En un petit poble català, hi arriba un senyor amb bastó i una llibreta. És la festa major i tots els veïns són al carrer. La gent s’aplega al voltant de la portalada de l’església, on un ball fa els acataments a les autoritats civils i religioses. El ballen vilatans acomodats: el botiguer, el  sastre, l’ebenista... El senyor, amb quatre símbols s’esbossa la melodia que toquen els músics, i amb quatre gargots documenta els passos de la dansa. Arribat a Barcelona, ho passa a net d’una manera més ordenada i entenedora, ho compila i ho publica.

Aquest exercici etnogràfic dut a terme per gent com Joan Amades a la darreria del segle XIX i principis del XX ha dotat Catalunya d’un dels fons de cultura popular més extensos d’Europa, i ens ha permès de tenir constància de costums antiquíssims que fins ben entrat al segle passat encara es duien a terme a indrets del nostre país. Continuem la història, però.

Un cop publicat, aquestes danses i músiques es «polien» segons els «estàndards catalans». L’auge cultural de la Renaixença va generar la necessitat de cercar unes essències catalanes, quan en gran part es construïen. Es modificaven passos perquè quedessin menys rústecs, s’afegien puntejats fins... Ensems, es va crear una xarxa d’esbarts per tot el Principat per tal que es ballessin aquestes danses i se’n toquessin les músiques.

El context que un dia donava sentit a aquesta festa quedava totalment mutilat del fet. Els acataments a les autoritats ja no tenien cap lloc a la nova funció de la dansa, ni el lloc era el mateix. Posar-ho dalt d’un escenari és, doncs, com posar una granota acabada de dins d’un pot de formol en una vitrina. El «qui» també és de cabdal importància: fer ballar una dansa als il·lustres —o als marginats— del poble, forma part de la significació que tenia en aquella comunitat. Alhora, el «quan»: en la festivitat del Sant, tots els costums al voltant d’aquelles festes pivoten sobre aquest eix espiritual i comunitari, que teixeix la vida cívica, religiosa i familiar dels vilatans.

El folklore és la mort de la cultura. No és dolent en si mateix, perquè n’és la conseqüència. Podem gaudir de les peces de museu, d’unes realitats ja mortes, que ens fan veure el passat des d’un ull de bou. Tanmateix, de vegades, l’acte de folkloritzar és matador. Ho veiem en les maneres actuals de restauració, on s’embolcalla en un cub de vidre i acer un edifici o part d’un edifici romànic. Arrancar el context, el paisatge del qual participa, la funció —religiosa, per exemple, si és una església— de la cosa, és com tirar-li sal a les arrels. La converteixes en una peça de museu, en quelcom rar que s’ha de mirar des de la distància. És la granota en formol, però havent-l’hi posat viva. La cultura, contràriament, és el fruit d’una comunitat forta i coordinada. L’organització de balls, de processons, d’aplecs, la transmissió de melodies, històries i refranys, és símptoma d’una comunitat viva. S’estructura la vida cívica al voltant d’uns valors i d’uns símbols, que la basteixen de sentit espiritual. És el contrari a la vida moderna, buida, individual.

La sardana és el darrer fenomen de cultura viva i generalitzat a tot el Principat que ens queda. Malgrat ser manipulada pels mateixos folkloristes de què parlem en la seva època, és l’últim acte comunitari viu, a l’espai públic i estès a tot el territori que encara funciona. La funció roman intacta: qui balla no ho fa amb barretina i espardenyes per evocar temps passats o unes determinades essències, sinó simplement per al seu gaudi. Alhora, balla qui s’hi vol posar, no cal apuntar-se enlloc ni formar part d’una associació determinada —més enllà dels qui ho organitzen. L’espontaneïtat i la manca de burocratització ho converteix en un fenomen molt estrany en la vida moderna i urbana.

Paral·lelament, els compositors i músics de cobla són i han estat en gran part de formació clàssica. Això ha fet de la cobla una plataforma per a l’experimentació dels compositors catalans, alhora que s’hi han vist reflectits els corrents més moderns de la música clàssica europea. El cant de tenora, fossilitzat a l’estructura dels llargs de totes les sardanes, no deixa de ser la reminiscència de la interpretació de les àries de moda dels darrers dos segles que en arribades als ports catalans eren interpretades pels intèrprets de tenora. Encara ara s’hi pot veure clarament l’estil belcantià en el deix interpretatiu. L’elit cultural catalana veia, doncs, en la cobla, la formació clàssica catalana des d’on participar de la cultura musical europea. Aquesta simbiosi dels fenòmens de la cobla com a formació instrumental i la sardana com a gènere musical, ensems  de la sardana com a dansa i el fet de ballar a les places, ha perdurat durant dos-cents anys fins als nostres dies. 

Alhora, en la sardana i en la música de cobla hi ha trets que són símptoma d’una continuïtat natural. Igual que als valsos vienesos s’anticipa el segon temps i es retarda el tercer, fent el famós «pun-xin-xin» vienès que escoltem el primer dia de l’any a la Primera, a la sardana, en un compàs binari, es retarden les dues corxeres del segon temps i s’anticipa la negra del primer (la caiguda). La marca de la sardana, coneguda des de la Trinca pel famós «tots-som-pops», no deixa de tenir uns deixos en el tempo que surten naturals als músics. I no només amb la marca; també passa en trets en l’estil que no es poden explicar per escrit, subtilitats en la interpretació, com passa amb tants d’altres gèneres musicals. 

Això no es pot aconseguir en cap treball musicològic en la música antiga i instruments recuperats. El músic que toca una viola de roda, o una flauta barroca, fan música en majúscules, però no deixen de fer la seva interpretació del que creuen que era, fruit de treballs musicològics més o menys rigorosos i encertats. És una feina importantíssima, però cal veure’n la diferència. En la cobla, en canvi, hi trobem el mateix fenomen que amb la música clàssica europea: un fil que ve de molt lluny i surt natural. Cap músic de cobla es vesteix amb barretina: és una continuació, adaptada a cada moment, i amb una funció determinada.

És per això que la sardana és el darrer acte de cultura catalana no folkloritzat que queda estès a tot el país, gaudit en l’espai públic, continuïtat natural d’una dansa antiga, i que per això no podem deixar perdre.