De manera recurrent els darrers anys hem vist com les notícies de monuments caiguts, o més ben dit, de l’enderrocament de monuments fets per certs grups obrien els informatius.  El gener passat, després de les protestes pel Black Lives Matter, el museu d’història natural de Nova York va decidir retirar i ressituar l’estàtua de Theodore Roosevelt. Muntant sobre un cavall, el vint-i-sisè president dels Estats Units tenia a un costat un nadiu americà i a l’altre un afrodescendent. Com en altres casos, les reaccions van ser molt diverses i la societat americana es va dividir entre qui ho trobava encertat, perquè el que representava l’estàtua era un atac a la seva identitat, i els qui consideraven que el fet era un atac frontal a la seva identitat i era «esborrar» a Roosevelt. Qui tenia raó? Certament, si Roosevelt tenia una estàtua era per la seva importància com a president dels Estats Units. La posició dels personatges, ell a cavall i l’afrodescendent i el nadiu americà a peu, simbolitzava necessàriament una jerarquia racial? O bé, tot el contrari, un president dels Estats Units —que evidentment era representat a cavall, com al llarg de la història s’ha fet per simbolitzar els líders militars i polítics— acollint a tots els nord-americans, més enllà del color de la pell? La resposta, però, no importa gaire perquè en realitat el que mostra la disputa i la decisió de retirar l'estàtua és molt més profund que un simple equívoc d’interpretació. Abans d’aquest controvertit episodi amb l’estàtua de Roosevelt, i arran també de tot el moviment Black Lives Matter, moltes estàtues dedicades a personalitats de la Confederació, com ara Robert E. Lee, havien estat retirades. També arreu d’Amèrica i Catalunya les estàtues de Colom han començat a ser qüestionades. 

De totes les raons, més o menys fonamentades, que expliquen aquestes decisions, les dues més interessants d’analitzar són la concepció moralista de la història i el conflicte entre grups amb diferents identitats i interessos per una determinada representació històrica. 

La primera de les dues raons és sens dubte un dels mals de l’època. Prolifera avui en dia la idea que l’única manera de relacionar-nos amb la història i el nostre passat és adequant-los a la nostra moral. De la mateixa manera que la literatura ha caigut molts cops en ser només un pamflet moral, la història també. Com si no sortíssim mai de la infància, com si cada conte o història que ens expliquen hagués de ser calculada al mil·límetre per no inspirar maldats, alguns han volgut esborrar tota complexitat. L’intent d’explicar una posició, per horrible que ens semblés moralment, ha acabat sent sinònim per l’opinió pública de justificació. Ni la distància històrica, ni els contextos diferents semblen prou. Quan es mira la història, ja no es mira amb la fascinació de qui veu milers de cultures i visions diferents del món, de vegades tant captivadores com cruels, sinó que es mira amb l’aire d’un jutge que ha de condemnar o salvar, sense vacil·lar. Els mateixos que, qui sap si per l’aversió al fet que la història els desmunti les seves teories, advoquen per un pacifisme messiànic i la unió de la humanitat, la pau i l’amor, dicten els veredictes més estrictes per tots aquells que han viscut abans de la gran revelació: els drets humans i la nostra santa moral actual. Tots aquells individus que no compleixin els requisits han de quedar fora de la història divulgada.

Com en moltes altres coses, la Generalitat de Catalunya i, en concret, el Departament d’Educació, han estat capdavanters en dur fins a l’extrem aquesta posició. L’abril passat el Departament va publicar un edicte que recomanava als professors de llatí fer llegir als seus alumnes textos que els formessin en valors com el pacifisme o el respecte a les minories i evitessin textos bel·licistes o d’enfrontament cultural. Més enllà de la broma, que s’explica sola perquè, evidentment, pràcticament no tindrien temari, la posició del Departament era extremadament infantil i perillosa. Per garantir que els alumnes pensaran i tindran els valors que exactament vol la Generalitat s’ha d’evitar el més mínim coneixement de la història si no s’adequa a una moral determinada? Que els Romans tinguessin esclaus i se’ns expliqui que era una pràctica normalitzada i tolerada farà que les futures generacions siguin proesclavistes? És cert que conèixer la història permet qüestionar el present; també és cert, tanmateix, que s’ha d’estar molt poc segur de la pròpia posició per intentar amagar tot allò que no hi encaixa. Si fa o no fa, com els espanyols amaguen qualsevol cosa que sembli recordar-nos que Catalunya va existir. La por que soterren aquestes posicions, producte de la seva fragilitat discursiva i la manca de força persuasiva, acaba per demonitzar el coneixement i fa de l’autoprofecia una realitat. També als Estats Units, que en això ens porten avantatge, el debat ha arribat fins a extrems ridículs. El 2019 Dan-el Padilla Peralta, professor de clàssiques a Princeton d’origen dominicà, va denunciar que els estudis de clàssiques estaven plens de supremacistes blancs i gent afí a l’extrema dreta nord-americana. Suposant que això fos cert, n’eren plens perquè la matèria en si duia a una cosmovisió determinada i qui s’hi acostava hi estava d’acord, o bé perquè dècades de desprestigi de la matèria, que ja no es considera un pilar bàsic per qualsevol occidental, feien que finalment qui s’hi aproximés ho fes amb uns interessos determinats? 

