No tinc cap mena de dubte que, si avui hi tornessin a haver eleccions, el PSC guanyaria folgadament i els partits independentistes s’enfonsarien encara més, amb l’excepció de Sílvia Orriols. La desfeta és tan gran i profunda que un president tan poc carismàtic com Illa, i en minoria, pot fer i desfer sense l’oposició dels grans partits catalanistes. Aquesta setmana mateix el govern de la Generalitat ha anunciat que crearia barris sencers de nou i cap veu institucional ha alertat que el problema de l’habitatge no és de manca d’oferta sinó de demanda (internacional) disparada. De fet, la desfeta no és només política, sinó també moral: la gestió corrupta dels fons del Consell per la República per part del seu vicepresident, Toni Comín, n’és un clar exemple. En aquest sentit, i com ja havíem parlat amb el director d’aquesta revista, en Frederic J. Porta, no podia estar més d’acord en la piulada que va fer autoexigint-nos, com a nacionalistes, no només ser millors que ells intel·lectualment i políticament, sinó també èticament. La incomprensió que va generar la piulada original és lògica: després de tant discurs moralista per part dels processistes, que s’ha demostrat profundament hipòcrita, hom defuig els sermons que provinguin de la política. Els valors ètics són una altra esfera podrida per aquesta gent, però no per això l’ètica és menys important o ha de quedar en un segon terme de les consideracions polítiques: l’ètica importa. Al que hem d'aspirar és, en paraules d'Abel Riu, a la integritat: no ens calen líders moralistes, ens calen líders íntegres.

Aquesta repulsió a la moralitat en la política ha dut a un seguit d’idees errònies. En primer lloc, creure que no hi ha criteris ètics en la geopolítica. Això no és ben bé cert. Hi ha un criteri principal que domina les relacions entre les nacions, que és el de salvaguardar els teus. La política exterior d’Israel es basa en el criteri ètic superior (per ells) de mantenir la seguretat dels jueus. La política antiimmigració del Japó es basa en el criteri ètic superior (per ells) de mantenir la seva idiosincràsia i cultura. L’abandonament dels kurds per part de Suècia també respon al criteri ètic superior (pels suecs) de mantenir la seva seguretat davant l’amenaça latent de Rússia, afegint-se a l’OTAN amb el vistiplau de Turquia. Evidentment, el malanomenat bonisme (que no té res de bo) no regeix la geopolítica, però això no vol dir que l’ètica, entesa com uns principis i unes regles, no sigui present en les relacions internacionals.

Una altra idea errònia que ha sorgit recentment és que per defensar ideològicament el nacionalisme enfront del globalisme i les seves ramificacions (individualisme, immigracionsime, cosmopolitisme, ideologia woke...) és millor basar-se en arguments materials, ja que el terreny moral, o, fins i tot, l’emocional, o és menys important o directament el tenen guanyat. No és veritat. Cal combatre’ls també en el seu terreny, el del sentimentalisme barat, perquè la nostra ideologia i la nostra cosmovisió no només és millor materialment, sinó que també és superior èticament.

Punt per punt. Sobre les fronteres obertes i la promoció de la immigració per «salvar» el sistema de pensions. Els arguments que addueixen les necessitats del mercat de treball no cobertes per la mà d’obra autòctona obvien premeditadament que el salari determina la quantitat, que voler mantenir els sous baixos, crear un lumpen desarrelat i explotable, no té res de virtuós èticament. L’argument tan repetit segons el qual necessitem immigració de forma estructural, massiva i continuada, a causa de l’envelliment de la població és encara més nociu. Se’ns està dient que el nostre sistema social i econòmic, i especialment el sistema de pensions, només pot funcionar si es mantenen les desigualtats al món, car sense aquestes no hi hauria immigració a gran escala. Els contraris a aquest sistema fallit som els més interessats que els països pobres progressin, mentre que els paladins d’aquest, per més que ho diguin, no tenen cap interès que s’acabi la pobresa al món, ja que és condició indispensable perquè el seu model funcioni. 

Podem pensar en el cas de Romania, que ha passat de ser un país emissor d’immigrants a ser-ne receptor, pel retorn dels seus compatriotes; el nombre de romanesos a Catalunya fa temps que va a la baixa pel bon progrés de l’economia del seu país, tal i com ha succeït amb els polonesos al Regne Unit. Si Javier Milei aconseguís dur a terme el miracle econòmic, probablement veuríem com gran part dels cent mil argentins residents al nostre país remigrarien, alleugerint així la tensió habitacional a casa nostra (reducció de la demanda). També trobem exemples contraris, com és el cas de Veneçuela, que havent estat històricament un país pròsper a la regió i receptor d’immigrants del seu continent, s’ha vist afectat per un empobriment accelerat, provocant un èxode massiu que també s’ha notat a casa nostra: mentre que el 2015 el nombre de veneçolans a Catalunya rondava els 20.000, avui dia aquesta xifra va camí de quadruplicar-se. Així doncs, fer-se dependents d’aquest model implica necessàriament que hi hagi més països seguint el camí de Veneçuela (l’empobriment) que el de Polònia o Romania (l’enriquiment).

