Que la maquinària electoral dels partits s’estigui reactivant o que VOX continuï ascendint pot agitar alguns esperits entre les nostres rengles. Pot ser que alguns, ara que la llengua catalana es pensa en percentatges, perdin l’oremus i es desmoralitzin, o bé es llancin de cap contra el mur amb el convenciment que ara cal fer. Però res no ha de treure’ns del cap una idea: vivim en una època de baixes aigües. La marea no ha pujat, sinó que sembla continuar retrocedint, i estem encarant el reflux del cicle 2010-2017, que pel cap baix durarà encara un any i mig o dos. En aquest interludi, erren els qui vulguin llançar-se a l’atac, a l’arena electoral, a l’enfrontament directe contra la fera. No hi ha ni l’energia, ni la moral, ni la força per fer-ho, i és precisament tot això el que cal reconstituir en els mesos i els anys a venir.

En la carrera de fons que serà la dècada del 2020, caldrà ser els últims en peu. Tots els canvis en política venen precedits de canvis en la cultura i en l’estètica, que no semblen perillosos fins que esdevenen irremeiables. Allò que és impensable en una època és la normalitat d’una altra, i el que ara és als marges pot ser ben aviat al centre. Per això hem de jugar al mitjà termini: una dècada de temps preciós en el qual hem d’esmerçar totes les energies, i deixar que el pas inexorable dels esdeveniments, el col·lapse d’un règim, faci la resta. Mentrestant, l’abstenció pren un sentit més ampli, no només electoral: hem d’abstenir-nos d’un món que es descompon.

Del fang n’hem de fer porcellana i de la necessitat, virtut. El replegament consisteix a recuperar la cohesió i l’entusiasme liquidat l’octubre del 2017. La construcció d’una alternativa passa per recollir el talent escampat i rebotat entre les ruïnes dels partits, de les associacions i dels cenacles. Cal reomplir l’arsenal de les idees i endurir els caràcters, una tasca que no és apta pels impacients, pels qui esperin recompenses o creguin que hem arribat al final a cada revolt del camí. Els mots d’ordre són meditació i acció, però no precipitació. Trigarem a veure els fruits del que fem, però els veurem més madurs, més complerts, més acabats. Les forces amb què comptem són d’una diversitat enorme i provindran dels llocs menys pensats, perquè Catalunya s’ha convertit en una guerra sense trets i tots som soldats rasos d’una idea, de l’empresari a l’artista, del treballador a l’actor i de l’enginyer al filòsof. Per reunir-ho tot caldrà una paciència a prova d’impulsos.

Cerquem miralls on modelar-nos, on afirmar-nos amb èxit. Ja ha passat el moment de llepar-nos les ferides i de lamentar-nos per les oportunitats perdudes. Observem què hi ha de reciclable del que ens precedeix, i què ha de ser descartat sense contemplacions. Que l’abús de la teoria no ens faci caure en l’abúlia i el tedi; que la pràctica no es torni mera agitació, sinó una eficaç mobilització. No venim a fer l’acudit fàcil o a deixar-nos afalagar la vanitat, a deixar les coses per més tard o engegar-ho tot a rodar, sinó a la militància impulsada pel sentit del deure.

Hem de bastir espais on no arribi l’ofec i la grisor que s’ha apoderat del país després del 2017; on es pugui pensar, riure, treballar i respirar amb naturalitat. On arribi el més nou i arreli en la profunditat del que és ancestral, on es pugui connectar amb el futur sense perdre les arrels, caure en l’apatia o l’angoixa, i amb el passat sense quedar paralitzats en la nostàlgia. Mirem de no caure en el cinisme i apel·lem a la part noble de les persones, tot esperant que triïn el correcte. D’aquests oasis, vergers i fortaleses, sortirà la pulsió vital que regenerarà un paisatge avui somort. Acceptar la situació tal com és ara per ara té un punt de dolorós, però allibera.

La tasca a realitzar és ingent. Cal harmonitzar, en un tot coherent i cohesionat, parts que no s’entenen les unes sense les altres, i que es necessiten i potencien mútuament. Sense ser un club, un grup d’amics o un cercle de negocis. Que la xarxa esdevingui implacable i disciplinada en l’assalt. Per això ens cal instruir-nos, amb tota la nostra intel·ligència, afinar tota la nostra imaginació, la creativitat i la sensibilitat i mobilitzar tot el nostre ésser, carn i esperit, diners i idees, en l’organització d’una força. De la dispersió caldrà fer-ne unitat, i de la desorientació, direcció. Cal passar del resistencialisme a l’ofensiva, passar d'empènyer a liderar. Si ha fallat la cultura, pensem-la; si han fallat els dirigents, forgem-los.