Al capdavall, els motius que expliquen tant el menor interès per la filologia i història clàssica com el derrocament d’estàtues estan lligats a la segona raó que mencionàvem: la identitària. És ben probable que si el jovent no s’interessa per la història clàssica és perquè identitàriament els queda lluny. Encara que, evidentment, molta de la seva pròpia cultura n’és deutora, pocs senten que estudiar Grècia o Roma serveixi per entendre alguna cosa profunda de la seva identitat, i se senten més pròxims i fascinats per èpoques pràcticament a tocar de la seva i cultures de l’altra punta del món. Si s’enderroqués una estàtua de Marc Aureli, no els diria res, perquè, qui és ell per ells? La seva identitat no hi està lligada. 

Tot i la globalització, i malgrat que cada cop el presentisme desconnecta  més les noves generacions del passat, el conflicte arriba més aviat si es toca alguna personalitat nacional important, que sempre és més pròxima. Anthony D. Smith explica a Els orígens ètnics de les nacions com, en els processos de construcció nacional, el paper de la història i la seva reelaboració va ser fonamental. Evidentment, abans del nacionalisme les diferents ètnies i comunitats també tenien uns relats compartits que els cohesionaven. Aquells relats, però, eren netament mítics —no se’ls demanava cap requisit de veracitat històrica— i els llocs, més que no pas estàtues d’algun individu, eren llocs sants, o bé construïts per l’home de forma col·lectiva o bé construïts per la natura, és a dir, accidents geogràfics força particulars. Les cambres mortuòries de les illes Orkney, els cromlecs de Gal·les o el complex de Windmill Hill o Lough Derg a Donegal, el llac que rep cada any milers de pelegrins que volen commemorar l’heroica victòria de Sant Patrici en són alguns exemples. Illes, arbredes, muntanyes  —ens ve al cap inevitablement Montserrat— eren llocs que, combinats amb el record de persones i esdeveniments sants, diu D. Smith, tenien el poder d’evocar i mantenir viva la comunitat. 

Amb la modernitat i el nacionalisme, molts d’aquests llocs van integrar-se a una manera força nova de pensar la comunitat: la històrica. De cop i volta, tot poble tenia una història que podia documentar i posar en arxius. Així mateix, tot poble havia de documentar els orígens de la comunitat i la seva època daurada o clàssica, d’esplendor, amb els seus sants, savis i herois. A diferència d’una concepció més purament mítica, la nova concepció moderna es desenvolupava linealment. Hi havia un naixement, un creixement, una maduració, un declivi i, amb sort, un nou renaixement. Les gestes i els herois ja no eren (només) protagonitzades per reis i individus de classes superiors, sinó per persones de diferents estrats que servien, això sí, d'exemples per a la comunitat. És entre els segles XVIII i principis del XIX que per tota Europa apareixen monuments i bustos dedicats a artistes, filòsofs o músics, com Beethoven o Rousseau, que, en aquest sentit, són pràcticament una substitució dels sants. D’aleshores fins ara s’han construït museus, s’han fixat dates de celebracions al calendari, s’han traçat carrers amb noms claus de la pròpia història i, és clar, s’han fet monuments de figures importants per la nació. Aquestes estàtues encara ens apel·len identitàriament. És obvi, doncs, que l'enderrocament d’una estàtua és, abans de res, un símbol de l’enderrocament del sentit que una comunitat ha trigat anys a forjar. 

