Per què Barcelona ha de ser bombardejada cada cinquanta anys? Per què des de fa segles tota generació de catalans ha de patir de forma directa la força de les botes espanyoles sempre que intenta aixecar el cap? La resposta la trobem en la natura de la nostra enemistat amb l’Estat, que va més enllà de la bandositat política ordinària, i s’endinsa en el terreny de la irreconciliabilitat absoluta. El que és més perillós, però, no és la duresa d’aquesta realitat, sinó el desig constant dels catalans de negar-la.
És per molts coneguda la màxima de Carl Schmitt que l’essència del fet polític és la distinció entre l’amic i l’enemic. És a dir: una qüestió és política quan pots traçar una bandositat amb gent a favor i en contra. És una metàfora bèl·lica, que sovint ha dut al fet que s’entengui de forma superficial. Tant per part dels seus detractors —que acusen la seva teoria d’impossibilitar l’acord, com si ell fos l’instigador d’aquesta realitat— com pels seus acòlits que volen fer perdonar la claredat de les seves paraules —negant la profunditat de la distinció entre amic i enemic. I en favor dels darrers cal dir que sí, que és cert, que l’enemistat política no significa estat de guerra, ni tan sols odi, irrenconciliabilitat o incapacitat de pacte i compromís.
Però ens equivocaríem si volguéssim deslligar el fet polític de la pulsió bèl·lica. La guerra és, de fet, el que dona transcendència a aquesta distinció entre amic i enemic. No és un element separat de l’esfera del que és polític; no és una dimensió diferent que neix quan s’esgota el camp d'allò polític, sinó que la possibilitat de guerra és el que en essència dona sentit real a la disputa política. Això ens permet entendre que el que existeixen són, per tant, diferents graus d’enemistat pública, que poden arribar a un estadi o moment d’ús de la força física per a resoldre aquesta enemistat incompatible. Ara bé, fins i tot a l’enemic bèl·lic se li pot concedir el dret a l’existència, car, al llarg de la història no totes les guerres han estat d’extermini o anihilació.
Qui vis pacem para bellum ens vol dir que la guerra sempre es troba en estat latent en essència, que no és una realitat diferent del fet polític, sinó un salt qualitatiu dins un mateix eix. Potser la gran diferència amb el passat és que avui és molt més difícil saber quan s’està en guerra. Està Occident en guerra amb Rússia? No s’ha signat una declaració de guerra, ni hi ha tropes de l’OTAN desplegades a Ucraïna. Però alhora veiem com les mesures d’excepcionalitat aplicables en temps de guerra s’han posat en marxa, com per exemple, el bloqueig dels mitjans d’informació de l’enemic.
Per tant, no és l’estat de guerra —el que avui a l’acadèmia definirien com a conflicte violent amb més de mil morts a l’any— per impactant que sigui, el que defineix l’essència de la relació entre dos pobles, dos bàndols, sinó la natura de la seva enemistat. Per al nacionalisme espanyol de matriu castellana i la seva idea d’Espanya, està molt clar que els catalans som un enemic absolut. Ras i curt, la tasca de la consolidació de la identitat espanyola no estarà completa fins que els catalans hagin desaparegut com a realitat diferenciada.
I de nou cal no caure en el parany de la superficialitat. Aquesta desaparició no es desenvolupa, actualment, per via de l’extermini físic directe, sinó per la destrucció del nostre esperit. L’enemistat absoluta no té per què expressar-se amb crueltat, tot i que sovint ho faci. No són els mitjans, sinó la negació de l’existència de l’altre el que porta l’enemistat a un grau absolut. El que ha convertit Rússia i Ucraïna en enemics irreconciliables no és que Putin els hagi envaït, sinó que en negui l’existència dels ucraïnesos com a entitat diferenciada dels russos.
El nacionalisme espanyol, per tant, ha entès sempre perfectament que els catalans som un enemic absolut, independent dels mètodes que hagi emprat en cada moment, o el nivell de permissivitat que hagi mostrat cap a la nostra identitat. Els moviments tàctics no han de fer perdre de vista els objectius estratègics: la nostra desaparició espiritual. En canvi, el nacionalisme català ha pensat que si es projectava cap a Espanya el seu desig de rebaixar la natura de l’enemistat, podria no només obrir les portes un marc de transaccionalisme, sinó fins i tot negar la gravetat de la disputa. És a dir, en negar la bandositat s’aspirava a canviar la natura de l’enemistat, i fins i tot, l’existència de la dita enemistat. Però, com de nou adverteix Carl Schmitt, els pobles que es neguen a fer la distinció amic i enemic, a negar la duresa del món, no la fan desaparèixer, sinó que com a molt aconsegueixen que el poble feble deixi d’existir.
Es troba doncs Catalunya en guerra amb Espanya? En sentit físic no, perquè la guerra ja ha passat i la vam perdre. Com diu na Rosa Cabús, estem ja en fase d’ocupació. Parlem de Rodalies, d’ofec econòmic o dels apunyalaments a la Mercè com si fossin problemes tècnics deslligats els uns dels altres, que poden ser resolts de forma individual. Però quin és el fons de tot plegat? La degradació fruit de ser un país ocupat, la política de l’estat central d’esmicolar Catalunya, amb l’ajuda dels seus col·laboradors conscients i inconscients a casa nostra.
La fi de la fase bèl·lica no canvia el fons del conflicte. Afecta l’estratègia, els mètodes, però no la bandositat ni la natura de l’enemistat. Aquesta només pot ser canviada quan l’esperit de l’enemic és trencat i refet de nou, com van fer els aliats amb els alemanys després de la Segona Guerra Mundial. A l’enemic absolut se li nega una pau justa, és a dir, el dret a recobrar el seu esperit en temps de pau. En contextos d’enemistat absoluta, com els turcs amb els armenis, es vol a l’oponent sempre de genolls. Se li trenquen els ossos de les cames repetidament, fins a assegurar-se que mai més es podrà posar dempeus. Què vol dir sinó això, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys?
Així, hi ha pobles que han desaparegut per extermini físic, i d’altres que desapareixen quan perden el seu esperit. Aquest és el fat que sembla reservat pels catalans. Tots els sectors del nacionalisme espanyol ho comprenen i actuen amb conseqüència. L’espai que Espanya deixa avui a Catalunya és esdevenir una carcassa sense ànima. Les opcions que se’ns donen són dues, el suïcidi assistit del PSOE i Podemos o l’execució pública del PP i VOX. Però ambdós condueixen al mateix destí.
