Hi ha indrets que semblen pensats per desafiar els nostres esquemes. Els cementiris musulmans de Varsòvia en són un exemple. Pensar que a la capital de l’estat més ètnicament homogeni de la Unió Europea hi puguin existir espais d’aquestes característiques no tan sols és sorprenent, sinó que trenca amb la imatge de Polònia com una nació exclusivament catòlica. Construïts els anys 1830 i 1867, ambdós cementiris testimonien la presència d’una comunitat islàmica que, tot i ser reduïda (avui no supera el 0,1% del cens), té els seus orígens en el llunyà segle XIV. Va ser aleshores quan diversos nuclis de tàtars sunnites (coneguts pel nom de Lipkes) van començar a instal·lar-se al Gran Ducat de Lituània i al Regne de Polònia, entitats unides sota un mateix rei i que acabarien conformant la República de les Dues Nacions (1569-1795).

Coneguts per la seva habilitat com a guerrers, els membres d’aquest grup seminòmada van prosperar de pressa, arribant a guanyar certa influència dins l'exèrcit republicà. De fet, la cavalleria tàtara va tenir un paper especialment destacat en la Batalla de Viena (1683), el mític enfrontament en què el rei Jan III Sobieski va aconseguir aturar l’expansionisme otomà dins el continent europeu. Que aquesta gesta s'assolís amb el suport tropes musulmanes no només contradiu el tòpic que dibuixa la batalla en qüestió com un xoc entre el Cristianisme i l’Islam (perspectiva que no podria explicar la participació dels luterans hongaresos d’Eméric Thököly de la banda dels turcs), sinó que ens convida a dubtar de la veracitat dels pilars monolingüístics i monoreligiosos sobre els quals s’ha volgut edificar l’estat polonès modern.

A diferència del que podrien fer-nos pensar les seves característiques actuals, la Polònia d’aleshores, federada amb Lituània en un estil similar al d’Aragó i Castella (en què als polonesos els era reservat el paper de castellans), comprenia un vastíssim territori que s’estenia des del Bàltic fins a l’est del que ara és Ucraïna. Els polonesos ètnics, que, el 1618, no superaven el 40% del total de la població, convivien en relativa harmonia amb un conjunt de grups nacionals que s’expressaven en llengües tan diverses com el rutè (ancestre del bielorús i l'ucraïnès parlat per 5 milions de persones), el lituà (parlat per prop d’un milió), l’alemany (parlat per unes 750.000), l’armeni (per uns 20.000) o l’ídix, vinculat a la comunitat jueva asquenazita que s’havia instal·lat al país fugint de la persecució que patia a altres racons d’Europa.

Aquesta persecució, que té a veure amb els primers passos per a la construcció dels estats moderns occidentals, és força útil a l’hora d’entendre el joc especular que, durant segles, ha practicat el Vell Continent. Mentre França i Castella avançaven cap a l’homogeneïtzació del seu territori (estandarditzant les seves llengües i decretant l’expulsió de les minories), Polònia i els imperis austríac i otomà recollien les externalitats d’aquest procés unificador, conformant societats en forma de collage alienes a les dinàmiques centralitzadores dels Valois i els Habsburgs ibèrics. El contingent de població jueva, organitzat en comunitats paral·leles amb un idioma, una llei i una religió diferent de la de la resta, va arribar a representar un 10% de la població, assolint el seu màxim nombre en el període immediatament anterior a la Segona Guerra Mundial.

Aleshores, però, Polònia ja no era la mateixa. El seu renaixement com a entitat política autònoma, després de cent vint-i-tres anys d'ocupació estrangera (1795-1918), no havia restat immune a l'emergència dels plantejaments homogeneïtzadors del nacionalisme. A aquells que, com el Mariscal Piłsudski, defensaven la construcció d'un estat federal i pluriètnic, una mena de reedició de l'extingida República de les Dues Nacions, s'hi van imposar els que pretenien convertir Polònia en un estat nació d'estil francès, basat en l'assimilació de les minories alemanya, ucraïnesa, bielorussa, txeca i jueva. La tasca, que els inestables i breus governs de la Segona República (1918-1939) no van acabar de dur a terme per falta de temps i de recursos, seria irònicament completada gràcies a la sinistra ajuda dels dos màxims enemics de la nació polonesa.

A la barbàrie de l'Holocaust, que va exterminar la pràctica totalitat dels 3.250.000 jueus que habitaven a Polònia el 1939, s'hi va sumar el moviment de fronteres i de població imposat pels soviètics després de la Segona Guerra Mundial. En un exercici similar al que es va poder veure amb l'intercanvi de població entre Grècia i Turquia del 1923 o amb la traumàtica partició de l'Índia del 1947, milions d'alemanys van ser expulsats de la República Popular de Polònia, territori que va ser mogut del mapa i al qual, a canvi de la pèrdua de ciutats com Vílnius (actual Lituània), Brest (Bielorússia) o Lviv (Ucraïna), es va compensar amb l'adquisició d'urbs històricament alemanyes com Gdansk o Breslau, la població de les quals va ser deportada d'un dia per l'altre. Naixia així l'estat nació actual, amb un 98% d'habitants èticament polonesos.

La sèrie de processos anàlegs produïts a diversos estats de l'antic bloc comunista, com la República Txeca, Hongria o Lituània (que en un segle va passar de tenir una capital on el 40% de la població parlava l'ídix, el 30,8% el polonès, el 20,9% el rus, el 4,2% el bielorús, el 2,1% el lituà i l'1,4% alemany, a ser una ciutat eminentment lituanòfona), han creat, en l'imaginari de certs corrents polítics, una representació de l'Europa central i de l'est com un oasi d'homogeneïtat ètnica en un continent que cada vegada s'assembla menys a la unió d'estats nació teoritzada per les llumeneres de la Il·lustració i la Revolució Francesa. Però qui s'apropi a aquests països des d'una òptica aital, cometrà l'error de no entendre que les seves condicions actuals no són més que un aparador, una mentida que no aguanta una anàlisi històrica mínimament exhaustiva.

La veritat és que, sense haver de caure necessàriament en la fal·làcia de la terra de pas, l’homogeneïtat dels estats no és més que una fase de la història d’aquests, una circumstància reversible, el final de la qual no ens ha de convertir en criatures paranoides que sobreviuen a còpia d'esquivar l’extinció. Tot i no superar, com ja hem dit, el 40% del total del seu cens, els polonesos de l’edat mitjana i moderna van ser capaços de governar una entitat política formidable. No els va caldre expulsar a ningú, no van tenir la necessitat de salvar-se de cap enemic intern, els va caldre, tan sols, afirmar-se en l’exercici d’un poder que els era propi i que van saber mantenir durant els quatre segles que van passar entre la unió matrimonial amb Lituània de 1386 i la partició de 1795. Entendre-ho pot ser un bon exercici terapèutic, més encara en els anys que han de venir.