Ja se sap (o s’hauria de saber) que la ment és l’adaptació a les circumstàncies. Aquests dies, les maniobres de la intel·lectualitat catalana apunten en aquesta direcció: si fins fa quatre dies els articulistes i opinòlegs de cada casa reclamaven i encimbellaven la famosa unitat de l’independentisme, ara, des de la crisi de govern recent, que no se’n sent ni piu. Els opinadors a sou de l’establishment català comencen a defensar que la unitat, de fet, no és sempre bona. És més: defensen que sovint és dolenta, i que el cisma polític entre els partits del govern era inevitable i necessari, i que, d’alguna manera o altra, serà productiu per arribar a la independència. És senzill: com que ha canviat l’escenari, també canvien els mantres i les pseudoopinions dels altaveus mediàtics colonials. Tanmateix, el seu viratge és garratibant, d’aquells que fan caure la massa testicular a terra. Sobra dir que la unitat entre partits mai ha estat bona, perquè els partits no són equivalents a l’independentisme, sinó que en són l’enemic principal, inamovible. També sobra dir que no estem presenciant una època de desunió calamitosa i sense precedents entre els partits. Recordem-ho: els partits resten units en allò fonamental, que és la trifurca per les cadiretes, les capelletes i les conteses electorals. Res de nou.
Bernat F. Roca
La detenció i procés d’expulsió, per part del govern espanyol, d’un salafista resident a Reus ha aixecat una polseguera tant artificial com considerable entre els mitjans catalans. La campanya mediàtica en contra de l’expulsió és altament sospitosa pel contrast entre el nul interès que ha suscitat per part del públic i la feixuga insistència del poder polític, començant per la conselleri Tània Verge i acabant pel processisme en bloc al Parlament. Soc del parer que aquesta polèmica i la defensa que s’està fent del salafista pintant-lo com una pobra «persona migrant racialitzada» que pateix el «racisme institucional» s’ha de relacionar, també, amb la decisió d’ERC d’aturar la delegació del Govern a Israel i prioritzar les «línies de cooperació» amb Palestina (país que, per cert, es va manifestar a favor de la unitat d’Espanya després del Primer d’Octubre). Més enllà d’anar amb els perdedors, fer lletjos a potencials aliats i situar-se en el costat equivocat de la història, com sempre, en aquestes decisions s’amaga una realitat demogràfica i, per tant, política: els musulmans a Catalunya (provinents sobretot del món àrab) ja són una minoria delimitada que vota en funció de la seva identitat; ERC i Junts es disputaran el seu vot a través de picades d’ullet, campanyes inflades i ajuts administratius i econòmics. La cultura i la seguretat de Catalunya passen, com sempre, a subordinar-se a les estratègies electorals d’una colla de polítics cínics i inconscients sense pàtria ni ètica.
Frederic J. Porta
El passat dilluns, la jugadora Alèxia Putellas va rebre a París la seva segona Pilota d'Or. Durant el discurs d'entrega del guardó, la davantera del F.C. Barcelona va parlar en tres llengües: castellà, català i anglès. Les quatre frases comptades en català les va dedicar a donar les gràcies al club i a l'afició. Com ja és habitual, després d'aquest detall, la xarxa va començar a bullir d'elogis a Putellas per haver-se atrevit a parlar català en una cerimònia tan prestigiosa. La jugadora es mereix totes les lloances pel premi, però no pas per la seva lleialtat lingüística. Aplaudir amb les orelles el que hauria de ser normal —o ni tan sols això, perquè només van ser unes poques paraules en català— és de país petit en el mal sentit del terme. Elevar el que és una acció anodina —que algú parli en el seu idioma— a gesta heroica és una ridiculesa en què els catalans caiem contínuament. La història de conformar-se amb poques molles ja l'hem practicat massa vegades i donar les gràcies quan Rosalia diu «bon dia» ja comença a cansar.
Mireia Arguijo
A despit de la cridòria i dels falsos indignats de les facultats universitàries, els governs espanyols, siguin del color que siguin, són immigracionistes. VOX és tan favorable a l’arribada d’immigració com Podemos o el PP: només la diferencia qualitativament. Prefereix la llatinoamericana (la regurgitada Hispanidad) a la magrebina. Fa uns mesos coneixíem la notícia que el Gobierno de PSOE-Podemos volia canviar les lleis per regularitzar immigrants il·legals per a incorporar-los al mercat laboral. I fa uns dies, ens assabentàvem que les prediccions (sempre basades en l’esperada persistència d’unes polítiques concretes) anuncien que les Balears incrementaran en 300.000 persones la seva població els pròxims quinze anys. Actualment, la Catalunya insular té una població d’1,1 milions. Qualsevol persona amb dos dits de front, que agafi el metro a Barcelona o camini per qualsevol indret dels Països Catalans, sap que 300.000 persones no-catalanes contribuiran a l’espanyolització de Catalunya, vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin —independentment del color de la pell, les xifres del seu compte corrent o el temps que es passin a casa nostra. El genocidi cultural i el desarrelament de la població arreu dels Països Catalans no troba oposició en els mitjans subvencionats, que aplaudeixen, per cinisme o inconsciència —o totes dues coses alhora— l’arribada d’immigració no-catalana i callen l’emigració massiva de catalans. La demografia no té cap relació directa amb la caiguda de l’ús del català, i ara! Pels masovers de la colònia tot és qüestió de voluntarisme, d’iniciatives individuals i de caure bé tot evitant, sempre, el que pugui significar un conflicte polític.
Frederic J. Porta
L'Institut Pau Vila de Sabadell va decidir, com a protesta per les mesures que volien aplicar-se des d'Ensenyament, no posar comentaris a les notes finals del curs. El Departament d'Educació que dirigeix Cambray ha fet saber a l'institut, com explica una font del centre al Diari de Sabadell, que si no posen els comentaris a les notes finals, els sancionarà. Qui no ho faci podria patir fins i tot una retenció de sou. El mateix departament que ni tan sols vol saber quins professors fan classes en castellà, ni pot concebre res similar a una sanció per anys d'incomplir la immersió, ara resulta que és capaç de no pagar a professors perquè no han posat un comentari a la nota final.
Dolors Clotet
ERC està jugant les cartes que té, i ho està fent bé. Parlo només en termes polítics, esclar; i és que la manca de carisma i la grisor existencial que emana Pere Aragonès no ens hauria de confondre, en aquest sentit: és un bon conspirador polític. Avui, els únics qui tenen una estratègia electoral a llarg termini amb cara i ulls a Catalunya són els nois d’ERC. La seva idea rectora és, clarament, la de crear un nou espai hegemònic que fagociti les cendres del PSC, Podem i de certs espais antigament convergents com el PDECat, desplaçant Junts (aprofitant-ne el desordre intern) a la marginalitat. Els nous fitxatges d’aquests dies ho demostren: Quim Nadal (PSC) Gemma Ubasart, dels comuns, i ara Mireia Boya, de la CUP. És senzill, efectiu i (tal com és propi de tots els partits majoritaris) antipatriòtic. En aquest cas, l’antipatriotisme neix del supòsit amagat del seu pla, segons el qual cal diluir la nació catalana en la identitat espanyola per mantenir l’hegemonia electoral. Ho tenen tot a favor, potser confiant en què cada dia minven més els parlants de català i en què els independentistes cada cop més deixen de dipositar les seves esperances en un futur millor (especialment els joves). Tampoc hi ha cap alternativa electoral rellevantment diferent. Avall els partits. Dependrà de nosaltres, els catalans, i del que vulguem fer amb la nostra dignitat: nosaltres som l’hegemonia.
Bernat F. Roca
