El concepte de ciutat postmoderna s’origina durant la dècada de 1970, com una crítica a uns espais que es percebien insuficients per donar resposta a nous problemes. Problemes com la proliferació de les tecnologies de la informació, la crisi econòmica després de dècades de creixement sostingut i l’auge de moviments de dissidència van suposar canvis en la forma en què la societat es relaciona, consumeix i exigeix.

A aquest trencament s’hi afegeix un creixement exponencial de la publicitat, que troba en la ciutat de la postguerra un emplaçament òptim per potenciar les aspiracions de les persones. Per exemplificar aquesta proliferació només cal observar que, durant aquella dècada, un nord-americà mitjà podia arribar a exposar-se a 1.600 anuncis per dia, i n’acabava essent conscient de vora uns 80. Amb l’eclosió del consumisme a les ciutats, els anunciants aprenen a tenyir els desitjos i les mancances de la població en nous valors socials. L’heterogeneïtat de missatges que es consumeixen acaba donant un d’homogeni: no existeixen veritats ni autoritats úniques, perquè podràs escollir aquelles que més s’adeqüin als teus desitjos. Tanmateix, les vides hedonistes dels protagonistes dels nous anuncis acabaran donant a entendre que valors com l’esforç no són necessaris si aquests no han de portar plaer immediat. En definitiva, i en paraules de l’ecologista Pentti Linkola, es promovia un sistema basat en el desig, organitzat a partir del que l’individu vol, no en el que és bo per ell.

No existeixen veritats ni autoritats úniques, perquè podràs escollir aquelles que més s’adeqüin als teus desitjos.

Progressivament, aquests nous significats—llibertat, relativisme, individualisme, sentimentalisme—comencen a impregnar els espais. S’integren en les noves ciutats-anunci, molt semblants a allò que Robert Venturi—pare del postmodernisme arquitectònic—reivindicava per a les noves polis: desordre, hibridació i ambigüitat enfront d’allò convencional. Així, espais com les places, que havien arribat a ser símbols de memòria històrica, d’activitats lúdiques, llocs d’intercanvis comercials, lluites o assemblees, perden la seva connotació d’emplaçaments relacionals. Això fa que, per una banda, les ciutats perdin el seu caràcter personal i la seva cultura pròpia; i per una altra, que la població deixi de crear els seus propis missatges, perquè ja els hi venen definits per la publicitat. Resultats encara visibles són la famosa plaça londinenca de Piccadilly Circus, la Times Square a Nova York o el barri de Shibuya a Tòquio.

Tanmateix, què passa si buidem els espais quotidians d’activitats que històricament han unit les persones, com són les protestes, les commemoracions o els debats culturals? Quines conseqüències té descentralitzar i dispersar la veracitat de la informació si aquesta no permet trobar convergències entre la societat? Pot arribar-se a buidar i descentralitzar la nostra identitat com a individus? Si els espais que ens envolten deixen de plasmar la identitat col·lectiva per passar a distreure’ns, entretenir-nos i aportar-nos significats buits, paral·lelament les persones que els habiten poden arribar a perdre també el sentit de qui són i de la comunitat a la qual pertanyen.

L’anonimat, la buidor i la falta de significat permet a l’individu romandre en aquest nou espai desordenat que avui dia són els centres comercials, els aeroports, o les cues dels supermercats, on el consum allibera al ciutadà de la seva responsabilitat de construir i donar sentit a la seva identitat. En conseqüència, perdre la identitat comporta desprendre’ns de l’autoreconeixement, perquè és la imatge que tenen els altres de nosaltres la que ajuda a explicar-nos qui som. Perdre la identitat comporta l’aïllament, perquè és la pertinença la que reforça la nostra naturalesa social. Perdre la identitat comporta l’estancament, perquè és el passat el que ajuda a trobar alternatives al futur.

Ens responem amb relativismes a qüestions que els nostres avantpassats ja han respost en ocasions per nosaltres.

Així, des del present, en aquest espai inamovible i mancat de context i alternativa en què tan còmode se sent la societat postmoderna, hem arribat a construir diàriament unes vides basades en allò que els missatges publicitaris ens han venut com a fites. És per això que fugim de les nostres ciutats i les seves impersonalitats per descobrir-nos o per trobar-nos en altres indrets, perquè creiem que la distància física ens ajudarà a entendre en perspectiva d’on veníem i el sentit d’allò que fem diàriament. Des d’aquí, ens responem amb relativismes a qüestions que els nostres avantpassats ja han respost en ocasions per nosaltres. Per això fugim de les nostres ciutats i les seves aspiracions grandiloqüents, perquè entenem que accions com aturar-se i observar són més valuoses que l’obsessió per la novetat i el progrés. Des d’aquí, des del present, forgem uns caràcters solitaris en què l’altre exerceix la funció d’explicar qui no soc i no una tasca de suport que ajudi a entendre qui volem ser. Per això fugim de les nostres ciutats i la seva solitud cap a espais on el vincle social és el que aporta més valor a la nostra personalitat individual i comunitària. Perquè podem fugir; podem voler allunyar-nos d’aquests espais desordenats, híbrids i ambigus que són les ciutats-anunci, però córrer endavant sense saber d’on marxes només porta a un carrer sense sortida. Si la identitat és allò que ajuda a reconèixer-nos, a enfortir-nos i a connectar-nos, potser tornar a fonamentar uns valors que l’enalteixin pot ser la solució per no continuar topant-nos amb una paret. Si més no, serà allò que ens ajudarà a recuperar les places.