«És inútil de crear-se il·lusions amb les quimeres d’un optimisme qualsevol: avui ens trobem al final d’un cicle. Ja de fa segles, primer insensiblement, després amb el moviment d’una massa que esllavissa, múltiples processos han destruït a Occident qualsevol ordenament normal i legítim dels homes, han contrafet tota concepció superior del viure, el fer, el conèixer i el combatre. I el moviment d’aquesta caiguda, la seva velocitat, el seu vertigen, ha estat anomenat “progrés”». El 1951, el pensador italià Julius Evola s’adreçava als joves que encara estaven disposats a treballar per un redreçament tradicional.

Amb la Guerra Civil Europea havien desaparegut, entre 1914 i 1945, els últims principis vigents de l’ordre anterior a la Revolució Francesa. «Avui ens trobem enmig d’un món de ruïnes. I la pregunta que cal fer és: encara hi ha homes dempeus enmig d’aquestes ruïnes? I què han de fer, què poden fer aquests encara?» Com viure en un món en el qual tota institució, tot principi transcendent ha estat ensorrat pel triomf del materialisme i de l’individu? Més encara: com capgirar, com redreçar la situació?

El pensador italià va desenvolupar una síntesi de posicions existencials que poaven en tradicions com la tàntrica, la taoista o l’estoica

Una de les grans facetes de l’Evola de postguerra és la seva vessant espiritual i existencial, de reflexió i manteniment d’un estil de vida tradicional en un món que havia deixat d’ésser tal. A Orientamenti (1951), Gli uomini e le rovine (1953) i Cavalcare la tigre (1961), el pensador italià va desenvolupar una síntesi de posicions existencials que poaven en tradicions com la tàntrica, la taoista o l’estoica. Seguint-les, Evola proposava un freddo distacco, un separar-se fred del món. No es tractava d’una via de fuga o d’alienació, d’evasió, sinó d’una transcendència del món terrenal. Evola no predicava un allunyament físic, sinó espiritual: el que els antics anomenaven apolitia. «Apolitia és la distància interior irrevocable d’aquesta societat i dels seus “valors”; i el no acceptar d’ésser-hi lligats per cap vincle espiritual o moral».

Aquesta actitud davant l’existir venia de lluny. «Pel que fa a la conducta general de vida, és essencial la distinció, feta pels estoics grecs, entre tà eph’èmin i tà me emh’èmin, és a dir entre allò que depèn de mi i allò que no depèn de mi». La filosofia tradicional no era un cabil·lar sobre abstraccions, ans un aprendre a viure: blindar el jo de les influències del no-jo—a fi que l’ànim no sigués torbat per les contingències. D’aquestes tradicions atemporals se’n podien extreure lliçons per encarar el món de la postguerra i la post-tradició. «No deixar-se anar, avui, és la base. En aquesta societat desafectada, cal ser capaç del luxe de tenir caràcter».

El treball espiritual, el perfeccionament d’un mateix era per Evola l’element previ a qualsevol tipus d’acció política, a qualsevol immersió en les aigües tèrboles del món (post)modern. Cal «realçar-se, ressorgir interiorment, donar-se una forma, crear en un mateix un ordre i una rectitud. Res ha entès de les lliçons del passat recent qui s’enganyi sobre la possibilitat d’una lluita purament política». La transformació del món en clau tradicional requeria, primer, un enfortiment interior i ascètic dels individus que la volguessin emprendre. Calia ser immutable per actuar dins un món en dissolució—per no acabar dissolt en ell.

Evidentment, segons Evola, l’acció política convencional quedava automàticament descartada com un absurd. «Avui no existeix ni tan sols un partit o un moviment al qual hom pugui adherir-se incondicionalment i pel qual hom pugui batre’s amb un compromís absolut». A pesar d’això, però, la resistència era gairebé una crida, un destí. «Nosaltres, no podem fer una altra cosa, aquesta és la nostra via, aquest és el nostre ésser».

Evola ofereix encara avui un manual per continuar la rebel·lió simultàniament al dedins i al defora del món postmodern.

Rebutjant els aparents beneficis d’una vida burgesa, segura i tranquil·la, Evola ofereix encara avui un manual per continuar la rebel·lió simultàniament al dedins i al defora del món postmodern. Uns preceptes pels qui, malgrat tot, volen continuar plantant batalla. «Com a esperit, hi ha alguna cosa que ja pot servir de pista per a les forces de resistència i renaixement: és l’esperit legionari. És l’hàbit dels que van saber triar la vida més dura, dels que van saber lluitar fins i tot sabent que la batalla era materialment perduda».

«L’home diferenciat considerat per nós se sent absolutament fora de la societat, no reconeix cap dret moral a la seva sol·licitud d’inserir-se en un sistema absurd». Només aquestes personalitats diferenciades poden pensar a capgirar la situació. Per Evola, el redreçament precisava «d’homes que es posin davant no per predicar fórmules, sinó per ésser exemples», persones que, amb el seu actuar, «despertin formes diverses de sensibilitats i d’interès». «Tal és el quadre que justifica l’imperatiu interior de l’apolitia, en defensa del mode d’ésser i de la dignitat de qui sent de pertànyer a una humanitat diferent i constata al seu voltant el desert».