Ja fa un temps que entre l’independentisme seriós es va assumint que la Catalunya independent haurà de tenir unes forces de defensa. Per descomptat, això és positiu i reconfortant pels qui hem picat pedra en aquest camp. Ara bé, sovint detectem un tic peculiar, fruit de no haver superat el marc mental espanyol encara. És el cas d’aquells qui plantegen les forces de defensa com una mena d’instrument per compensar l’atur o un «adreçador» per joves amb un os a l’esquena. Això és un error. Independentment de quin sigui el model que s’esculli (professional, de conscripció o mixt), les Forces de Defensa de Catalunya (FDC) han de reflectir el bo i millor de la nostra societat. Sens dubte, poden ser un element de cohesió, però en cap cas, les futures FDC podran cobrir els fracassos de les famílies, l’escola, l’empresa i els serveis socials. Fer això no només seria reflectir els pitjors tics del model espanyol, sinó que perjudicaria l’eficàcia de la nostra institució militar.
Pol Molas
Acció Catalana (sic), l’enèsima organització fundada per ex-convergents del PDCAT, celebrarà una jornada amb diferents ponències a l’Ateneu Barcelonès el proper 2 de març. El títol és de traca: La Catalunya dels 10 milions: catalanitat i immigració. Tot just hem arribat als 8 i ja pensen en importar dos milions de persones més; demencial. La llista de participants incorpora el millor de cada casa: Ferran Mascarell, Chakir El Homrani i Albert Esteve, director de l’immigracionista Centre d’Estudis Demogràfics. Però d’entre tots ells, destaca el president de l’organització, Carles Campuzano, l’home que viu de la pobresa i que assegura que la catalanitat és canviant, flueix i s’adapta. De «català és qui parla català» vam passar al «català és qui sap parlar-lo», per posteriorment a «qui l’entén». En aquest últim estadi, la catalanitat serà una mera coincidència geogràfica que podria ser substituïda per la informació geoespacial: dues coordenades, de longitud i latitud. El més dantesc de tot plegat és que aquesta gent es pensen que són els hereus del pujolisme, quan són poca cosa més que el braç executor de l’aznarisme.
Bernat Mallén
Alguns articulistes, entre els quals m'incloc, hem tendit a associar gran part de les tares que afecten la societat catalana (nihilisme, consum desmesurat de drogues, covardia, sectarisme i mentalitat de gueto) a l'anomalia que suposa el fet de viure en una nació sense estat. Si, a aquest argument, li sumem la desorientació que causa el fet d'haver-nos passat anys defugint qualsevol mena d'espiritualitat, més d'un podria argumentar que, per tal que Barcelona deixi de ser la capital mundial del consum de cocaïna, Catalunya tan sols necessita un estat propi i un Déu a qui poder resar. Aquesta afirmació —carregada de bona voluntat—, topa amb la realitat quan un observa el cas de Polònia. Per molt que ningú discuteixi ja el seu dret de la independència, el país més catòlic, més nacionalista i més ètnicament homogeni d'Europa afronta, des de fa dècades, un gravíssim problema d'alcoholisme. Hi ha qui pot pensar que tampoc és per a tant i que, al cap i a la fi, beure vodka és menys greu que destrossar-se el nas a base de pols blanc, però el fet que prop d'un milió de polonesos (el 3% de la població adulta) siguin alcohòlics reconeguts i que, entre tres i quatre milions, visquin en cases afectades per l'alcoholisme indica que alguna cosa no acaba de rutllar en un sistema polític on l'Església i l'orgull nacional no podrien tenir un paper més destacat dins la societat. El clima atroç d'aquestes latituds no és una excusa vàlida, perquè el consum de litres d'alcohol pur per càpita no ha fet que augmentar en el que portem de segle, passant dels 6,6 que es bevien el 2001 als 9,7 que mostra la gràfica del 2021. A risc de semblar un aixafaguitarres, m'atreviria a dir que Polònia i els seus borratxos zombificats, atrezzo habitual dels meus viatges en tramvia, són una prova fefaent de què, fora de la gàbia, també hi ha monstres.
Joan Simó
El passat dimecres 14 de febrer va tenir lloc a la UPF un acte organitzat per Fòrum Demòcrata amb el títol “Catalunya va per feina?” on els dos ponents, l’ex-conseller Jaume Giró i el secretari d’Afers Econòmics, Miquel Puig, van discutir sobre el model productiu de Catalunya. Els meus homes de confiança presents a l’acte van coincidir en que Jaume Giró va recórrer a un seguit de tòpics en favor del sector turístic desregulat i l’abandonament de la indústria, que van ser desmuntats pel senyor Puig. A mesura que avançava el debat, es va desemmascarar l’enèsim farsant que ens ha donat el post-procés i el conseller es va anar quedant mut. No és sorprenent que les ideologies paper maixé, aquelles que són vistoses per fora però buides per dintre, no aguantin cap embat tan bon punt són confrontades. En aquest sentit, em congratulo que la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya hagi convidat a Guillem López, de qui ja vam parlar en aquesta revista, a la conferència del proper dimecres 27, també a la UPF, on es debatrà altra vegada sobre el model econòmic i social què volem per a Catalunya. Parafrasejant Enric Vila: una altra victòria d’Esperit.
Bernat Mallén
El president Nayib Bukele va aconseguir una bona victòria amb el 87% dels vots. Pot ser difícil de creure aquestes xifres, però és fàcil veure per què la majoria de salvadorencs li donen suport. La premsa internacional ha assenyalat els possibles abusos dels drets humans del seu govern. Tot i així, quan governen les bandes i un país no té un nivell mínim de seguretat per ser una societat funcional, es poden gaudir de poques llibertats. Els mètodes de Bukele poden ser durs, però els números semblen avalar-lo, amb una baixada d'un 70% en els assassinats. De fet, El Salvador ha passat de ser el país amb la taxa d'assassinats més alta del món al que té la taxa d'empresonament més gran. Ho veig com un canvi que la majoria dels salvadorencs poden acollir, fins i tot si ignorem que El Salvador és ara també el país amb la taxa d'assassinats més baixa de l'hemisferi occidental. Garantir el monopoli de la violència és la primera font de legitimitat del sobirà però, pot ser l'única? Juan David Rojas i Geoff Shullengberger aborden aquesta qüestió en la seva anàlisi de la revolució de Bukele publicada a Compact Magazine. Comparteixo la seva conclusió que un cop El Salvador hagi assolit un grau d'estabilitat digne, Bukele haurà de recolzar la seva posició amb una política econòmica sòlida. Es poden tenir diferents posicions sobre l’aposta de Bukele per Bitcoin, però almenys mostra un govern disposat a assumir riscos i innovar. En aquest sentit, Bukele ha anat obrint l'economia d'El Salvador, atraient inversió estrangera i impulsant el sector serveis per atendre l'economia digital dels expatriats. Queda per veure si Bukele aconseguirà consolidar la posició del país en l'economia dels serveis digitals i assenta un creixement durador. Però ara Bukele té el poder, i molt probablement el suport popular, per implementar qualsevol política econòmica que consideri adequada. Bukele volia tenir el futur d'El Salvador a les seves mans, i ara el té. El seu lideratge en la política econòmica decidirà si realment està a l'alçada de la tasca de convertir-se en el Lee Kuan Yew llatinoamericà. És important parar atenció al futur de Bukele perquè és rellevant no només per a El Salvador sinó per a tota la regió —i fins i tot més enllà— perquè el seu èxit farà que altres líders intentin seguir el seu exemple.
Miquel Vila, newsletter Business of Power
