Abans de fundar l’editorial que du el seu nom, el militant de Nosaltres Sols! Rafael Dalmau va crear un segell anomenat Edicions Mediterrània. L’empresa tenia previst imprimir una sèrie de llibres dedicada a les vides dels líders independentistes europeus, però a causa de l’esclat de la Guerra Civil —que va començar un any després de la seva fundació— només van poder publicar el primer volum. Es tractava d’una biografia de Józef Piłsudski (1867-1935), escrita per Sigismond Stanislav Klingsland, traduïda pel mateix Dalmau i encapçalada per un pròleg de Daniel Cardona. En el text, Cardona criticava els aspectes més autocràtics del cabdill polonès, tot i que el definia com un exemple de «la força dinàmica del misticisme nacionalista».

Cardona, però, s’equivocava, o així m’ha semblat entendre després de llegir Jozef Pilsudski: Founding Father of Modern Poland, el darrer estudi biogràfic sobre aquest personatge. Escrit per l’historiador nord-americà Joshua D. Zimmerman, el llibre ofereix un retrat complet de la vida de l'home que va liderar el camí de Polònia cap a la restitució de la seva independència, una vida on hi podem trobar molt nacionalisme —però on el misticisme brilla per la seva absència, cedint espai a un pragmatisme profundament realista que hauria estat especialment útil tant a Cardona com a tots aquells que l’han succeït en la defensa de la llibertat nacional de Catalunya.

Per ser justos, caldria deixar clares les diferències entre la situació de dos països que, malgrat els seus paral·lelismes, presenten discordances històriques dignes de ser recordades. En primer lloc, tenim la intensitat de l’ocupació, molt més dura i perceptible en el cas del poble polonès, que, després de la partició de 1795, va viure intents d'assimilació cultural, lingüística i religiosa que Catalunya no experimentaria fins al segle XX. Els seus exemples més rellevants serien tant l’arribada massiva de colons alemanys a la part occidental del país, com les indiscriminades deportacions a Sibèria que, ja des del XIX, es van practicar en el territori controlat pels tsars russos.

El segon factor a tenir en compte és el de la «memòria estatal». Mentre que en el moment de l’aparició del primer independentisme polític, Catalunya duia dos segles sense estructures d’estat operatives i més de quatre-cents anys unida dinàsticament amb Castella, Piłsudski va néixer en un moment en què no feia ni quaranta anys de l’existència d’un regne polonès autònom. De fet, si hom contempla atentament el període que va de la invasió de la Confederació de Polònia i Lituània per part de Rússia, Prússia i Àustria a la recuperació de la independència el 1918, podrà adonar-se que Polònia no va estar més de cent anys sense alguna o altra forma d’autogovern, ja fos sota domini napoleònic i amb el nom de Ducat de Varsòvia (1807-1813), rus i amb el nom de Regne de Polònia (1815-1831) o a causa dels governs provisionals creats durant les insurreccions de 1830 i 1863.

Això últim em sembla especialment rellevant a l’hora d’entendre les diferències entre Piłsudski i Francesc Macià (1859-1933), el polític català que més podria assemblar-s’hi. Tot i que entre ells existeix certa proximitat ideològica pel que fa la defensa d’una mena de socialisme no marxista i subordinat a la idea de la lluita nacional —arrel del conflicte que enfrontà Piłsudski i Rosa Luxemburg en el si del quart congrés de la Segona Internacional—, en el líder polonès costa trobar-hi els elements romàntics que van impulsar —i probablement condemnar— les aspiracions independentistes de l’Avi. Al contrari de Macià, militar de carrera ben establert dins el règim, que va sacrificar el seu benestar per una idea justa, a Piłsudski se l’ha d’entendre com el continuador d’una lluita heretada, que, més que triar, li va caure al damunt.

Exemple d’això el trobem en el seu primer contacte amb la repressió tsarista, produït quan, amb tot just amb dinou anys, és enviat a Sibèria per haver allotjat a casa un amic del seu germà Bronisław implicat en un complot contra Alexandre III. Piłsudski no necessita epifanies nacionalistes com la que, per a Macià, van representar els Fets del Cu-Cut. El conflicte ja és present en ell des del principi i és per això que es cuida d’evitar aventures com les de Prats de Molló. Es podria dir que tot el que en el català és idealisme, en el polonès és practicitat, mesura. Per molt que els seus primers articles els escrigui sota el pseudònim de Rom (diminutiu de «romàntic»), les accions de Piłsudski són inspirades per un maquiavelisme que, en l’independentisme nostrat, brilla per la seva absència. 