Algunes de les disputes recents, sota les diferents excuses morals que es vulguin, tenen més a veure amb la pèrdua d’hegemonia de les identitats fins fa no gaire hegemòniques que no pas amb ideals més «nobles». La concepció moralista i ingènua de la història, de fet, només ha arrelat a part d’Europa i els Estats Units per part d’una elit eminentment universitària que pretén flagel·lar als seus conciutadans pels pecats comesos pels seus avantpassats. I ho ha fet, també, perquè els perdedors d’aquella història ara són al seu costat com a iguals i reclamen reparació. Molts d’aquests mateixos col·lectius que ara escriuen la seva història en aquelles mateixes universitats, però, no viuen la seva identitat, la pròpia història i els seus herois, amb la mateixa esquizofrènia culpable. Dins de l’heterogeni moviment feminista, del col·lectiu afroamericà o dels moviments vinculats a l’antiracisme, fins i tot, és clar, dins d’altres tradicions nacionals no europees ni nord-americanes, s’accepten milers de personatges que per diferents motius tenen també els seus pecats i les seves heterodòxies, però que pel seu paper fonamental en el naixement o consolidació del moviment no són pas rebutjats. Entre els segles XVI i XIX milers d’europeus van ser segrestats i convertits en esclaus pels pirates musulmans barbarescos del nord d’Àfrica i, amb tot, ningú els en demana explicacions ni disculpes col·lectives. Tenen una història immaculada la Xina, Japó, Etiòpia o el Iemen? No. No hi ha cap poble o comunitat amb més de cinc anys d’història —encara menys si té alguns segles darrere— que no hagi comès alguna «falta moral imperdonable» segons l’ètica d’un europeu actual. De guerres, massacres, subjugació d’altres pobles i cultures, cap nació se’n lliura. Ara bé, en la mesura que són dels seus, les faltes es «perdonen», i diferents episodis i personalitats s’inclouen amb llums i ombres, talment com faria algú que estima els seus fills i que, malgrat els seus defectes, els deixaria formar part del mosaic de fotos del rebedor. La seva identitat col·lectiva no se’n ressent perquè, un cop demanat perdó, si és que ho fan, no han de carregar-ne la culpa per sempre i recordar-la cada dia al telenotícies.

La pressió intel·lectual esquerrana i universitària, per contra, fa que nord-americans i europeus, que fins fa poc creient ser superiors a tota la resta de pobles, hagin de revertir la hipèrbole i ara es considerin inferiors. Així, on abans veien grandesa, ara només hi veuen destrucció. Gran part dels europeus, i particularment els catalans, han de carregar la culpa dels errors passats i qualsevol mostra semblant a l’orgull és rebutjada. Demanar perdó és sempre convenient tot i que no arribi mai l’absolució de la pena. No existit mai cap poble més patriarcal, més esclavista i més cruel que el propi. La mirada esbiaixada del passat, sempre carregada de sospita, conjuga perfectament amb un occidentalocentrisme que obvia les parts fosques de les altres històries. Les dosis justes de xenofília i d’endofòbia i la irrefrenable facilitat amb la qual s’admira allò que no es coneix i queda llunyà fan la resta. 

Amb tot, els episodis pels quals cada país sent culpa i ha de fer-se perdonar posen en evidència que no han estat només ells qui ho han triat. Tindria cap sentit que els catalans ens sentíssim culpables per la matança de població civil grega que va dur a terme la Gran Companyia Catalana entre el 1305 i el 1307? En el fons, és tan comprensible que ens sembli moralment horrible com que no puguem evitar sentir-ne certa admiració. Eren salvatges i cruels, però no més que no ho han estat molts altres abans i després, sinó que eren dels nostres. Si aquest episodi de la nostra història no ens provoca necessàriament gaire mala consciència ni, a diferència dels negrers del segle XIX, apareix així en el discurs mediàtic català (com ara a la Sàpiens) no és només per la prolongada distància temporal. Tampoc només, tot i que hi té un gran pes, pel fet que a l’Estat Espanyol li interessi fer-nos sentir les culpabilitats que encaixen (o es fan encaixar) amb els seus estereotips. És també perquè no hi ha ningú ofès identitàriament. Potser si Catalunya s’omplís de grecs de regions com Tessàlia o l’illa d’Eubea (o búlgars), si el seu pes fos molt gran a la societat i, amb consciència de comunitat ètnica diferent, ocupessin llocs de poder del Principat, les coses canviarien i potser ens veuríem abocats a refer i reconsiderar certs episodis i monuments de la nostra història. Ells no podrien sentir-se a gust a Catalunya, ni inclosos ni representats, si un episodi clau i lloat de la història els ataqués concretament. 

