Foment del Treball, contra la tradició de l'empresariat espanyol, ha armat una candidatura alternativa a la d'Antonio Garamendi, actual president de la CEOE i candidat a la reelecció. L'escollida de la burgesia (en crisi) catalana per donar la batalla ha estat Virgínia Guinda, empresària i enginyera d'orígens reusencs del sector del paper. No seria oportú buscar inclinacions polítiques o nacionals on no n’hi ha —la candidatura de Guinda no es planteja des d'una perspectiva catalana o nacional sinó estrictament ideològica (de rebuig a l'excessiva proximitat de Garamendi amb Pedro Sánchez). Això no obstant, aquestes eleccions seran un bon termòmetre del poder que pugui quedar a l'empresariat català en la principal organització empresarial a Espanya. Si en l'àmbit polític ha quedat més que palès el profund aïllament de les forces polítiques catalanes (per acció o omissió), resta per veure si la mateixa tendència es repetirà a l'àmbit empresarial el pròxim 23 de novembre o si, al contrari, la mort anunciada de la burgesia catalana no ha estat prematura. Les reverberacions nacionals de l'anterior són evidents, si bé no automàtiques. Més feina per fer.
Guillem València
Fa uns dies, Clàudia Rius va sortir a Twitter —no intenteu trobar el tuit, car s’hi ha posat el «cadenat»— a justificar que treballa pel partit de govern. En lloc d’argumentar una afinitat ideològica o exposar la simple necessitat de fer calés i les ganes de fer de vedette, Rius va treure a passejar la feixuguíssima i suadíssima excusa dels orígens familiars, una malaltia del pare i una situació econòmicament humil per tal de… exactament, què? Doncs intentar justificar sense dir-ho que ha venut el seu cervell al govern de torn. A la revista Esperit ja vam avisar, fa exactament dos anys, que Rius formava «part de la nova fornada d’arlequins a sou» del circ autonòmic. Evidentment, la seva maniobra lacrimògena i l’extorsió sentimental, tipiquíssima de la colònia catalana, va agafar despistats a pocs. Ja fa uns mesos, si fa o no fa de l’Afer Golovin ençà, que els sectors més actius de l’independentisme popular, real (el que no mama dels partits ni depèn del país oficial) ja veu el llautó de tota la comèdia, i hom va saltar ràpidament a assenyalar l’evident: que Clàudia Rius ens explicava sopars de duro. Els arlequins ens donaran lliçonetes d’antifeixisme, d’ètica i de revolució mentre serveixen els masovers de la colònia. Són la gauche divine, la Stefania de la Grande Bellezza, la farsa personificada.
Frederic J. Porta
Elsa Artadi, l’excandidata a la batllia de Barcelona per JxCat que no sabia els colors de les línies del metro perquè anava en cotxe oficial, ha estat fitxada per Foment de Treball com a consellera de la presidència (posició no remunerada). La depressió que l’havia apartat de la política s’ha esvaït de cop, me n’alegro per ella. Al capdavall, farà una tasca que se li dona molt bé, col·laborar amb l’espanyolisme de manera gratuïta. Ja ho va fer durant l’aplicació del 155 i ara ho farà des de l’entitat que ha volgut tancar l’ANC a base de multes milionàries; recordem que Foment va iniciar una croada a ultrança contra una de les poques campanyes encertades de l’Assemblea, la de consum estratègic. Cal reconèixer que JxCat, el partit del No Surrender, seria capaç de fer passar per independentista el mateix Felip V ressuscitat. No m’estranyaria veure la Laura Borràs treballant per l’Instituto Cervantes d’aquí a uns anys. La desfeta d’aquest partit apolític a les properes eleccions ens aproparà al ressorgiment. Només ens quedarà un escull: ERC.
Bernat Mallén
Amb motiu de la Cimera del Clima, COP27, celebrada a Egipte, hem pogut presenciar novament un espectacle demencial. Deixant a banda la cobertura servil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que només li ha faltat enviar Tomàs Molina a totes i cadascuna de les llars dels catalans per alliçonar-nos sobre el bon ús de l’aixeta, sempre és instructiu observar la distància entre el discurs i l’acció dels líders mundials. Arribats amb jets privats i allotjats en ressorts de luxe ubicats al mig del desert, els seus discursos lacrimògens i apocalíptics tenen tan poca credibilitat que perjudiquen la causa que diuen defensar. De tota manera, les imatges que produeix la cimera són l’autèntic objectiu dels ponents. Igual que amb el proper Mundial de Futbol, organitzat pel Qatar, els fets importen menys que la capacitat de generar una imatgeria que ompli totes les pantalles. Així, a les encaixades de mans entre mandataris que tenen lloc a Egipte les succeirà una allau d’arcs de sant Martí i de samarretes dissenyades per a reivindicar qualque cosa que representi una suposada ofensa contra el govern qatarià. La ironia de tot plegat és que el discurs dominant intentarà vendre’ns un cop més que denunciar aquest cinisme és, precisament, el que ens converteix en nihilistes.
Josep Asensio