Aquest punt de vista impregna tots els aspectes de la seva activitat política i pot ser observat tant els seus contactes amb l’imperi nipó durant la guerra russojaponesa de 1904, com en les operacions de guerrilla que durà a terme durant aquella dècada i que, més que voler desencadenar una revolució —per la que creu que Polònia no està preparada—, busquen acumular diners i armes de cara a l’arribada de contextos més favorables. El millor exemple d’això el trobem en el paper que va optar per exercir durant la Primera Guerra Mundial. Conscient de les creixents tensions entre els imperis rus i l’austríac, Piłsudski va decidir organitzar una Legió Polonesa que, deixant de banda el ressentiment vers l’invasor germànic, col·laborés amb les potències centrals per tal de derrotar els russos.

Tot i això, a diferència dels voluntaris catalans que van participar en aquesta contesa i en la seva segona part, els homes de Piłsudski no van agafar les armes esperant cap acte de benevolència per part dels vencedors, sinó seguint un pla que implicava ajudar a alliberar la Polònia ocupada per l’Imperi Rus i, acte seguit, deixar a l’estacada a alemanys i austríacs per tal d’afavorir la seva derrota i recuperar la independència. En el funcionament d’aquesta estratègia hi va tenir molt a veure Ignacy Jan Paderewski, pianista instal·lat als Estats Units i responsable de convèncer al Woodrow Wilson de la necessitat d’una intervenció nord-americana a Europa i de la restitució de l’Estat polonès —una opció que l’esclat de la Revolució Bolxevic va fer encara més interessant per a la comunitat internacional a partir del novembre de 1917.

Quan, al cap d’un any, Polònia va convertir-se en un estat independent, Piłsudski va continuar actuant sota el principi del realisme polític, implicant-se en un seguit de campanyes bèl·liques a Lituània, Ucraïna i Bielorússia que, com les del seu admirat Napoleó, va publicitar en nom de «l’alliberament dels pobles» sense oblidar la seva utilitat a l’hora de protegir les fronteres nacionals. El líder polonès tenia clar que una Polònia realment independent no podia existir sense un estat ucraïnès que la protegís de les temptacions imperials russes, clarament perceptibles en la incursió que, l’estiu de 1920, va dur l’exèrcit roig a les portes de Varsòvia.

Piłsudski i les seves tropes varen aconseguir frenar l’envestida en un episodi que va ser batejat com el Miracle de Vístula i que sovint ha estat considerat com un moment decisiu per a la història d’Europa, havent impedit l’expansió del comunisme fins a terres alemanyes. Aquesta victòria, tan important com inesperada, va ser un dels darrers grans èxits de la seva carrera política. Les aspiracions imperials de Piłsudski, que pretenia recuperar els límits territorials de la República de les Dues Nacions —estat medieval que s’estenia més enllà de Kiev i Smolensk— van fracassar de la mateixa manera que els seus intents de garantir la coexistència religiosa i ètnica dins les fronteres de Polònia.

L’auge de l’antisemitisme, els atemptats dels nacionalistes ucraïnesos de Stepan Bandera i la postura gairebé insurreccional de l’oposició conservadora de Roman Dmowski —que va celebrar l’assassinat del president Gabriel Narutowicz (aliat de Piłsudski) com un acte de patriotisme— van convèncer el mariscal que l’única forma de fer governable el jove estat era a través de la dictadura. Així ho va fer a partir de 1926 i fins al moment de la seva mort, establint un règim que, en paraules de l’historiador M. B. Biskupski, suposava «una indefinible amalgama de pràctica democràtica i governança autoritària».

Convençut que el futur de Polònia seria complicat, el dictador va passar-se nou anys fent el possible per garantir la supervivència del seu Estat, una obsessió que va dur-lo a accentuar el seu maquiavelisme fins al punt de planificar un atac preventiu contra l’Alemanya nazi mentre enllestia els detalls d’un acord de no-agressió amb Hitler, amb Stalin i amb qui calgués. A diferència de Macià, de Companys i de la majoria de líders catalans dels segles XX i XXI, Piłsudski va anteposar la consecució dels seus objectius polítics a la temptació narcisista de voler semblar el bo de la història. Va fer allò que creia convenient, guiat per una mentalitat estatal i realista que, encara avui, sembla l’assignatura pendent de les nostres elits. Els seus enemics l’odiaven i, durant dècades, els comunistes varen condemnar el seu record al més profund dels ostracismes. A dia d’avui, però, la seva figura segueix viva, com De Gaulle per als francesos, i evocar el seu nom segueix sent la millor manera de caure-li bé a un polonès.