En el fons, és el mateix que li passa a tota Europa, Catalunya inclosa, amb la forta pressió de l’Islam. Fins quan resistiran les festes de moros i cristians? Fins quan es podrà recitar encara aquell vers del Canigó que diu: «Moros de Moreria, mal llamp vos crem!»? S’hi podran sentir representats els musulmans de Catalunya si volen ser catalans? El 2018, de fet, el full Parroquial de Ripoll va canviar una part de la lletra dels Goig de Santa Maria escrits per Verdaguer el 1893 perquè no hi sortís l’expressió «gent mora». Si el pes demogràfic de l’Islam i d’habitants de les excolònies europees comporta a Europa un qüestionament dels seus fonaments comuns, als Estats Units això mateix passa amb el col·lectiu afroamericà. Mentre uns s’abandonen a la lamentació i a la culpa, els altres només volen, amb més o menys legitimitat depèn dels casos, reclamar tot el terreny que els deixin, perquè els pecats aliens no es perdonen ni s’obliden. 

Arriba un moment, però, que cap poble no pot mantenir la flagel·lació constant. Als Estats Units i a Europa, sobretot fora de l’endogàmic món universitari i esquerrà, sovint des de les classes baixes i mitjanes, que són les qui han hagut de carregar-la culpa, es comença a qüestionar. Espanya mateixa, per exemple, no ha necessitat demanar perdó per la colonització, i gran part dels espanyols, tutelats per intel·lectuals que els ofereixen el relat majestuós que volen, més que penedir-se’n se n’enorgulleixen. Hem d’admetre, de fet, que l’Estat Espanyol celebraria amb molta més glòria la colonització d’Amèrica, la subjugació i destrucció de milers de pobles i la imposició del castellà, si no fos per les seves minories ètniques, sobretot la catalana, que no poden sinó que rebutjar-les perquè s’hi veuen reflectides. En el fons, a diferència dels catalans, Espanya i altres estats que, com a tal, ostenten poder real, tenen prou estima i orgull per no deixar-se enfonsar pels relats culpabilitzadors. Els balls de moltes entitats sud-americanes i la participació alegre de molts d’ells l’únic que vol dir és que, en realitat, han assumit la colonització com una part fonamental de la seva identitat —són dels seus.  En aquest sentit, l’èxit d’Espanya és total, ja que ha aconseguit, en part pel seu sistema de mestissatge, que els colonitzats hagin acceptat la colonització en la mesura que s’ha desfet la distinció entre ells i nosaltres i s’ha fet sorgir una identitat hispana, fortament lligada a la llengua compartida. 

Segons el filòsof francès Paul Ricoeur la identitat és sempre un fenomen narratiu. De tot allò que ens ha succeït, planificat o sobrevingut, cadascú de nosaltres tria uns episodis, els ordena i els dona un sentit determinat conforme a una certa ètica i/o finalitat de l’existència. I el que val per la identitat individual, val també per la col·lectiva. Certament, és possible revisar les respectives històries nacionals per encabir noves mirades i no ferir certes sensibilitats. Ara bé, sempre hi ha un límit. Hi ha coses que no es poden canviar sense destruir aquella identitat. A quines tradicions, episodis històrics, menges o estàtues s’haurà de renunciar? En el fons, el que hi ha és un conflicte entre identitats diferents i, és clar, cap d’ells se sentirà plenament integrada si una identitat no acaba subsumint l’altra. El dubte, en unes societats occidentals cada cop més heterogènies, és quina identitat acabarà imposant-se i controlarà, de cara al futur, el nom de les places, les exposicions dels museus i, és clar, les noves estàtues. Ben segur que serà la que menys culpable se senti de fer tot això. La menys culpable d’enderrocar les estàtues que no li interessen i la menys culpable de construir-ne de noves.

Il·lustració a càrrec d'Albert Sala