Si hagués de resumir el meu capteniment en un vers, tal vegada aquest seria “vull poder veure els estels a Barcelona”. Avui, al cap i casal de Catalunya, cent quaranta-sis mil punts de llum disposats per l’Ajuntament ofeguen la foscor. Quan hi fa núvol, el cel nocturn es tenyeix d’un artificial color tarongenc. Només un grapat d’astres, la lluna i les llums de navegació dels avions gosen surar a la nit de la capital.

El primer enllumenat públic a la ciutat comtal —irrisori i col·locat foramuralla— data del 1559. El 1752 hom va instal·lar mil cinc-cents fanals d’oli, de llum tènue i inicialment encesos només quan la claror de la Lluna no era prou intensa. Aquests van ser ampliats en nombre i substituïts, amb el pas dels anys, per fanals de petroli, de gas i, finalment, elèctrics, tot seguint els avenços tècnics. Els cossos celestes s’hi van anar veient progressivament menys fins a tant de gairebé desaparèixer en algun moment del segle XX.

Simbòlicament, mentre avançaven les idees de la Il·lustració—“el segle de les llums”—, la resplendor humana va començar a impedir que poguéssim veure el cosmos. Mentre ens miràvem cada vegada més a nosaltres mateixos, oblidàvem allò que existeix eternament per sobre nostre. Voler veure els estels a Barcelona i la impossibilitat de fer-ho és apropiat per explicar un món—i la revolta que pregonem contra ell.

A mesura que avançava la modernitat, anàvem perdent la capacitat de contemplar la volta celest.

La il·luminació nocturna no hauria pogut expandir-se sense una desacralització prèvia: calia deixar de considerar que els cicles naturals es trobaven damunt i defora l’abast dels humans. Calia concebre que el centre de la vida no eren els cicles del cosmos i uns principis intangibles, sinó únicament nosaltres, els mortals. El fet de continuar el dia durant la nit no tenia raó de ser per a l’home medieval, ni per ningú abans de l’home occidental modern. La necessitat d’il·luminar les tenebres va prendre sentit, sobretot, amb la industrialització i les jornades inacabables—torns nocturns inclosos—de treball a les fàbriques.

Aquest procés és paral·lel al de la racionalització. Sense la pressió per a maximitzar les hores de llum amb fins crematístics—beneficis econòmics creixents—, l'obscuritat hauria romàs intacta, com ho havia estat in sæcula sæculorum. Avui, subjectes als designis del mercat i de l’eficiència econòmica i social, les nits corprenedorament silents i fosques han desaparegut gairebé de tota la geografia d’Europa. L’imaginari humà es ressent de la desaparició del misteri i de les creences del sobrenatural.

Si bé que hi ha punts a les muntanyes despoblades on la penombra és suficient per deixar veure nítidament el firmament, els únics indrets que preserven la foscor absoluta al vell continent es troben a Escandinàvia i en illes remotes. Generacions senceres d’europeus han viscut i viuen sense veure ni saber viure les estrelles. A banda de la creixent impossibilitat física, la contemplació dels astres requereix també dedicar un temps a una activitat passiva, que no té res a veure ni amb el lleure consumista, ni amb els diners, ni amb els estímuls, ni amb les recompenses immediates a les quals ens té acostumats el món actual. La contemplació de l’univers ens entronca amb una activitat sacra, perenne, que enfonsa les seves arrels, valgui la redundància, en la nit dels temps. La disrupció de la nit té efectes devastadors sobre tota la natura. Desorienta els animals, trasbalsa els ecosistemes, dispara el consum d’energia elèctrica—que òbviament ha de produir-se primer—i ens impedeix tenir somnis profunds i reparadors.

Il·luminació nocturna i modernitat són íntimament vinculades: on hi ha modernitat i materialisme no hi ha estels.

Voldria veure el cosmos, el contorn porpra de la Via Làctia, els incomptables esquitxos de llum escampats damunt el llenç negre de l’univers. Voldria veure els planetes, quan els cicles ens els desvelen. Voldria veure amb els ulls ben oberts la Lluna i com la seva resplendor blanca distingeix un bosc, el contorn d’un arbre o d’una muntanya. En admirar el cosmos l’humà se sent petit, insignificant. Les seves cabòries no tenen cap importància perquè no és ningú davant l’obra divinal de l’univers, i això li proveeix una pau immensa.

Il·luminació nocturna i modernitat són íntimament vinculades. No és casualitat que la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia siguin dos dels punts més contaminats lumínicament i, a la vegada, dels més mercantilitzats i descatalanitzats de la nostra terra. Les ciutats són l’avançada de la dissolució del món i, anàlogament, els llocs on ja no es pot admirar la immensitat del cosmos. Contra el món modern, vull poder veure els estels a Barcelona.