La historiografia catalana ha depès, d’ençà els seus inicis al segle XIX, d’una idea de poder i de la voluntat d’aquest de projectar-se cap al passat per reforçar-se al present i enfrontar-se al futur. En la seva Història de Catalunya de 1922, Soldevila i Valls i Taberner exposaven l’evolució d’aquesta disciplina en les habituals tres fases del positivisme: una primera fase «rudimentària», en què predominen les poesies i inscripcions anònimes, una fase «literària», «en què la història no és altra cosa que una branca de la retòrica» i, finalment, una fase «científica», en què se situaven a si mateixos els autors del catalanisme polític, immersos en la construcció de la Catalunya-nació noucentista. Míticament, la historiografia catalana naixeria amb l’Abat Oliba i la seva Chronicon rivipullense, redactada al Monestir de Ripoll pels volts de l’any 1032, en què descrivia les gestes dels comtes de Barcelona. Després apareixeria la Chronicon barcinonense, a la qual van seguir textos similars en d’altres punts de la Civilitat Occitana. Amb l’expansió catalana al Mediterrani, la història i el seu coneixement sortiria dels monestirs per popularitzar-se entre els súbdits de la monarquia catalana, necessitada d’arribar fins a l’últim racó del país i del seu imperi —una interpretació que als noucentistes els interessava per fer arribar la idea de civilitat i ordre a les masses catalanes. La baixa edat mitjana i la moderna és el temps dels cronistes, que relataran la història de Catalunya i les gestes dels seus comtes-reis. Des d’Antoni Viladamor a Feliu de la Penya, Roig i Jalpi, Jeroni Pujades, els cronistes treballen per una idea de poder monàrquic català.

Al segle XIX, la modernitat transforma també la manera de concebre la història, de relatar-la i d’explicar-la. Ja no són els cronistes que expliquen històries, en plural, o cròniques de fets, sinó que la Història —en majúscula i en singular— es considera un procés unidimensional, que abasta tota la humanitat i els seus fats comuns damunt la terra, per múltiples que siguin les seves expressions. Amb l’expansió de les publicacions, la sistematizació i ordenació dels coneixements i els intercanvis entre erudits es poden portar més enrere les mirades, i contrastar més fonts, més estudis, fent simultàniament més profund i més extens l’esguard historiogràfic. És en aquest context que emergeix un nou ofici especialitzat, la branca del qual sorgeix de la literatura: l’ofici de l’historiador. Pròsper de Bofarull revitalitzarà l’estudi de la història de Catalunya passades les Guerres Napoleòniques i, com Víctor Balaguer dècades després, llença una interpretació al servei de la construcció d’Espanya com a estat, nació i mercat —dirigida per catalans. La força de la història de Catalunya es posa al servei d’un projecte polític, el liberal-progressista. La primera generació de romàntics, Pròsper de Bofarull entre ells, es van dedicar a recuperar el passat medieval català i tota la seva energia, rebutjant, però, reivindicar aquesta particularitat en el present. El passat havia estat divers, però la construcció d’Espanya havia unit les diferències —i els historiadors castellans havien de tenir més en compte aquest passat català gloriós en la construcció comuna de la nació espanyola. La segona generació de romàntics, marcada i decebuda per l’establiment de l’Estat liberal durant les dècades de 1830 i 1840, amb la primera decepció respecte de la plasmació del projecte, comença a reivindicar, amb més força i en el present, la diversitat de la composició d’Espanya.

Es pot seguir el fracàs i el desencís amb Espanya a través de la interpretació de la pròpia història que fan els catalans i la relació d’aquesta amb la de Castella —i Occitània. Durant la dècada de 1820, la República Catalana de Claris es posa al mateix nivell que els Comuneros de Castella, en un marc de llibertats —liberals— hispànic contra el despotisme dels reis. Cinquanta anys després, pels volts de la revolució de 1868, la Guerra dels Segadors és interpretada com un avís de la plausible separació que pot comportar la intransigència d’un poder oligàrquic basat en el centralisme. I durant les dècades de 1920 i 1930 els primers independentistes reivindiquen la Guerra dels Segadors com una Guerra d’Independència i la República Catalana de Claris com el precedent del nou projecte d’Estat Català que es vol construir. La història és el pou de les energies per qualsevol projecte polític català, sigui de l’abast i del color que sigui. Fins i tot la post-autonomia catalana actual té la seva història: curta —comença el 1931—, victimista i suada. Tota nova política catalana necessita poar en el passat, treballar-lo i interpretar-lo de nou, com una nova persona revisita i reinterpreta el seu passat a la llum dels nous esdeveniments i de les seves aspiracions. Com més gran el projecte, més profunda i complexa resulta l’excavació a la recerca del petroli o les pedres precioses de la història.

