Fa uns dies, l’infame programa de TV3 Planta Baixa va convertir-se en cadafalc per una humiliació pública a Jordi Graupera. El règim autonòmic funciona com una malla en la qual es premien certs comportaments i idees i se’n persegueixen d’altres, i la cultura de la cancel·lació reparteix periòdicament pallisses psicològiques (si són públiques, millor, perquè serveixen d’exemple) pels dissidents. Com hem defensat sempre a Esperit, la dependència econòmica impossibilita la independència de pensament. Graupera necessita els diners de La Corpo per sobreviure, i el preu a pagar és participar en programes que no li interessen i haver-se de sotmetre a les humiliacions dels sicaris d’uns poders que encara avui, tres anys després, no li perdonen, ni li perdonaran mai en el fons, que impulsés Primàries. El gest mefistofèlic del presentador, que s’acarnissa cínicament amb Graupera aprofitant la seva posició de poder, és una de les diverses estampes de mediocritat i grisor que ens va donant, periòdicament, el país posterior al 2017.

Frederic J. Porta 

Aquesta setmana, el govern d’estrassa de la Generalitat ha impulsat amb covardia l’enèsima claudicació (lingüística) davant l’Estat espanyol i el 155. No ha calgut ni guerra, ni execucions —només un grapat d’empresonaments i amenaces més o menys velades. No ha calgut ni un sol mort; tot ha estat molt subtil i psicològic. La situació, realment, no és pas nova. Josep Maria Batista i Roca, sempre preocupat per la situació del caràcter dels catalans, escrivia el 1928, durant la Dictadura de Primo de Rivera: «Segurament, a aquest arrelat impuls a la inhibició, hi contribueix un pobre concepte de les nostres forces i una manca de confiança en nosaltres mateixos, que ens fa donar irreflexivament per descomptada la derrota abans d'intentar l'atac. Aquest és un concepte de la nostra inferioritat i de la nostra feblesa, contra el qual hem de reaccionar urgentment, convencent-nos que som tan capaços com qualsevol altre mortal d'accions nobles i grans». Realment, continuem acusant la mateixa tara —encara més profunda—, amb un govern, uns partits i una cultura que continua donant «irreflexivament per descomptada la derrota abans d'intentar l'atac». Amb uns dirigents sense columna vertebral, on havíem d’acabar sinó aquí?

Frederic J. Porta

Diu François-Xavier Bellamy al seu llibre Les déshérités ou l'urgence de transmettre que les escoles, a França, han abdicat de la seva responsabilitat per la culturització de la societat, per les connotacions negatives —elitistes— que la cultura com a concepte té entre algunes parts de la societat francesa. Catalunya, si bé no és aliena a la tendència que descriu Bellamy a França, viu el desprestigi d’un altre concepte igualment essencial: la memòria. Consellers i ministres semblen conjurats a desterrar de les nostres escoles (i, per tant, de la nostra societat) la solidesa tècnica que aporta el coneixement memorístic. No és estrany que, en aquest ambient, llegíssim l’altre dia que l’Ajuntament de Barcelona havia convocat un procés selectiu per accedir a la borsa de personal interí de l’administració local, «sense proves memorístiques», i que diversos alts càrrecs de l’Ajuntament (marit de l’alcaldessa inclòs) s’hi havien presentat. Que la classe política menys formada, capaç i competent de la història recent critiqui les proves (i ensenyaments) memorístiques, dissenyi proves alienes a la capacitat tècnica de memorització per, després, presentar-s’hi, no és casual. Davant la indigència cognitiva dels nostres representants, tinguem clar quin és el vertader equalitzador de qualsevol societat: el foment de la capacitat, independència i solvència intel·lectual i tècnica de cadascun dels seus ciutadans.

Guillem València

Així com en l’argot polític s’ha assumit el terme lampedusià per definir els grans canvis que es fan perquè res no canvii i tot continuï igual, caldria trobar un terme per definir els grans canvis estructurals que es fan en favor de l’enemic però que no es venen com a tals, ni com a concessions ni cessions. M’explico. Si fem una ullada a la política espanyola dels darrers 40 anys, per exemple, trobarem que els grans canvis estructurals que podríem anomenar de dreta els ha fet l’esquerra. La llista seria llarga, però per exemplificar-ho basten l’ingrés a l’OTAN i les reformes laborals que s’han fet sota governs del PSOE.  Alhora, els grans canvis estructurals que podríem anomenar d’esquerra els ha fet la dreta. Recordem Aznar entenent-se amb Pujol per suprimir el servei militar obligatori. Que un gran canvi estructural es faci sota el govern d’una força que a priori és contrària al canvi fa que la base social d’aquesta força no reaccioni i no s’hi oposi. És el que passa ara amb la castellanització de l’ensenyament a Catalunya, i amb l’acceptació del castellà com a llengua pròpia, que és el pròxim objectiu de l’espanyolisme. Només prosperarà si es fa sota govern “catalanista”. Si fos obra d’un govern del 155, hi hauria una revolta. 

Toni Babia-Privat

Aquests dies s’ha produït un intens debat social sobre el conflicte entre llibertat d’expressió i humor, dit d’una altra manera, si han d’existir o no límits a l’humor. El fet que ha provocat el debat ha estat el clatellot de Will Smith a Chris Rock durant la cerimònia d’entrega dels Oscars. Dono per certa la veracitat dels fets, tot i que també s’ha especulat en què tot plegat no sigui més que una campanya publicitària dels mateixos premis, que portaven uns anys amb baixes quotes de pantalla. En qualsevol cas, el debat s’ha produït i no és un tema nou. A Catalunya hem viscut aquest debat recentment en diverses ocasions i és molt probable que el tornem a tenir uns quants cops més. La censura que TV3 va aplicar al programa d’humor Bricoheroes, quan en Peyu i en Jair Dominguez especulaven sobre que “li xupés la reina Letícia”, si bé prèviament ells ja s’havien autocensurat parcialment, ja que tot seguit afegien “i la seva filla”. En aquell cas resulta evident que els límits de l’humor existeixen: són tabú les bromes sobre infants, sobre morts (recents) i també sobre certes malalties. No m’imagino un gag del Polònia de TV3 fent mofa sobre la gent amb càncer o amb sida, francament. El nivell de censura també depèn del mitjà i tots sabem que el Charlie Hebdo, El Jueves o Revista Mongolia tenen més marge que no pas alguns mitjans més convencionals, si bé també és cert que la portada de El Jueves sobre el rei i la reina Letícia també va ser censurada en el seu moment. Sense cap pretensió de donar la solució a aquest conflicte, el que sí que sembla evident és que en aquests casos adquireixen molta importància els detalls, els matisos. No és el mateix el clatellot un clatellot d’un afroamericà a un altre que si hagués estat un home blanc a un de negre. Tampoc hauria estat el mateix si qui rep hagués estat una dona. Per tant, el debat sempre neix condicionat pel context. Però en aquest cas en concret, en el que podem dir que el clatellot ha estat lliure d’apriorismes estèrils sobre condició de sexe, raça i classe social, el debat s’ha presentat de manera més nítida. En aquest sentit, hem d’agrair als tres protagonistes que ens hagin brindat l’ocasió per debatre sobre aquest tema tan important en les nostres vides.

Eudald Calvo