Pel que fa als arguments centrats en l’origen, en l’obligació d’«acollir» als pobres (en un concepte ampli de pobresa que inclou tothom que tingui menor renda), pot ser més comprensible a primera vista. Com podem negar el progrés personal a ningú? Al capdavall, no és un mer atzar haver nascut en un indret determinat? El cert és que el problema d’arrel d’aquest argument rau en la seva concepció hiperindividualista: només importa l’individu. Dubto que aquest argument hagués tingut tan èxit fa un segle, ni tan sols entre els liberals. Adam Smith escrivia sobre la riquesa de les nacions, no sobre la riquesa dels individus. Les persones no preexistim i som posteriorment assignades a diferents nacions, sinó que som una continuïtat d’aquestes, de la mateixa manera que no és un atzar que siguem fills dels nostres pares: si no ho fóssim, no seríem nosaltres. 

Gaudir de la prosperitat que hagin pogut generar els nostres ancestres no és un premi immerescut, sinó fruit d’un esforç fet expressament per a nosaltres, els seus descendents. Això serà impossible d’entendre pels mateixos que creuen que l’herència és una injustícia (i per això li posen un impost). Els pares generem aquest llegat perquè ens estimem els fills, i en cap cas és menys digne, ni meritori, que haver-s’ho gastat per un mateix. Argumentar que tothom té dret a prosperar fugint de la seva terra és avalar el campi qui pugui, obviar la col·lectivitat, i, fins i tot, trair els nostres avantpassats, que van treballar per la nostra prosperitat, no per la d’altri. Hi ha una altra derivada perversa en aquest argument, que és la de l’espoli humà. Permetre i fomentar que la població jove, i sovint la més formada, d’un país en vies de desenvolupament se’n vagi cap a països més rics perpetua la pobresa del país d’origen. És un drenatge, una fuga de cervells, semblant a un neocolonialisme envernissat de superioritat moral, que ja no espolia els recursos naturals, sinó els recursos humans, ara que esdevenen escassos (i, per tant, preuats) als països rics. Si fa 500 anys Espanya extreia or de les colònies, avui dia n’extreu persones.

Però el pitjor de tot aquest sistema és que és una fàbrica d’infelicitat. A l’immigrant se’l desarrela i se’l manté desconnectat i explotable. La impostura del cosmopolitisme esdevé més evident que mai quan es constata que els immigrants s’agrupen per nacions: els argentins amb els argentins, els marroquins amb els marroquins, els xinesos amb els xinesos… Les nacions, malgrat tot, prevalen. Paral·lelament, aquest sistema destrueix cultures fins a l’extrem de provocar angoixa existencial als autòctons, matant idiosincràsies pròpies. L’afloriment de societats paral·leles destrueix el capital social, les xarxes de solidaritat, i augmenta la inseguretat, l’incivisme i la delinqüència. En última instància, pot arribar a destruir la mateixa democràcia.

El globalisme també es basa en el relativisme moral, car no hi ha cultures bones ni dolentes, totes són acceptables. Aquest relativisme moral que fins i tot relativitza la condició d’home i de dona, és alhora moralista, en tant que determina un pecat original, que segons la ideologia woke seria el de ser home, blanc i heterosexual. Totes les identitats importen excepte la nacional. D’una banda, argüeixen que la manca de fills ens obliga a promoure la immigració (robar els fills dels pobres). De l’altra, ataquen la família per terra, mar i aire, especialment la maternitat. L’absència de veritats fermes i disciplina ha creat la generació amb més trastorns de la història, com ja estan constatant molts professors a les aules de secundària. S’ha propugnat la idea que per ser feliç el que cal és ser lliure i que ser lliure vol dir no comprometre’s amb res ni ningú. La felicitat, en canvi, beu de l’arrelament i la transcendència. La llibertat, a més, no és l’absència de lligams, sinó la potestat de triar per què lluitar i, sobretot, tenir alguna cosa per la qual lluitar. Jo soc lliure i feliç perquè tinc Déu, pàtria i família, i la meva existència m’ultrapassa en aquests tres àmbits. Rodríguez Zapatero deia que la llibertat ens feia vertaders, però és la veritat la que ens fa lliures.

Com he dit a l’inici de l’article, les consideracions ètiques no han de ser apartades de la política. El nacionalisme té una superioritat ètica davant de la distopia globalista que cal fer valdre. Aspirem al progrés material i espiritual dels nostres compatriotes. La corrupció moral de la política catalana ha de ser escombrada per la integritat de noves idees, amb catalans que liderin amb l’exemple i no a base del ja suat moralisme buit i hipòcrita. I sí, com diu el director d’aquesta revista, hem de ser millors que ells també en el vessant ètic.