixat, veurem sis ales plenes d’ulls que ens miren inquisitivament. Qui ens esguarda en aquest cas és, de fet, un serafí, el primer àngel del primer dels tres ordres angèlics, per davant dels querubins i els trons. Talment com Déu, els serafins són capaços de veure-ho tot, el passat i el futur, i també, és clar, dins nostre, els nostres sentiments.

La mirada és poder i ha estat sempre, per bé i per mal, una eina de coacció. Tot just després de la transgressió que suposarà l’expulsió del Paradís, i, per tant, el moment on, diferenciats de la natura, naixerà la societat humana, Adam i Eva es miren mútuament i d’aquesta mirada neix la vergonya, sentiment social per excel·lència. La diferència fonamental és fins on pot arribar aquesta mirada. En el cas, per exemple, del panòptic —etimològicament «observar(-ho) tot»—, dissenyat per Jeremy Bentham i criticat per Foucault a Vigilar i castigar, la mirada només arriba a l’acte extern. Els guàrdies, situats al voltant, vigilen els presos o malalts, ben visiblement situats al mig. Aquests darrers, sabent-se observats, actuen tal com s’espera que facin sense necessitat de la coacció  explícita. La funció principal del panòptic és la de modificar la conducta per, a través de l’autocontrol, aconseguir que s’assumixin i interioritzin les normes i que cadascú acabi sent el seu propi guardià. El Gran Germà que apareix a la 1984 d’Orwell també fa servir l’observació com a coacció. Tanmateix, ni els guàrdies ni el Gran Germà poden saber què pensa ni, encara menys, què sent realment l’observat i aquest és el seu punt feble. Potser és per això que l’Estat tecnocràtic que dibuixa Huxley a Un món feliç temi precisament els sentiments que els individus puguin tindre pel seu compte. Jordi Pigem, a Pandèmia i postveritat, ens recorda que les desenes de tradicions ens assenyalen que abans del pensament, de la ment, es troba l’ull del cor, els sentiments.

Qui pot controlar els sentiments té, en efecte, tant o més poders que els serafins, capaços d’esbrinar-los. Al capdavall, els límits del que es pot sentir són els límits del que es pot arribar a pensar. El poder a Catalunya n’és absolutament conscient i, en conseqüència, és en el terreny dels sentiments on posa la seva dedicació. A falta d’altres mecanismes —no tenim les eines d’un Estat—, a Catalunya la manera coercir la societat i el que és possible pensar és aconseguint que cada català controli allò que pot sentir.

Es tracta, doncs, de criminalitzar qualsevol sentiment considerat il·legítim, perquè aconseguir expulsar com a il·lícits certs sentiments és, de fet, aconseguir evitar que sorgeixi cap idea crítica amb la Catalunya autonòmica dels nostres dies. No hi ha gens d’interès a tindre debats mínimament profunds, ni poden produir-se quan l'avantsala del pensament, el sentiment, ja queda restringit. La buidor de gran part dels discursos dels representants polítics catalans, però també de grans capes de la societat catalana són, en essència, el resultat d'una depuració acurada i calculada on no hi ha cap ni l'ambigüitat ni la negativitat. L'eufemisme i la repetició de fórmules gastades només posen en evidència l'estricta inspecció i censura a la qual se sotmeten. Ni tan sols se'ns permet certes emocions fugaces. El simple fet de sentir-les, se'ns diu, és la prova de maldat. Els catalans vigilen què diuen els seus amics i vigilen encara més què diuen i què no diuen ells. 

L’odi, un sentiment que podria conduir-nos a pensar que tenim enemics, com ens recordava en Cuixart, està totalment vetat. La por només s’accepta si serveix per atemorir-nos amb morts si volem deslliurar-nos d’Espanya, però no pot sentir-se por a desaparèixer culturalment en la més absoluta inacció. La ràbia, la frustració, l'orgull, l'eufòria i la passió no es toleren o han de ser ràpidament reconduïts i domesticats per no donar peu a res indesitjable. Així per exemple davant de la traïció dels presos polítics, ni tan sols es podia sentir desconsol o tristesa, només es podia sentir agraïment i bondat. Qui estava decebut, qui gosava expressar el més mínim sentiment contradictori, es convertia, per les bones persones, en un monstre sense compassió. D'igual manera, davant de la baixada de l'ús del català causada per un creixement demogràfic inassumible, atès que no estem en condicions d'integrar la immigració ni lingüísticament ni cultural, i ni tan sols vam poder-ho fer amb l'onada migratòria anterior, no es pot ni sentir que no se'n vol més. Sentir-ho equival a culpar els immigrants o, encara pitjor, a ser un racista o un xenòfob que, ben segur, acabarà agredint algú. No cal provar cap acusació perquè, se'ns recorda, només algú malvat podria tindre un sentiment semblant. Davant del castellà i del darrer menyspreu d'algú al català o davant de la indiferència de milers de residents a Catalunya respecte a la possible mort del català no es pot ni sentir que no són catalans. I, si se sent, qui és expulsat sense miraments de la «catalanitat» és qui ho hagi pecat de sentiment.

Qualsevol sentiment no alienat amb la posició oficial és bandejat i criminalitzat. El resultat és doncs la castració absoluta del que es pot arribar a parlar i pensar. I és que hi ha debats que no es poden obrir perquè a la majoria de catalans els fa vergonya admetre què senten. Ells mateixos són els seus jutges i no es permeten sentir res que, als seus propis ulls, sigui immoral. La por a ser jutjat no pels actes sinó pel que se sent inhabilita qualsevol possibilitat de qüestionar el relat vigent. I qui domina i dicta què es pot sentir i dir que se sent públicament és qui domina la societat.