En la dècada del 2020, la nostra interpretació del passat és hereva, sobretot, de l’establerta per Jaume Vicens Vives durant el franquisme. Vicens era hereu dels noucentistes i pare de la generació d’historiadors com Josep Fontana, de base marxista, o Josep Termes, més aviat llibertari, que van reinterpretar la història de Catalunya a la llum de les necessitats de l’oposició contra el franquisme. Van insistir en les classes socials, les dinàmiques econòmiques i la construcció de l’Estat, com un procés que portaria, progressivament, a un futur millor. La seva tria de temes, personatges, eines i esguards obeïa a les necessitats concretes del seu moment històric —i a un desig de mostrar-se com els bons i els del costat correcte de la història. Si tenien sensibilitat nacionalista, la inserien en aquesta interpetació, que pretenia donar força a un moviment de resistència al franquisme. Més tard, amb Jordi Pujol, la historiografia autonòmica va fer seva altra vegada la interpretació dels noucentistes. Ho faria amb algunes modificacions, lamentant, per exemple, un parèntesi funest durant el franquisme en un suposat procés d’ascendència de la consciència nacional iniciat entre 1833 i 1859, amb l’Oda a la Pàtria i els Jocs Florals com a simbòlic inici de la Renaixença. Aquesta visió encara incorporava un abast mil·lenari, i es nodria de la seva potència.

La falsedat d’aquesta darrera interpretació lineal, tanmateix, que descarta sense entendre’ls o cercar inserir-los en un relat més ampli i complex, la construcció o els assalts catalans a Espanya, té en comú amb la de Vicens Vives el fet d'inserir Catalunya dins d’Espanya en una situació de l'inevitable subordinació generada pel desastre de 1939. No és una interpretació feta des del poder, sinó des de la derrota i la voluntat de supervivència, que pren del Romanticisme, inconscientment, una pulsió de resignació, de decadència i de mort sense prendre’n la voluntat de reviscolada. Les elits havien abandonat el país, deixant-lo sense projecte. Per això Vicens Vives deia que l’únic que es podia historiografiar de manera contínua era el poble català. Intel·lectualment, era difícil fer més en els quaranta anys que van seguir a la Guerra Civil del segle XX —res que no fos procurar salvar els mobles.

Superats, però, aquells esdeveniments històrics, s’imposa la necessitat d’un nou rearmament. Hem de tornar a poar en la nostra història a la recerca d’energies, perquè la interpretació que tenim de les nostres vivències com a poble i, en lògica conseqüència, la nostra comprensió de nosaltres mateixos i la nostra força en el present no ens acompanya en les nostres noves empreses col·lectives. Amb una interpretació autonòmica de la nostra història, protagonitzada per obrers i burgesos, o per opressors i oprimits, amb el teló de fons de la construcció d’uns estats del quals estem alienats no podem elevar-nos al nivell que demana la independència. Amb aquestes premisses només podem glosar, tristament, un estudi inconscient del nostre esclavatge, però no en podem treure la força pel nostre alliberament.

L’establiment d’un Estat independent a Catalunya, i l’aspiració d’aquest a estendre’s al domini dels Països Catalans i projectar o incloure dins la seva esfera d’influència el món occità i el món del Mediterrani llatí requereix, doncs, una nova interpretació de la història. No només cal recollir del corrent dels temps tots els cars objectes que ens recordin el nostre poder imperial i, més tard, la nostra voluntat de separar els nostres destins de Castella i França. Il·luminem i omplim els buits absurds de la nostra historiografia recent. També cal, des d’una visió que se centri no en la nació, sinó en el poder d’aquesta, sigui hispànic, occità, francès o mediterrani, estudiar la nostra participació en empreses geopolítiques més enllà de les nostres fronteres, encara que se’ns hagin acabat girant en contra. Tant nostra és la conquesta de Mallorca i València, com Granada i Múrcia, la conquesta de Grècia i els almogàvers, els Trastàmara i els Habsburg, l’assalt a Espanya, la participació en la construcció de França i la independència de Catalunya. Hem de començar a tornar a fer nostres les històries dels nostres militars —a Lepant, a Rússia, Verdum o a Catalunya—, dels nostres polítics més poderosos —a Barcelona, Madrid, París i Roma— i els mecanismes del seu domini, dels nostres èxits en tota l’extensió del planeta i en qualsevol moment del temps. La història de Catalunya demana, una altra vegada, que la reinterpretem perquè ens torni a fornir de la seva força.